Edmund de Vaal. La llebre amb ulls d’ambre.

L’estiu és un moment apropiat per gaudir d’una bona lectura de forma relaxada. Per això recomano el llibre escrit per Edmund de Vaal: La llebre amb ulls d’ambra, publicat l’any 2010. Aquest ceramista anglès ens explica l’història dels seus avant-passats jueus, agafant com a pretext l’herència d’una col·lecció de “netsukes” (miniatures japoneses del segle XVII).

Amb aquest argument ens fa viatjar des d’Odessa, població d’on era originària la família Ephrussi,  a París, seguint la vida de Charles  E. durant el període 1871-1899. Va ser ell qui va adquirir els netsukes immers com estava en el món de l’art i la influència del japonisme entre els seus amics pintors: Entre els artistes que es van veure influïts per l’art japonès van estar Manet, Pierre Bonnard, Henri de Toulouse-Lautrec, Mary Cassatt, Degas, Renoir, James McNeill Whistler, Monet, Van Gogh, Camille Pissarro, Paul Gauguin, i Klimt.

Charles, regala al seu nebot Viktor els netsukes que van a parar així a Viena, on estaran fins el 1938. Els retrobem a Anglaterra per anar a Tòquio el 1947 i on restaran fins el 2001 per retornar de forma definitiva a Londres. En l’enllaç que hi ha en el títol del llibre, es pot llegir més sobre el contingut. Però el que voldria destacar és el treball de documentació que hi ha al darrera. La descripció dels ambients, de les formes de vida i de la situació política, a més de la cultura, son molt enriquidors. Els anys a París, seguint al crític d’art i escriptor Charles E., ens mostra no només l’ambient artístic, sinó també la societat i les relacions i influències que es donaven. Només per aquesta part del llibre, ja val la pena llegir-ho.

Exactament el mateix es pot dir de l’època de Viena. En aquest cas, la descripció dels canvis polítics, la pujada del nazisme i les repercussions que tenen en la composició d’Europa, ens aporten una informació que ens ajuden a comprendre la situació actual.

Endinsar-nos en la cultura japonesa, en els seus rituals i formes d’expressió , acaba arrodonint aquest viatge particular al llarg de l’últim quart del segle XIX fins arribar a l’actualitat. El retorn al punt inicial de l’història familiar, Odessa, aporta un nou punt de reflexió: la necessitat que te l’ésser humà de sentir que pertany a un lloc al que sempre pot tornar.

Tot això fa que em pregunti què significa ser d’un lloc. En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Viktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida. L’Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l’Iggie va ser primer austrìac, després nor-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó.

T’assimiles, però necessites un lloc on anar.

És un llibre que demana temps. Hi ha tanta informació que t’exigeix anar a cercar, llegir i relacionar dades, llocs i circumstàncies.

(La majoria dels enllaços porten a informació en anglès, degut a que és la més completa i amplia)

Charlotte Salomon. Vida? o teatre?

Amb ocasió de l’exposició L’Art en Guerra. França 1938-1947,  presentada al Museu Guggenheim de Bilbao, vaig veure per primer cop un quadre de Charlotte Salomon. Posteriorment el llibre de David Foenkinos em va fer conèixer la seva vida. A partir d’aquí va començar la recerca de més informació sobre aquesta artista.

És sorprenent l’entrevista al seu pare i a Paula Lindberg, pel desconeixement que tenien de la situació emocional dels darrers anys de la vida de la seva filla, fins al punt que fins l’any 1961 no va obrir la maleta que havia deixat aquesta i va ser quan descobrir  les seves pintures amb el relat de la seva vida.

Es pot especular sobre quina hauria pogut ser l’evolució i la trajectòria artística de Charlotte Salomon, però la realitat és que només es disposa del material  de la maleta. És cert que més de 1000 pintures ja donen una idea clara de la tècnica, però sobre tot, el que és fonamental és el que aporta. S’ha parlat del llenguatge cinematogràfic, però també es podria parlar de novel·la gràfica o de còmic. Si s’afegeix la música amb que ella acompanyava cada quadre, que son inseparables i que formen una unitat, s’obté un relat complet d’una riquesa inqüestionable.

Fins el 7 de febrer es pot visitar l’exposició Vida? o Teatre? Charlotte Salomon (Berlín 1917 – Auschwitz 1943) al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes de Barcelona. Es poden contemplar 237 guaixos estructurats en tres actes, pròleg, cos i epíleg. El primer acte es desenvolupa des del 1913 amb el suïcidi de la germana de la seva mare fins l’arribada dels nacionalsocialistes. La part central abasta fins l’any 1939 i l’epíleg es porta a la deportació de la Charlotte junt amb el seu avi. Amb la simplicitat del traç i  una paleta de només tres colors, és capaç de trametre tot el dramatisme i els sentiments enfrontats que devia sentir al llarg de la seva vida, malauradament molt curta. Enganxa i fa que un es quedi aturat mirant i remirant una mateixa escena. És inevitable sentir-se transportat a aquella situació i imaginar-te-la amb els seus ulls. Hi han opinions divergents sobre la veracitat d’algunes de les coses que la Charlotte mostra. Però a qui no li ha passat sentir a  dues persones explicant un mateix fet de manera contradictòria? A les hores, perquè es pretén que hi hagi una coherència absoluta en el seu relat?

A la sala on estan exposats tots els quadres, hi ha uns fulls amb l’explicació de cada un d’ells i es pot seguir el “guió” de l’opereta. És imprescindible la seva lectura, ja que moltes anotacions estan en alemany i d’aquesta manera es pot comprendre millor el contingut. Però no només això, sinó en molts d’ells, està referenciada la melodia que l’havia d’acompanyar o en cas contrari, consta: Sense melodia.

Recomanació: És convenient portar impresos aquests fulls, ja que permet anotar l’equivalència de la numeració d’aquesta exposició amb el número que tenen assignat al Jewish Cultural Quarter d’Amsterdam (per exemple, el darrer de l’exposició és el 237 que equival al 558 del JCQ) i amb posterioritat es poden revisar.

En aquest cas, més que mai, val la pena informar-se abans d’anar a l’exposició: escoltar l´òpera que amb el seu nom es va estrenar l’any 2014 al Festival de Salzburg o llegir els  articles i referències sobre la seva vida i la seva obra. Tota aquesta informació ens apropa al moment històric en el que es va produir, ens acosta a la situació política de França i la d’Alemanya, es va entrant en els canvis d’actituds de la població que van anar des de la sorpresa, incredulitat i horror o a la negació i desconeixement de la realitat

 

 

Charlotte. David Foenkinos

Llegir un llibre és com recórrer diferents camins, que es sobreposen els uns amb els altres. En un d’ells podem gaudir de com l’autor utilitza els recursos del llenguatge. En un altre discorre la història i el desenvolupament de la mateixa. Un tercer està plé de bifurcacions i ens porta a investigar en certs personatges o a obrir la porta  a una nova història. Tots aquests camins es poden trobar a Charlotte de David Foenkinos.

Sorprèn la forma d’escriptura. Frases curtes, d’una sola línia, com si d’un vers es tractés. Així ho comenta el propi autor:

Tanto o más que por su historia, el libro sorprende por la forma escogida para relatarla. Foenkinos dispone las frases en versos libres y breves, igual que en un largo poema narrativo. “La escribí así porque era la única manera de poder respirar al llegar al final de la frase. No lo llamaría poesía. Y, de hecho, tampoco biografía. Es una novela, aunque todo lo que cuente sea cierto”.

En quant a la història, ens presenta la vida de Charlotte Salomon, artista víctima de l’holocaust  a Auswich que va ser capaç de pintar tota la seva vida, acompanyant-la amb texts.

En l’apunt  sobre l’exposició L’art en guerra. França 1938- 1947, en el Museu Guggenheim de Bilbao, ja vaig escriure: “Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat”. Es pot dir que conèixer aquest llibre, era quasi un deure per a mi.

El tercer camí ens endinsa en altres aspectes també enriquidors i interessants. Alguns relacionats amb persones, com la Hanna Arent, amb la que va coincidir al camp de concentració de Gurs. I coses de la vida, totes dues van poder sortir d’ell. Un apartat molt important és el relacionat amb la música. La presència de la mare interpretant a Bach al piano, la segona dona del seu pare, Paula Lindberg, reconeguda cantant d’òpera, que ens presenta el món artístic del moment,  i sobre tot,  la se va relació amb l’Alfred Wolfsohn. Professor de cant de la seva madrastra, irromp a la seva vida a través de Schubert i de La mort i la donzella i dels Impromptus.

També ens permet explorar pintors, com Munch, o llibres que en la seva adolescència va llegir amb fruidesa Charlotte. I tot això sense perdre de vista el moment polític i històric en el que va viure Charlotte Salomon: el nazisme.

L’ala dreta del PP incrementa la seva notorietat

Des de l’adveniment de la democràcia, la dreta ha quedat representada en el Parlament pel Partit Polular.
Les veus més extremistes van restar somortes o no tenien cap credibilitat quan s’atrevien a aparèixer. Aquesta situació s’ha mantingut fins l’arribada del PP de nou al poder. Què ha passat? Com és que cada dia veiem declaracions, comentaris, programes a TV1, que utilitzen una terminologia que semblava superada?

Ara, gairebé cada dia i en relació a diferents temes, ens trobem amb comparacions o referències als nazis. Dolores de Cospedal, va dir que els membres de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) eren uns nazis per les formes de lluita que utilitzen. La Delegada del govern a Catalunya, va retre homenatge el passat 8 de maig, a la División Azul que va lluitar al costat de Hitler. I això en una festa de la Guardia Civil que aquesta persona ha tornat a instaurar quan ja feia anys que no es celebrava. Dins d’aquest mateix ventall d’invocació al nazisme, tenim la intervenció del diputat de les corts valencianes, Maluenda, que opina que parlar de països que parlen català és pensar com Hitler.

En parla.lel es produeix el programa de TV1, sobre la roba que porten els adolescents (i de manera especial les adolescents), aconsellant als pares com abordar aquest tema. Per descomptat no es va parlar d’educar en el respecte i en la llibertat individual, sinó només en que no s’utilitzi roba que “ensenyi massa”. També cal recordar la propaganda de grups antiavortistes, en defensa de la derogació absoluta de la Llei d’interrupció voluntària de l’embaràs, en aquest mateix canal dins de l’espai de notícies (oblidant el dret dels ciutadans a una informació objectiva i veraç) o el programa que van emetre recomanant a les persones en atur, que anèsin a les esglèsies a resar i posar espelmes (evidentment per ajudar a l’esglèsia a fer caixa).

Per molt que en parlem, no podem deixar de referir-nos al projecte de llei del ministre Ruiz Gallardón. Permet l’ús de la seva imatge en una campanya antiavortista; bé diu que no l’ha autoritzat, però tampoc els demanda.

El PP ha fet gala d’estar al centre. Potser hi ha sectors dins d’aquest partit o entre els seus seguidors, que com no havia cap altre partit, es veien obligats a votar-los, però que davant de les noves circumstàncies, es senten més forts i per això comencen a ensenyar la poteta per sota de la porta, com el llop del compte. La manca de lideratge polític fort que es posa de manifest amb les opinions enfrontades de diferents membres del PP, la sensació de deriva, etc., tot està contribuint a aquesta nova situació.

Sorprèn (o no) l’aferrisada defensa del govern de les seves posicions, no estan disposats a fer el més petit esforç de diàleg i de negociació. Mantenen el criteri que han de ser els altres els que s’acostin a ells. No veuen ni la devallada en la intenció de vot i en la pérdua de la majoria. Ni tans sols tene present la saviesa popular: “no hay mejor ciego que el que no quiere ver”