Baltasar Magro. María Blanchard. Como una sombra

Aliança editorial, va publicar el passat 2020, el llibre escrit per Baltasar Magro, sobre Maria Blanchard.

Es tracta d’una obra basada en fets real, on es barreja la ficció per ajudar a comprendre millor el personatge. És un llibre fàcil de llegir, amè i interessant. Es centre en els darrers mesos de la vida de la pintora i, a través d’ells fa un repàs a alguns dels aspectes de la seva vida, centrant-se bàsicament en els anys de París. És evident que al transcórrer en un període de temps tan curt, queden fora, molts aspectes importants i relacions amb artistes que van ser essencials en la seva vida i obra.

És evident que l’autor va triar aquest període de forma absolutament intencionada. No pretenia escriure una biografía de la pintora, ni fer una relació de les seves obres, ja existeixen altres obres que cobreixen aquests espais. Un dels objectius el trobem en l’Apèndix.

És un clam contra la subvaloració que segueix patint aquesta artista, sense la que el cubisme hauria sigut un altre cosa. Comenta el autor el cas del Museu Nacional Reina Sofia, que disposa de quinze obres seves, però que no és fàcil véure-les. És cert, fa pocs dies vaig visitat aquests museu i vaig anar directament a informació per preguntar on estaven les obres de Maria Blanchard dins dels espais dedicats a la col.lecció del museu. En les sales dedicades al Cubisme, només havia una de Maria Blanchard i set o vuit de Gris, a més de les d’altres pintors. A la persona de la sala li vaig demanar on era el quadre La comulgante i no ho sabia. Vaig tornar a informació i tampoc m’ho van saber dir. Total: frustració absoluta. I això que en aquest museu l’any 1982 es va fer una exposició monogràfica d’aquesta pintora per celebrar el centenari del seu naixement.

Cal esperar que amb l’adquisició per part del Museu del Prado de l’obra de l’any 1929, La Boulonnaise, amb tot l’enrenou que ha provocat, ajudi a posar de nou en primera línia l’obra de Maria Blanchard.

També se’m fa difícil entendre que la Fundación Botín a Santander, no tingui exposada sempre alguna obra seva, al marge de les exposicions temporals o temàtiques.

Cubisme i guerra. Museu Picasso Barcelona

Des del passat 21 d’octubre i fins el 29 de gener del 2017, està oberta l’exposició sobre Cubisme al Museu Picasso de Barcelona.

El període recollit és el comprés entre 1913 i 1919; és a dir des de l’any  anterior a l’inici de la Gran Guerra fins l’acabament de la mateixa. Un dels objectius és mostrar com els pintors cubistes que vivien a París van prescindir de tractar la temàtica bel·licista i es van centrar en seguir aprofundint en els aspectes teòrics i tècnics dels Cubisme.

El subtítol de l’exhibició, El cristall dins la flama, sens dubte fa referència al considerat manifest del cubisme, escrit per Apollinaire i que es va publicar a París el 1913. Es descriuen les tres virtuts plàstiques, la puresa, la unitat i la veritat que queden recollides en una flama com a símbol de la pintura. La flama te la puresa que fa que no suporti res estrany, conté la unitat màgica que fa, que si es divideix, cada flama sigui igual a la flama única i te la veritat sublim de la llum que ningú pot negar.

Al llarg de les cinc sales que integren l’exposició (1913-1914, 1915, 1916, 1917 i 1918-1919) es presenten les obres dels pintors més rellevants del cubisme d’artistes com Picasso, considerat pel mateix Apollinaire com a creador del cubisme, Braque, Gris, Léger, Matisse, Lipchitz, Laurens i Diego Rivera entre els més destacats. Vull fer especial esment dels quadres de Maria Blanchard. Ja he escrit altres vegades sobre aquesta pintora, però la veritat és que els seus quadres tenen una força especial.

Cal recordar que Maria Blanchard va viure a París en dos moments diferents de la seva vida. El primer cop van ser els anys de formació, d’aprenentatge (1910). Ja en aquest període va fer amistat amb Juan Gris i amb Diego Rivera i va ser amb aquest darrer amb qui va estar a Mallorca al començament de la guerra. La segona etapa a París comença el 1915 i coincideix de ple amb l’inici de la seva etapa cubista que s’allargarà fins el 1920, moment en el que fa un retorn a la pintura figurativa.

Durant aquest període i acompanyada del seu amic Juan Gris, es va anar integrant en el moviment cubista. Podríem dir que la seva obra inicial s’inclou dins de l’anomenat cubisme analític, per anar evolucionant cap el cubisme sintètic. (“El objecto ya no es analizado y desmembrado en todas sus partes constitutivas, sino que se resumen en su fisonomía esencial sin ninguna sujeción a las reglas de la imitación.” A: Mario de Micheli. “Las vanguardias artísticas del siglo XX”)

Encara que una de les característiques dels cubistes és el considerar el color com element no prioritari, i d’aquí les seves preferències pels tons neutres, grisos, negres, ocre o verds apagats, la paleta de Maria Blanchard era diferent. A més dels grisos, incorpora el rosa, el morat, el lila i un verd, no tan apagat. Un exemple el tenim en el quadre: Natura morta cubista del 1917 o en Dona amb guitarra del 1916-1917. El tercer quadre d’aquesta artista és Natura morta del pa, del 1919, en el que empra uns colors molt més vius, que ja son el preludi dels que farà servir en l’etapa següent i que es faria palès amb un retorn als colors del fauvisme.

Aquesta darrera obra em va captivar. Hi ha un domini del dibuix, de l’equilibri, de la distribució espacial que un cop més em va portar a Apollinaire quan parla de que així com l’art grec considerava l’home com mesura de la perfecció, els cubistes consideren l’univers infinit com l’ideal, deixant en les seves mans donar a l’objecte les proporcions adients al que ells vulguin expressar.

 

Una curiositat, em va sorprendre la quantitat d’obres que tenien com a element artístic la guitarra. M’imagino que la influència de Picasso pot haver sigut un element important, però segur que deu haver una raó de pes.

 

 

Un cop més voldria denunciar la política imperant en museus i sales d’art, que porta a l’absència absoluta de cadires destinades als visitants. Quan alguna persona ha hagut de seure a les escales del Museu per reposar una mica, ràpidament han aparegut tres o quatre responsables de sala dient que no es podia estar allí. Evidentment la persona ha continuat asseguda a l’escala. I el Museu Picasso te un problema. L’Ajuntament de Barcelona, tan preocupat per les polítiques del benestar, no pot permetre una discriminació cap a les persones amb problemes de mobilitat en un dels seus espais.

 

 

 

 

 

Fundación Francisco Godia. El Museo del Prado y los artistas contemporáneos

La Fundación Godia és per a mi un lloc de visita obligada de tant en tant. Si els meus coneixements no em fallen, crec que és la única Fundació de Barcelona que te un quadre de la Maria Blanchard a la seva col·lecció (Composición cubista del 1917/1918, actualment cedida per l’exposició monogràfica d’aquesta pintora al Museu Reina Sofia de Madrid). Aquest és un motiu més que suficient per les meves visites.

El motiu de la meva darrera visita va ser l’exposició El Museo del Prado y los artistas contemporáneos. Aquesta exposició consta de 50 obres de 24 artistes diferents i ens mostra la visió que aquests artistes del segle XX i XXI tenen de les obres, o d’una en concret, que es conserven al Museu del Prado. La Fundació d’Amics del Museu del Prado van fer una primera exposició l’any 1991. Quan van voler fer una segona exposició, van prendre consciència que no havien demanat cap obra a dones artistes. Aquest lapsus va quedat corregit en l’exposició del 2007. És evident que la consolidació de figures com Cristina Iglesias, Susana Solano, Cristina Garcia Rodero, Carmen Calvo, Ouka Leele o Blanca Muñoz, entre d’altres, en el sector de les arts plàstiques, ha fet quasi inevitable aquesta incorporació. Sense elles no estaria complerta aquesta mirada actual de l’obra del Prado . De cada artista es mostren dues obres diferents, excepte en el cas del Miquel Barceló, que té dues litografies a doble cara.

Impressiona veure com artistes que empren diferents tècniques i que tenen estils molt diversos, s’han apropat a les obres d’artistes precedents i ens han deixat aquesta nova interpretació, actual, que ens ajuda a comprendre millor les obres de referència. En alguns casos han buscat la referència en una obra concreta (per exemple l’Andreu Alfaro amb els dibuixos sobre Las Tres Gracias)  i en altres, han plasmat aspectes més generals (Per exemple Cristina Garcia Rodero que sobre d’algunes obres ha incorporat persones per poder mostrar la integració del públic en les obres del museu)

És interessant constatar l’existència d’obres fotogràfiques, aiguaforts, gravats, olis, etc. Aquests ventall de tècniques posa de manifest la riquesa de la creació actual.

No pretenc citar totes les obres, per a gaudir d’elles recomano la visita, però si que vull fer esment d’aquelles que a mi em van cridar més l’atenció: pel contingut, per la força que trameten, per la composició, o senzillament perquè em van agradar.

Les obres de la Blanca Muñoz, titulades les Gorgueres, representen sobre fons negre, les gorgueres que apareixen en molts dels quadres de personatges d’época. Ha incorporat uns fils molt fins d’acer, que ens ho fan veure com si es tractés d’un collaret de disseny actual.

Les dues obres de Chillida, que volen expressar els espais buits que hi ha als quadres, t’ajuden a tenir una mirada diferent de les obres. De cop comences a percebre amb més netedat aquests espais, veient però la seva importància dins de les obres. 

Carlos Saura presenta dos gravats basats en quadres de Velázquez i de Goya. En concret aquest que representa a Doña Jerónima de la Fuente que va fer l’any 1991, em va sorprendre pel color. Moltes vegades Saura utilitza el negre en les seves obres i en canvi en aquest cas, és un blau intens, fosc,  que expressa el drama però sense ser patètic. També em va agradar la forma de donar lleugeresa a l’obra i equilibri, utilitzant el dibuix d’una creu, en un traç fi. Em va sorprendre perquè a priori, tenint en compta que el cap de la dona es decanta cap a la dreta, podria haver desequilibrat l’obra, en canvi a l’afegir la creu a l’alçada del tronc, treu pes i aconsegueix l’efecte d’equilibri.

La fotografia d’Ouka Leele en la que es veu al fons el quadre de Las Meninas i al davant la figura d’una ballarina, que sembla nua i a la que ha incorporat una mena de tutut, produeix un efecte fantàstic. Harmonitza completament l’antic amb el modern i constates que al final, Las Meninas i la seva fotografia son dues mirades diferents, però que evidentment, totes dues son obres d’art.

No puc deixar de parlar de l’obra de la Cristina Iglesias. En primer lloc, cal recordar que la Fundació Godia té una obra d’aquesta artista, feta expressament per aquesta Fundació. Així dons, és una mica com de la casa. En segon lloc, perquè em van agradar les obres presentades. Representen la Villa dels Médicis envoltada i mig tapada per una malla que sembla d’espart. Et motiva a mirar que hi ha al darrera de la malla, a buscar i a saber mirar que hi ha en un quadre, a no quedar-te només en la seva aparença externa, en el primer cop d’ull, sinó analitzar com està fet, quina tècnica, la llum d’on ve, etc.

També em van agradar molt els aiguaforts de Gerardo Rueda (1926-1996) i les obres de Carmen Calvo.

Només puc dir que aconsello a tothom que tingui ocasió de veure aquesta exposició, allà on vagi, que intenti veure-la. Per a fer boca aconsello llegir el catàleg de l’exposició

María Blanchard. Centre d’Art Reina Sofía

	El passat 17 d’octubre i fins el 25 de febrer del 2013, es va obrir l’exposició sobre Mara Blanchard al Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía, organitzada conjuntament amb la Fundació Botín
Així com al fer referència a la visita al Museu Thyssen-Bornemisza, vaig posar de relleu la seva política de comunicació i d’atenció al públic, he de fer constar en aquest cas, la meva sorpresa i desencís en l’exposició de Maria Blanchard.Tota la informació que es pot obtenir de l’exposició, és un full amb un resum de l’obra de la genial pintora. Les sales no tenen cap retolació específica relacionada amb l’època o etapa de la vida de l’artista, ni fulls explicatius del que allí s’exposa. Per descomptat no hi ha cap material d’àudio que ens ajudi a entendre millor l’obra exposada.  Fins i tot, el personal de les sales desconeixien si existia algun catàleg que estès disponible a la botiga del Museu.Tot just el dia abans de visitar l’exposició, havia llegit unes declaracions del director del Museu Reina Sofía, on deia que havia arribat el temps de Maria Blanchard. No se gaire a que es referia, però és evident que amb aquest tractament serà difícil. Potser és conseqüència de les retallades que s’estan produint en l’àmbit de la cultura, però he de dir que em vaig quedar bastant decebuda.
Em va emocionar molt l’exposició. Fa anys que vaig descobrir a aquesta pintora, i vaig intentar veure la seva obra i saber una mica d’ella .  El poder gaudir de tota aquesta obra reunida, i anar d’una a l’altre; comparant colors, formes, èpoques, etc., va ser un privilegi que no te preu.
Un primer punt que cal remarcar, és el fet que la seva família, i sobre tot el seu pare, afavorissin que anés a formar-se a Madrid, sola, quan tot just començava el 1900. No havia de ser fàcil, si s’ajunta a més, el fet que la María, patia una deformitat física de naixement.  L’any 1909 es trasllada a París, gracies a l’obtenció d’unes beques,  on s’instal·laria definitivament el 1916 i on moriria el 1932.
A partir del 1911-12 ja es veu la transformació de la seva obra cap al cubisme, i sobre tot el seu interès per tot el que feia referència al color i la llum. Sembla que va tenir coneixement de la cerca i retorn al primitivisme d’altres pintors de vanguarda, fet que me la fa relacionar amb l’exposició sobre Gauguin y el viaje a lo exótico.
L’any 1914 va pintar un dels quadres més interessants, La comulgante, que actualment és propietat de la Fundación Botín.
D’aquest quadre s`han dit moltes coses i s’han posat moltes etiquetes.El que és ben cert és que impressiona: el tamany, els colors, la distribució dels elements, la tristessa que traspua, … en tot cas no deixa indiferent.			Entenc que quan va presentar aquest quadre el 1921 al Salon des Indépendents de París, tingués una gran repercussió. És impossible que deixi indiferent
La seva arribada al cubisme es situa amb l’obra Mujer con abanico, que va pintar entre 1913-1915.
		Es poden dir moltes coses d’aquest quadre que te una gran força i moviment, degut als plans que es troven i es creuen entre si. Al mateix temps, està reseguida per una línia gruixuda negre, el que encorseta totes les peces. Tramet una gran tensió enfortida per les taques vermelles del primer plà. El contrapunt està en els tons grocs i ocres que reben la llum directament aportant una  mica de serenor.Els especialistes parlen de la possible influència del Greco i també el califiquen com un essaig de cubisme analític.
Un aspecte que a mí m’interessa de manera especial, és el paper de les dones artistes dins del moviments pictòrics. El cubisme, com després el dadaisme i el surrealisme,  continuaven tenint una visió de les dones molt retrògada. Deien que la capacitat creativa de les dones estava en poder tenir fills, que pel fet de ser “natura” no tenien capacitat d’abstracció, inherent a l’home. El que ponderaven de les dones eren les qualitats “femenines”: ser dócils, la capacitat intuitiva, l’atractiu sexual, un cert infantilisme, etc.Podem imaginar-nos a la Maria Blanchard envoltada d’aquest ambient , evitant al màxim els temes que es poguessin qualificar de femenins. Debía viure en una dualitat complerta, ja que en alguns escrits de la condesa de Campo Alage posa de relleu que la Maria Blanchard havía sacrificat la seva feminitat. Per exemple diu:…tan lejos de la ternura espontánea que hay en ella y quiere brotar sin trabas, lejos de toda teoria, que tan mal va con su talento esencialmente femenino. …
		Tota l’estona que vaig estar a l’exposició, intentava veure les diferències entre les pintures de la María Blanchard i les de Juan Gris.Un aspecte molt clar per a mí, és la paleta de colors que utilitzava cada un d’ells.  En aquest quadre, Composición cubista del 1916, es veu el verd, que fa servir moltes vagades per emmarcar els objectes, tan pot ser que l’utilitzi pel terra com per la part superior, els blaus, el vermell o el carbassa com en aquest cas, i els blancs.L’altre aspecte diferenciador és l´ús de dibuixos o línies que ajuden a definir l’element o la forma representada. També aplicava trocets de paper o sorra barrejada amb el color. En aquest quadre es veu el dibuix d’una motllura.
El que està clar és que preparava molt cada obra. Feia molts dibuixos, però que degut a la seva gran exigència personal, no els donava valor i no s’han conservat.  Si que es veu clarament aquesta capacitat seva de dibuix, en l’obra Bodegón con botella, que està fet amb tinta i ploma.
A partir de l’any 1919 es pot veure una transició des del cubisme retornant a la figuració.  Altres artistes de l’época van fer un salt cap al dadaisme o el surrealisme, però Maria Blanchard va recuperar la figuració, mostrant més afinitats amb la pintura holandesa, francesa i espanyola dels s. XV al XVIII, que no pas amb la tradició italiana.Un aspecte clau d’aquesta etapa és el tractament dels reflexes  de la llum com es pot veure en aquests dos quadres
		La veritat és que m’apasiona tota l’obra de la María Blanchard. Potser la que menys m’interessa és la de contingut religiós.He volgut posar com a darrera, aquesta de La convaleciente, del 1925-1926, que encara que no sigui de les últimes que va pintar, a mí em fa pensar en el seu desig de “curar-se” , de tenir esperança, malgrat la situació personal en la que es trobava.

Més visions sobre María Blanchard

Després del comentari sobre les exposicions de l’obra de la María Blanchard he anat ampliant la cerca d’informació sobre la mateixa (per cert el seu nom era Maria Gutierrez Cueto, però va triar utilitzar el cognom del seu avi matern).

Una cosa que m’ha sorprès,  és constatar la informació reduïda que hi ha, bastant repetitiva, però que estic segura que després d’aquestes exposicions, la de Santander corresponent a l’etapa cubista i la de Madrid, una antològica, s’ampliarà.

Per exemple, m’agradaria recomanar l’article que va aparèixer el passat divendres 28 de juliol a Babelia, escrit per Javier Maderuelo i titulat: Un respeto para María Blanchard. Destaca la seva sensibilitat que queda recollida en l’ús del color i la seva tècnica, que entre altres aspectes es manifesta en el tractament dels plans, en diferents direccions, que donen a les seves obres una sensació de dinamisme i mobilitat. Per a ml el tema del color en les seves composicions sempre m’ha cridat l’atenció i per això m’he sentit identificada quan en Javier Maderuelo parla del “colors serens i harmoniosos”.

Fa un parell de mesos, al Museu Picasso de Barcelona, havia una exposició que plantejava la pregunta sobre si Picasso havia utilitzat la tècnica del collage abans del 1912, a partir de l’anàlisi d’un dibuix del 1899.  Sembla que no va ser així i que el seu ús esdevé una tècnica habitual dins del col·lectiu  dels cubistes, com en el cas  de Maria Blanchard .

Hi han diverses webs on es pot trobar informació, entre d’altres voldria destacar:

hoyesarte.com

mujeres en el arte

I sobre tot aquesta peça fantàstica:

Elegía a María Blanchard por Federico García Lorca

Espero poder anar afegint coses sobre aquesta gran pintora.

 

María Blanchard

 

He vist el cartell que anuncía les dues exposicions que entorn a María Blanchard han organitzat la Fundació Botín Santander, fins al 16 de setembre i després al Museu Nacional Centro de Artes Reina Sofia, a partir del 17 d’octubre  i fins al 25 de febrer del 2013.

Poder disfrutar amb l’obra d’aquesta gran artista és un privilegi que no es pot deixar perdre. Tal com diu la Glòria Crespo que ha preparat un documental sobre María Blanchard, Rue du Departament 26. Érase una vez París, ja era hora de que es fes un reconeixement més explícit d’aquesta pintora que va tenir un pes important entre els pintors cubistes dels anys 20 a París. (veure l’artícle publicat al País el passat 31 de gener de 2012: Un documental rescata la figura cubista de María Blanchard).

Un conjunt de circumstàncies personals i familiars (a la seva mort, la seva família va retirar tota la seva obra del mercat) van provocar aquest desconeixement i el ser una dona entre un conjunt d’artístes com Diego Ribera o Joan Gris, no va ajudar gens al coneixement i difusió de la seva obra.

Per sort, avui en dia es podem conèixer amb facilitat aspectes personals i del seu entorn pictòric que ens permeten mirar amb nous ulls la seva obra i gaudir-la. Sinó teniu la possibilitat de veure les exposicions, no deixeu de buscar informaciò i admireu la seva obra.