Quan plovien octavetes. Clandestinitat, premsa i propaganda antifranquista

A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, es pot visitar l’exposició Quan plovien octavetes.

La gran quantitat de revistes i altres materials existents a l’Arxiu, han permès presentar aquesta exposició. L’ existència de la bustia a l’entrada (col·locada quan l’edifici era la seu del Col·legi d’Advocats), permetia que persones anònimes, deixessin en ella materials, que en l’època de la dictadura franquista, no podien circular i es difonien en la més estricte clandestinitat. Altres vegades, les octavetes o altres materials, els trobaven dins de libres o revistes que algú havia estat consultant. Gràcies per tant, a la voluntat de totes aquestes persones, es pot avui disposar de tota aquesta informació i posar-la a l’abast de la ciutadania.

Domènech i Montaner. Bústia a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Casa de l’Ardiaca)

L’ exposició està està integrada per diverses vitrines i ordenada per anys i per temes. Així es poden trobar materials relacionats amb el moviment obrer, amb l’entorn universitari o el moviment veïnal i associatiu, a més de les publicacions dels partits polítics.

La diversitat de materials, però sobre tot com s’editaven, dona una idea de la lluita clandestina i de les argúcies que havien de posar en pràctica per elaborar-les i difondre-les, posant en risc la seva llibertat i en el pitjor dels casos, la seva vida.

Algunes octavetes son còpies fetes amb paper carbó, o ciclostilades o impreses amb vietnamites, d’aquí que la qualitat de les mateixes dificulta la seva lectura. El llenguatge emprat és molt directe, amb l’objectiu de convocar alguna acció o fer conèixer algun esdeveniment important.

El fons oral que existeix en l’Arxiu Històric, també és present, ja que es van reproduint entrevistes de persones relacionades amb la clandestinitat.

Com s’ha dit amb anterioritat, no sempre és fàcil llegir els continguts de la premsa clandestina, per això val la pena consultar el catàleg.

Faria però un suggeriment. El so de les gravacions és un so d’ambient, cosa que no permet seguir-lo ni entendre’l correctament. I és una llàstima. Si es pogués posar algun aparell reproductor, amb auriculars, propiciaria la seva entesa i de retruc, la difusió del mateix.

Jornades Catalanes de la Dona. 1976

L’Ajuntament de Barcelona, dins del programa de Memòria Històrica, està preparant una exposició itinerant, relacionada amb les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que es van celebrar a Barcelona l’any 1976.

Ha plogut molt des de llavors, però no tant com per no recordar el que va suposar aquella celebració i les conseqüències en la vida pública i privada de moltes persones, que va provocar.

Cal emmarcar-les en el context històric del moment, a encara no un any després de la mort de Franco. Tota la societat estava en ebullició, amb ganes de fer sentir la veu, amb necessitat de participar en els canvis que s’acostaven.

El moviment feminista era divers i estava representat per un ventall molt ampli d’associacions,  dones de partits polítics, entitats ciutadanes, moviments i grups de tot tipus. No era gens fàcil posar d’acord a tot aquell munió d’idees, interessos i voluntats. Les discussions eren vives, però per damunt de tot, va prevaldre la voluntat unitària.

Les dones militants en partits polítics, deien que vivien una doble militància, com a dones i com a membres d’un partit. I això no sempre era fàcil. Els partits eren un reflex de la societat, i molts homes creien que defensaven posicionaments d’esquerres i al mateix temps tenien comportaments absolutament masclistes quan parlaven de les seves companyes, o dels drets laborals i socials de les dones. D’aquí molts debats: què s’havia d’avantposar, la militància en el moviment feminista o la militància de partit. En el interior dels partits, no sempre es tenia clara la necessitat de participar en aquest moviment  i a vegades s’actuava més per l’estratègia d’ocupar espais i moviments ciutadans que pel convenciment de la seva oportunitat. A més de la incomprensió de companys de partit, les dones que estaven exclusivament en el moviment feminista, no miraven amb gaire bons ulls a les dones de partits: les veien com una amenaça i algun col·lectiu propugnava la creació de partits exclusivament de dones. Dins d’aquest marc, cal recordar la intervenció de l’Empar Pineda, que en tot moment es va presentar com a comunista, i que al parlar de Dona i Política, i recordant les lleis que havia decretat la Generalitat i defensant la necessitat d’intervenir en política, va aconseguir uns forts aplaudiments.

Amb tot aquest caldo de cultiu es va aconseguir organitzar les Jornades. Es va dividir en grups la preparació de cada ponència que s’havia de portar al plenari i que donarien lloc a les conclusions de les mateixes. Encara conservo els originals de totes les ponències escrites a màquina,  i retalls dels articles que van aparèixer aquells dies en els diferents mitjans (Avui, Tele-exples, Sábado gráfico, Por favor, Triunfo, La Vanguardia, Mundo diario, etc.) De manera especial conservo la de Dona i treball per ser la que vaig presentar al col·lectiu. Escrita a màquina amb una Olivetti Lettera 32, és un bon exemple de negociació, de voluntat d’acord que es va aconseguir després de moltes hores de debats i discussió.  Rellegir-la ara, mostra la claredat d’anàlisi i de síntesi, triant els punts claus. Tal com es diu en l’article escrit per Blanca Cia, que va aparèixer en El País, el passat dia 5 de gener, Dones en moviment, el món laboral i les seves condicions, és un dels aspectes en que s’avançat menys.

Ponència Dona i Treball

Aportació de les treballadores de la llar

Presentació de les ponències

El record del Paranimf de la Universitat ple a vessar, amb gent ocupant la mateixa tarima des d’on parlàvem, no es pot esborrar. Com en l’actualitat, alguns mitjans van parlar de 2000 dones i d’altres 4000. La xifra no és el més important. El que si que ho és, és el fruit, el pòsit que va deixar en la societat i en les dones en particular. Crec que no és exagerat pensar que van canviar la vida de moltes persones.

Amb l’embranzida de les Jornades, es va organitzar una festa al Teatre Grec, en la que van participar grups de teatre i de música de dones. En aquestes ocasions, la col·laboració d’algunes professionals reconegudes, era de gran ajuda per aconseguir permisos. No faltava l’ajut de la M. Aurèlia Capmany, la Montserrat Roig, la Núria Pompeia, la Marina Rosell, la Colita, la Pilar Aymeric i moltes altres. Les vocalies de les Associacions de Veïns i altres entitats, tenien les seves paradetes i donaven a conèixer les seves activitats. Havia alegria i motivació.

Quan darrerament s’alcen veus per posar de manifest un retrocés en les conquestes de la dona, potser convindria analitzar de nou en quin punt s’està i que ha pogut motivar aquest tirar enrere. No es pot viure vinclats en la nostàlgia, però cal saber d’on es ve per donar les passes en la línia correcte.

Museu Memorial de l’Exili. La Junquera

La visita a aquest museu era una assignatura pendent des de feia temps. Havia seguit la ruta de l’exili fins els camps de refugiats i el cementiri d’Argelés, però havia deixat per un altre ocasió la visita al Museu de La Junquera.

Una primera cosa que cal dir, és que el contingut es basa en imatges i documents relatius al pas de la frontera de les prop de 500.000 persones que fugien cap a França, al final de la guerra civil.
La documentació és abundant i es requereix temps per anar llegint i mirant les fotografies i les imatges que s’exposen. Anar amb pressa seria un error.

Les imatges son colpidores. Al mateix temps és impossible no relacionar-les amb la situació actual dels refugiats de Síria o d’Afganistà o de qualsevol part del món. Quan llegeixes les condicions en les que els va tocar viure als exiliats en els camps de refugiats, immediatament et venen al cap les notícies que es poden llegir als mitjans de comunicació, entorn als  camps que es van creant sobre la marxa, per acollir a totes les persones que fugen de la guerra a casa seva. Però aquest és un altre tema, punyent, en el que no pretenc entrar en aquest moment però que tampoc puc ni vull deixar de costat.

La coincidència de tots els testimonis d’exilats, en el sentit que no creien que anès a ser una estada llarga, va configurar en un primer moment, unes formes de vida determinades. Va haver de passar un cert temps i sobre tot, l’acceptació per part d’EEUU del govern de Franco, perquè es prengués conciència de que es trobàven davant d’una situació que havia d’esdevenir llarga i complexe. És sabut que algunes persones van optar per tornar (en funció de la seva significació política o per lligams familiars) mentre que d’altres van haver d’anar post posant el retorn o renunciar definitivament a ell.

Es va evidenciar que França no estava preparada per rebre l’allau de persones que van arribar per diversos camíns. D’entrada no van reaccionar  i es va mantindre tancada la frontera fins al cap d’uns dies quan ja Franco havia entrat amb les seves tropes a Barcelona (26 de gener). La gent s’amuntegava a les carreteres que duien a França, era el mes de gener, feia fred, no anaven abrigats ni duien calçat adient, la fam feia estralls. El govern francés no va estar a l’alçada de les circumstàncies. Volia mantenir la “neutralitat” però la realitat va ser que va prendre partit encara que no ho digués obertament.

De tot aquest conglomerat de gent, el sector intel.lectual i artístic van emigrar majoritàriament cap a Amèrica i en gran part a Mèxic. Els treballadors van romandre bàsicament a França. Molt aviat es van trobar enxampats per la Segona Guerra Mundial, participant molts d’ells de forma activa en la Resistència.

Es pot dir que tot l’exposat al Museu ens és prou conegut. Veure-ho i seguir-ho de forma ordenada i sistematitzada, permet seguir el fil dels aconteixements i anar relacionant aconteixements, fets i persones fins a tenir un mapa mental del moment, molt més nítid.

Exposició temporal: Menús de Guerra
Aquests dies és possible visitar l’exposició dedicada a menús en temps de guerra. L’aliment és imprescindible i cal posar imaginació i inventiva per a substituir certs ingredients quan aquests no es poden trobar o tenen un preu inabastable.
El receptari és variat i curiós. Primen les receptes amb llegums, pensant sempre en la necessitat de matar la gana. És sorprenent la truita de patates, sense patates i sense ous!

Contrasta una taula parada amb una vaixella fina i coberts de tot tipus. El primer que ve al cap es pensar, quì la parava així? Potser servir la truita que dèiem abans en aquests plats, la feia més saborosa.

 

The Act of killing

Des del passat dimecres i fins el diumenge 2 de juny, s’ha celebrat a Barcelona el International Documentary Film Festival. Una programació molt acurada i amb moltes possibilitats per a poder visionar documentals de gran interés.
El documental que ha guanyat el premi del jurat per unanimitat, ha sigut The Act of Killing.
Existeixen dues versions d’aquest documental, una curta de 115 minuts i un altre de llarga que és la que es va passar al festival, amb una durada de tres hores. He pogut llegir algunes piulades que comenten que era massa llarga i en alguns moments repetitiva. Potser si, però crec que és un recurs que utilitza el director per assegurar-se de que ens molesta el que veiem. Si un dels assesins ha matat ell sol a més de 1000 persones, que ens expliqui deu cops, com ho feia, pot ajudar a sentir amb més força l’horror de la situació. Explico una mica el contingut del documental, però recomano anar a IMdb per veure les dades tècniques.
A Indonèsia, l’any 1965 va haver un cop d’estat militar que va enderrocar al govern comunista que existís fins aquell moment. Un grup d’homes que vivien al marge de la llei, actuant com una màfia en el món de l’espectacle i del cine en concret, van ser contractats per a fer una “neteja” de comunistes i atemorir a la població propera a aquests posicionaments. La tortura i l’assesssinat van passar a ser moneda corrent per aquests homes.
Aquest grup de persones van acceptar parlar de les seves accions, però a la seva manera. Interpretant com si estesin actuant en una pel.lícula o en varies, ja que van triar estils diferents: de gangsters, de l’oest, estil Bollywood, etc. Realitzen la selecció d’actors fent gala del seu poder, anant a les cases en grup, provocant, obligant a que els hi obrin la porta.

La naturalitat amb que exposen la brutalitat de les seves accions fa que et quedis absolutament aclaparat i com enganxat a la butaca. Encara més quan sents que diuen que si la peli queda bé seran coneguts a tot arreu ja que es veurà a Londres i a d’altres països.

Però la incomoditat ve no només per veure a aquests assessins, sinó com son reconeguts com a herois i com a tals son rebuts a totes les manifestacions i actes patriòtics. La implicació de membres del govern, assistin al rodatge i veient la seva actuació, afirmant que cal matar a tots els comunistes però que rebaixin una mica la violència, per a no quedar tan malament davant del món, fa que per un moment dubtis pensant que potser estas veient ficció. Quan sents la reivindicació que es fa del grup afirmant la seva necessitat com a model a seguir, notes que l’estòmec s’encongeix. Aquest recolzament institucional continua vigent i, per aquest motiu, les persones que han treballat en aquest documental, poden ser considerades persones non grates pel govern.

L’afirmació de que van buscar una forma “humana” de matar, que no hi hagués massa sang, et porta a preguntar-te on està el límit de la brutalitat humana.

Per acabar de fer-te ballar el cap, veus a una d’aquestes persones fent d’avi entranyable, cuidant d’uns aneguets amb els seus nets, acaronant-los i renyant a les criatures perquè un dels nens ha trencat una poteta a un aneguet.

Un d’ells no es sent capaç de suportar la representació d’una tortura, perquè diu que per un moment s’ha posat dins de la pell del torturat. Aquí el director el posa en evidència quan li diu que no oblidi que ell només està actuant, i en canvi les persones que ell va torturar i matar eren reals.

És un documental de gran duresa pel seu contingut, no bàsicament per les imatges.

Una de les coses que a mí em va frapat més, és quan un dels assassins , teoritza que sempre son els vencedors els que posen nom a l’història i que fan que un fet pugui aparèixer com a bo o com a dolent. Ho concreta dient que en l’época de Bush, Guantànamo no era criticat, donat que els vencedors ho recolzaven. Per desgràcia aquesta hipòtesi es compleix i es repeteix en totes les situacions.

Em va venir al cap un llibre escrit per Georges Orwell, titulat Recuerdos de la guerra de España. És molt interessant l’explicació que fa l’autor de la manipulació dels fets que passen en una guerra, com es tendeix a no creure les coses que explica el que considerem enemic, encara que siguin fets demostrats i provats. Com per efecte de la manipulació de la informació pot aparèixer com a real una cosa que no va passar o amagar una cosa que si que va passar. Devant d’aquestes situacions es pregunta Orwell com s’escriurà l’història i com s’anirà trametent sense que ningú la qüestioni quan qui va viure els fets, ja no hi sigui.

Per això crec que val la pena que es facin documentals que expliquin fets poc coneguts, de manera que contribueixin a preservar la memòria hisòrica dels pobles. Tots plegats podem apendre.

Estaria molt bé, que alguna distribuïdora d’aquest país, adquirís el dret de distribució d’aquest documental, i pogués arribar a més persones.

També recomano veure el trailer del documental

La memòria i l’Eix Transversal

La memòria és fràgil i selectiva. Això diuen i deu ser veritat. M’ha vingut aquesta dita al cap al sentir ahir per la ràdio i veure les notícies a TV3, sobre la obertura del desdoblament de l’Eix Transversal.

És evident que és tracta d’una gran millora, ara bé, plantejar-ho com un gran éxit de la gestió feta per la Generalitat, em sembla posar-se un vel davant dels ulls.

En el moment de la construcció, ja van haver veus autoritzades que consideraven que era un gran error l’amplada prevista. El que és cert és que no es van complir les previsions fetes sobre la circulació de vehicles, sinó que es van desbordar.
Els vehicles pesants van triar aquesta via per evitar el pas per l’autopista de pagament i això va portar a la saturació de la mateixa. Però no només això, ràpidament es va convertir en una via lenta i molt perillosa, degut als adelantaments. De ser una alternativa va passar a ser una carretera rebutjada per moltes persones.

Es pot dir que gairebé des del moment de la inaguració definitiva, ja es va haver de començar a parlar de l’ampliació. Per tant, ja tenim una errada en els càlculs inicials. Tots sabem que sempre costa més una modificació sobre una cosa ja existent, que si es calcula des de bon principi, encara que l’execució es fasi en etapes successives.

La manipulació de la memòria passa per no dir que el govern presidit per en Jordi Pujol, va frenar aquest projecte durant anys, per no haver d’admetre aquest error de càlcul. La manipulació de la memòria passa també per no explicar clarament que va ser el govern tripartit de la Generalitat el que va decidir i executar l’adjudicació de l’obra sencera i no per trocets. Clar que d’aquesta manera només es pot fer una inauguració i no tretze com es va fer en l’obra inicial.

Fora molt interessant disposar dels números i poder fer una comparativa del que podria haver costat a Catalunya l’Eix si s’hagués fet una previsió més acurada.

Reconèixer i acceptar els errors no fa minvar la credibilitat, sinó que incrementa la transparència i facilita als ciutadans el coneixement de la gestió que es fa dels seus diners.

L’altre tema que queda ara obert és el pagament per l’ús de la carretera per part dels camions. Aquest és un dels temes en que caldrà acord amb el govern central, ja que la tramitació davant de la Unió Europea, l’ha de fer aquest govern. Així dons, a negociar i a dialogar.