Categories
Art

Louise Bourgeois a la Tate Modern

Una visita a la Tate Modern és quasi imprescindible quan es va a Londres. I ara amb l’ampliació de l’edifici es pot dir que és visita obligada. A més de l’edifici del que ja s’ha dit moltes coses, és interessant visitar les diverses sales amb exposicions temporals o les Artist Rooms, on es van presentant obres d’artistes contemporanis.

Però primer cal pujar a dalt de la nova torre i veure Londres:

Tate modern. Artist Rooms. Louise Bourgeois
Tate modern. Artist Rooms. Louise Bourgeois

Ara ja podem entrar a la Artist Rooms per veure una selecció d’obres de l’artista Louise Bourgeois. Va néixer a París l’any 1911 on els seus pares dirigien una galeria d’art. Als 27 anys es va traslladar a  New York. Els primers anys de la seva carrera els va dedicar a dibuixar i a pintar, no sent fins els anys 60 quan va començar a utilitzar altres materials com la fusta, el làtex, pedra, bronzo i el tèxtil per construir les seves escultures. Veure la cronologia

La veritat és que la seva obra impacta, no deixa indiferent. I encara més si es van llegint els cartells explicatius corresponents a cada obra. Una de les més conegudes és Mamam del 1999. La gran aranya a la que li atribueix les qualitats que per a ella va tenir la seva mare: protectora i sempre present. Aquest cop estan presents dues de mides més petites, una de terra i l’altre penjada a la pared.

Categories
Art

Guggenheim Bilbao

El sol fet de pensar que podré fer una visita al Museu Guggenheim, em fa frisar. Busco al seu web quina exposició veuré i planifico la meva estada. Aquesta vegada vaig tornar a agafar l’audio-guia que et proporcionen amb l’entrada i em vaig disposar a seguir amb tranquil·litat totes les explicacions. Anar seguint em va permetre tornar a mirar l’edifici amb temps, acariciar les parets de pedra de les columnes, i així percebre amb el tacte les curves que semblen quasi arrodonides, però que no ho son. Escoltar el mètode de dibuix de Gehry, com va fent un traç únic sobre el paper, sense aixecar el llapis, per aconseguir el dibuix d’un tot, sense fractures, em va semblar apassionant. Un altre cosa deu ser la posterior realització, el buscar els materials que permetin dur a terme el projecte, buscar la tecnologia o inventar-la, que ajudi a la fabricació de l’obra. Pensar en tot aquest procés em va portar a reflexionar un cop més sobre el treball col·laboratiu, en aquelles disciplines o projectes artístics, en els que la presència d’un gran ego, ho deu fer molt complicat. Els enginyers que fan càlculs d’estructures, els tècnics de materials, els tecnòlegs, informàtics, arquitectes que plasmen les idees i les fan entenedores pels altres tècnics, etc, etc, etc., totes aquestes persones, absolutament vàlides en si mateixes, posen en comú les seves idees i aptituds, al servei del  projecte del arquitecte-figura. És evident que a tots ells els dóna prestigi participar en un projecte com el del Guggenheim, però estic convençuda que han hagut de renunciar a criteris personals, idees brillants, alternatives possibles, tot, per aconseguir el projecte d’un altre persona. Sempre acabo pensant en una orquestra: molts músics que son solistes, reconeguts, buscats, virtuosos, adaptant-se al criteri del director, que és qui marca el tempus, el só que vol que tingui l’orquestra. Reflexionar sobre tot això, asseguda en l’espai de l’atri del Museu, ja em va carregar les piles.

Posada en aquesta línia, em vaig disposar a gaudir a fons de l’obra de Richard Serra, La materia del tiempo. M’estimo més deixar l’enllaç amb la pàgina del propi Museu, que no fer comentaris poca soltes. Només puc afegir el impacte que es té davant d’aquestes obres: són tan immenses que quan entres en elles, t’absorbeixen. Al mateix temps tens la sensació de que són fràgils, les línies arrodonides són dolces, els espais que es generen al terra amb els que s’observen quan mires amunt, et sorprenen i comences a veure que el concepte espai, és mal·leable. Vaig veure a una persona sortint amb crisi de claustrofòbia d’una de les obres (Entre el toro y la esfera) i al mateix temps, un grupet de criatures a qui els explicaven les obres, jugant pel mig, mentre escoltaven embadalides.

Un cop més la visita a les escultures de l’exterior, era obligada. Aquest cop, vaig tenir la sort de poder estar present en el moment de posada en acció de Escultura  de niebla de Fujiko_nakaya. Vista des del interior, podies intuir la muntanya a l’altre costat de la ria, i la boira que et feia d’amagatall dins del Museu, deixant passar el llum amb un color diferent. A més, cada moment era diferent, percebies imatges i colors canviants. Em va agradar.

Ara ja podia pujar a la tercera planta a veure la part de l’exposició El Arte de nuestro tiempo, que estava oberta. A hores d’ara, ja estan també obertes la primera i la segona planta. Al tractar-se d’obres de la col·lecció Guggenheim, bastantes ja havia tingut ocasió de vérure-les, a Bilbao o a els altres museus Guggenheim. A l’entrar, dones un cop d’ull i vas trobant velles i belles amigues, t’acostes com volent saludar-la i recordar els moments passats plegades. Veure Mondrian, Gris, Picasso, Miró, Saura, Modigliani, Kandinsky o Chagall, no te paraules. Observes els trets característics de cada un d’ells, et sorprenen detalls que no havies vist altres vegades. compares les diferències entre les obres d’un mateix pintor, separades per uns anys en el temps. L’impacte d’una de les Anthropometries d’Yves Klein, de qui en els darrers anys he tingut ocasió de veure diverses obres, o una de  Mark Rothko ubicada davant d’una de Jackson Pollock.

Em tocava ara veure dues sales molt especials, una dedicada a Chillida i l’altre a Jorge Oteiza. Crec que es millor deixar imatges de les obres perquè tothom ho pugui gaudir.

A tota la visita, només he de posar una nota negativa a que no es pugui seure a les sales. En tot moment, vaig haver d’utilitzar la del vigilant de sala. Una visita tranquil·la et porta com a mínim tres o més hores i és molt important poder estar contemplant cada obra tot el temps que vulguis. No se si és un tema d’aforament o de nombre de persones per sala, però sigui el que sigui, agrairia que es trobés una sol·lució que fos favorable per a tothom.

Categories
Art

L’Art en Guerre. Francia, 1938-1947

Exposició Museu Guggenheim de Bilbao. 16 de març al 8 de setembre de 2013

L'Art de la Guerra a FrançaEl passat dia 8 d’aquest mes, vaig tenir l’ocasió de contemplar i de gaudir d’ aquesta exposició. La veritat és que tal com tinc costum de fer, ja abans d’anar, havia estat mirant la web del Museu i preparant-me per poder aprofitar al màxim.

En alguna ocasió ja he dit, que una part molt important del valor d’una exposició està en la tasca del comissariat, que selecciona les obres i la dota de contingut. La presentació i l’ordenació de les mateixes fa que al final,  et quedi clar el fil de la mateixa i que situïs als artistes i la seva producció en el moment històric i personal corresponent. Això fa que un cop vista, mentalment la puguis tornar a reviure, seguint les pautes que t’han donat.

La web del Museu Guggenheim aporta molta informació sobre aquesta exposició. A més de situar-la en el seu context històric, agrupa les obres per moments temporals, des de la producció anterior a l’esclat de la guerra i en particular la primera gran exposició dels Surrealistes del gener de 1938, fins l’ alliberació de França amb el Saló de Tardor del 1944. També resulta molt interessant la presentació de les obres i de les tendències que es van produir a França com a conseqüència d’aquest període fosc de la seva història, recollides en dues sales, les Distensions i els Anartistes. Aquest projecte narratiu, fa que vagis entrant poc a poc, revius la producció dels Surrealistes, vius l’art que es feia en els camps de concentració, amb l’aprofitament de qualsevol tipus de material que permetés plasmar les idees i inquietuds artístiques, o els dels que van fugir, es van amagar o es van exiliar. Veus també “l’art oficial”, el que es va acceptar i patrocinar per part del règim de Vichy i de Hitler. Es posa en evidència la utilització que es va fer de certs artistes (uns es van deixar, com el cas de Vlaminck que va visitar l’Alemanya nazi convidat pel règim i que a la seva tornada a França es va manifestar en contra d’artistes com Picasso,  i  altres van pecar d’innocents) i com alguns van saber quedar al marge, encara que això els comportés ser considerats maleits , com per exemple Picasso.

Al tractar-se d’una exposició amb unes 500 obres, és impossible destacar totes les que per una raó o per un altre, em van  cridar l’atenció de manera particular.  De la sala dels Surrealistes,  tota l’obra de Oscar Dominguez em va agradar.  També vull comentar a títol d’anècdota, que havia un quadre amb nou dibuixos que es titula Dibujos comunicados. Un està atribuït a André Breton, un altre a Peret, un tercer a Nicolas Calas i el nombre 9 és de Remedios Varo. Es tracta del dibuix d’un paraigües ficat dins d’una capça. La primera mirada que vaig fer, sense veure els autors, vaig pensar que el n. 9 era per a mi el millor. El paraigües estava posat ocupant la diagonal de la capsa i per tant, ben recolzat, en equilibri, i del pom, s’obria una petita umbrela. El dibuix era net, els traços potents, ben dibuixats. Al mirar els autors i veure que aquest corresponia a la Remedios Varo, em va produir una gran satisfacció. Em va confirmar encara més en la meva admiració cap a ella i per la seva obra.

Alguns pintors van voler fer obra al marge dels criteris marcats pel govern, agafant com a referents pintors anteriors a la guerra (per exemple Bonnard del que està exposada una obra que em va agradar de forma particular. Desnudo en la bañera. 1936-38). Cal destacar l’obra de Lapique que va saber utilitzar els colors de la bandera francesa, com acte reivindicatiu, però de manera subtil. Tots els pintors d’aquest moment, van utilitzar colors vius, contrastats, com fugint dels estereotips suggerits pel govern. Lapicque

Charlotte Salomon

Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat.

Brauner-sufrimiento-pintura

Com a representant de la part dedicada a exili, refugis i clandestinitat, vull destacar l’obra de Victor Brauner (1903-1966) titulada Sufrimiento. Realment, et sents malament, angoixat, tancat, sorprès sense saber que cal fer per superar la situació.

En les obres de l’època de l’alliberació es passa a l’abstracció  com a mecanisme de fugida de tot el que s’ha viscut. Al mateix temps es representa el cos humà amb totes les imperfeccions i amb tota la lletjor. També es important l’art que es va fer dins dels manicomis o a partir del que certs artistes van veure dins d’aquestes institucions. És evident que davant de la repressió i de la situació de guerra, alguns artistes van emmalaltir. La seva sensibilitat i el que els havia quedat al seu cap, ho van expressar a través de dibuixos i pintures de gran expressivitat. Aquestes obres estan recollides en l’apartat dels Anartistes. En concret vull destacar uns quadres d’un artista anònim, internat en una institució psiquiàtrica, de formes senzilles però de colors vius, contrastats i compensats perfectament que em van impressionar. Aquí també està exposada l’obra de Dubuffe, realitzada amb materials trobats, i representant figures molt lluny dels estereotips de la cultura alemanya.

L’obra de Picasso està present amb una sala dedicada exclusivament a la seva obra, però no es pot deixar de remarcar el fet que el Saló de la Tardor del 1944, va ser un homenatge a la seva persona i a la seva obra.

Només he destacat obra pictòrica, però no vull deixar de fer esment a les escultures de Giacometti. En particular hi ha un cap de Pinotxo que és una maravella. Està ubicat en un espai titulat la mentida de la guerra i d’aquí la seva oportunitat. No cal que digui que l’harmonia de línies, l’equilibri de la figura t’obliga a aturar-te i deixar que t’absorbeixi.

Un aspecte al marge de la pròpia exposició però que és molt important:  el Museu disposa a més de l’audio-guia, de material específic per a persones invidents, persones amb dificultats auditives, per les que tenen tant material en llenguatge de signes com documentació escrita, tant de l’edifici, l’exposició permanent i les exposicions temporals.