Categories
Música

Maria by Callas. Tom Volf

El documental de Tom Volf ha sigut llargament esperat pels amants de l’òpera i sobre tot pels molts seguidors de Maria Callas. Es sabia que des de feia anys, Tom Volf estava treballant en aquest projecte i que havia aconseguit molt material relacionat amb el mateix: entrevistes a personatges que havien tingut algun tipus de relació amb ella i sobre tot, fragments de la seva vida i de les seves interpretacions.

En principi, un espera que un documental ajudi a comprendre el personatge, que mostri les diferents facetes personals i professionals, i que amb un tractament el màxim d’objectiu possible, posi a l’abast del públic els elements que li han de permetre  formar-se una idea el més real possible.

Deu ser molt difícil sostreure’s al magnetisme de Maria Callas. De manera que el resultat final no deixa de ser un documental en el que predominen les lloances o la presentació de les parts més amables,  obviant o apuntant només de passada aquells aspectes més foscos o negatius de l’artista. De tant en tant, però, apareixen algunes pinzellades que ajuden a comprendre el personatge: la seva infància a Nova York ,  el paper que va jugar  la seva mare en relació a la seva carrera, la  seva vida amorosa o fins i tot la seva relació amb la professió o amb el poder. Des d’un primer moment, es percep una persona incapaç de gestionar les seves emocions i es pot pensar en algú molt feble de caràcter, que es deixa portar per la gent que l’envolta i per les circumstàncies, sense capacitat de reacció o de prendre decisions. Dona la sensació de que creu en un cert determinisme en la seva vida: segueix la corrent i no pot sostreure’s a ella. Això es detecta en la contradicció entre haver volgut tenir una família i fills (que ella reconeix en diversos moments com objectiu fallit de la seva vida a pesar de creure que és quasi el paper fonamental de les dones) i haver posat per sobre de tot la seva carrera. Ho manifesta clarament quan parla de que en ella conviuen Maria i Callas i no sempre és possible que ambdues facetes estiguin en harmonia.

Com en d’altres biòpics, un es planteja que implica el dedicar  a criatures a desenvolupar una carrera que els obliga a cremar etapes de forma ràpida: és per bé dels infants o és egoisme dels pares?

Un aspecte que es mostra de forma palesa, és la cultura de l’esforç i de la renúncia: sense aquests és gairebé impossible aconseguir l’objectiu desitjat.

En tot cas, anar veient la seva transfiguració tant física, com emocional, percebre els canvis en el caràcter, sentir la seva solitud i constatar com sempre recorre en última instància a Elvira Hidalgo, la seva mestra i segons s’ha explicat en diverses ocasions, qui realment li va donar afecte i comprensió al llarg de tota la seva vida.

La música està present, com no podia ser menys, al llarg de tot el documental i en aquest sentit, és fantàstic. És remarcable la visió de Maria Callas en relació a la importància de la interpretació posant-la al mateix nivell de la veu. És evident que mantenir aquest criteri feia que treballés molt els personatges i els feia més propers i creïbles a ulls del públic.

Crida l’atenció  el seu llenguatge corporal en els recitals, res a veure amb el de  les interpretacions operístiques. Molt sovint creua els braços sobre el pit, en una actitud d’autoprotecció i de tancament en si mateixa.

A pesar de les mancances assenyalades, i com a eina d’aproximació a aquesta persona tan complexe com va ser Maria Callas, val la pena veure el documental. Esperona la curiositat i el desig d’aprofundir més en ella i, per descomptat és quasi inevitable, el tornar a escoltar algunes de les seves interpretacions magistrals. Per començar:

Categories
Cultura

Master class de Terrence McNally

Master class és un obra de teatre de l’any 1995, escrita per Terrence McNally, autor americà , àmpliament guardonat per diverses peces teatrals.

Es tracta d’una classe magistral impartida per Maria Callas cap al final de la seva vida, a la Juilliard School de Nova York, Conservatori fundat el 1905.

Al llarg de l’obra es va posant de manifest la vida, pensaments  i la relació de la diva amb la música i el seu entorn i amb d’altres intèrprets. S’ha parlat i escrit molt sobre Maria Callas, però segueix sent un referent al igual que les gravacions de les seves interpretacions de Tosca, Norma, Lucia de Lammermoor, Medea o totes les òperes de Verdi.

És d’imaginar l’efecte que podia causar sobre els estudiants una classe impartida per ella i de forma especial en aquells alumnes que havien d’interpretar alguna peça, esperant les crítiques, lloances i aportacions  que els volgués fer. L’ambient, el neguit, l’angoixa, l’admiració, els nervis, el patiment, tot això i més queda perfectament recollit en aquesta obra.

La representació d’aquesta obra sota la direcció de Marc Montserrat-Drukker compta amb Maria Bayo interpretant a Maria Callas. Només per veure-la i sentir-la ja val la pena acostar-se al teatre. Aconsegueix plenament trametre la complexitat de la diva. La resta d’actors que participen en l’obra demostren unes qualitats artístiques incommensurables. Pau Baiges com a pianista va deixar a més d’un amb la boca oberta  no només per com tocava el piano si no també per com  interpretava el personatge (les expressions de la cara, el posat, etc) . La seva sòlida formació musical així com la seva participació  a la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) o acompanyant en l’Institut del Teatre o al Petit Liceu, li han proporcionat un bagatge molt meritori. Les veus d’Anna Alborch en el paper de Sharon i Júlia Jové com a Sophie. No endebades Anna Alborch es va especialitzar en teatre musical i ha participat en obres com Scaramouche de Dagoll Dagom, a més d’haver participat en diversos enregistraments. De la mateixa manera, si es revisa la carrera artística de Júlia Jové, es constata la seva participació en diverses obres de teatre musical, com Hair, Els Miserables o Pegados. Però quan realment va destacar va ser amb la sseva interpretació  del grumet a Mar i Cel de Dagoll Dagom.

En resum, una obra molt aconsellable.