Categories
Llibres

El lector del tren de las 6.26. Jean-Paul Didierlaurent

Per recomanació d’una amiga, he llegit el llibre “El lector del tren de las 6.26” escrit per Jean-Paul Didierlaurent i editat per Seix Barral dins de la Biblioteca Formentor. Es tracta de la primera novel.la de l’autor encara que ja ha rebut dos cops l Premi Hemingway pels seus relats curts.

És un obra que t’enganxa des del primer moment. Escrita en un llenguatge directe i planer, implica al lector en l’història creant una empatia amb els personatges i amb les seves vides.

La trama pot semblar senzilla, però permet entreveure un món de sentiments, de frustracions, de lluites socials, de tòpics, en resum de la realitat de la vida, que és que que fa que qualsevol es vegi implicat en l’argument.

Ens parla de la vida diària d’un personatge amb un nom difícil, Guibrando Viñol, motiu de burles. Treballa en una empresa que es dedica a triturar els estocs de llibres que no s’han venut. Ràpidament ens fem una idea clara de l’entorn de treball i dels personatges que l’envolten. Persona solitària que comparteix la seva vida amb un peix vermell i amb un parell de coneguts, l’anterior manipulador de la màquina i el vigilant de la porta de la fàbrica.

El que el fa diferent és que cada matí ocupa un lloc determinat en el tren de rodalies que el porta a la feina, i es dedica a llegir en veu alta el contingut de fulles de llibres que ha rescatat de la màquina trituradora, la famosa Zerstor 500, anomenada  “La cosa” i que guarda amb cura entre dos papers secants.

A partir d’aquest fet, ens va presentant relacions que va creant i que el porten a conèixer nous ambients i a compartir el seu gust per la lectura. La trobada d’un llapis de memòria amb el diari d’una persona, dóna un tomb a l’obra i a l’implicació de tots els personatges.

No se si l’autor està preparant noves obres o si aquestes tindran el mateix ressò d’aquesta que parlem, però sigui el que sigui, val la pena dedicar-li unes hores i anar reflexionant sobre els diversos temes que planteja, cap d’ells superficial ni frívol.

Categories
Llibres

Daisy Sisters. Henning Mankell

Les idees prefixades no acostumen a ser bones mai. I he de dir que això és el que m’ha passat a mi amb aquest llibre de Henning Mankel. Creia que es tractava d’un dels seus llibres  de la sèrie negre que el van fer famós arreu del mon, i l’havia anat deixant de banda durant temps i temps. La realitat és que es un dels llibres que ha escrit sobre temàtiques diferents, en la majoria dels casos dedicats a temes socials d’actualitat: migració, corrupció, crisi econòmica, etc. Aquest llibre està dedicat a la situació de la dona de classe treballadora.

És evident que cada escriptor utiliza un llenguatge i una forma d’expressar les seves idees pròpia. En aquest punt pot agradar més o menys  l’escriptor, però el que a mí m’ha interessat és la descripció del mercat laboral en general i després de manera especíal com presenta la situació de les dones, en la seva vida quotidiana i en especial en les seves relacions laborals.

Es pot parlar de tres fils argumentals de la novel.la. Un d’ells és la relació d’amistat i els afectes. El segon fil és el mon de les fàbriques i el mercat laboral i el darrer, el mon femení.

Crec que els tracta de forma que tothom pot veure similituds amb l’entorn més proper. És a dir, les persones siguin d’on siguin, tenen unes semblances en base a la classe social i al gènere. El pensament de que les dones que treballen estan ocupant el lloc d’un home, el creure que hi ha determinades feines pròpies dels homes en els que les dones son considerades com intruses, la doble jornada laboral de la dona: fora de casa i a la llar, etc., tots aquests aspectes estan perfectament descrits. El pas del temps, la violència de gènere, les frustracions personals, … tot un seguit de coses que es repeteixen en cada generació.

En algun moment he cregut que era massa llarg, que les situacions es repetien una mica, però, segurament aquest és un recurs que utiliza l’autor per trametre les sensacions que pretén que tinguin els lectors.

He de confessar que a mesura que l’he anat llegint, m’ha interessat més i més i m’ha fet reflexionar força. El recomano,  és la constatació de la globalització de les persones.

 

 

 

 

 

Categories
Llibres

Accidente nocturno. Patrick Modiano

Accident nocturn, va ser publicada l’any 2003. La primera obra d’aquest autor francés, premi Novel de Literatura l’any 2014, va veure la llum el 1968. Per tant ens trobem davant d’una obra de maduresa.

En aquest llibre es compleixen les dues característiques fonamentals de tots els seus relats: la sol.litud i cerca de la identitat i el rol del pare.

Si es revisa la seva biografia, es percep la importància del seu pare,  comerciant jueu que va canviar el seu nom per evitar haver de portar l’estrella groga identificativa dels jueus durant la II Guerra Mundial, i que a més de viatjar contínuament, va protagonitzar algun episodi fosc, que va contribuir a que el seu fill s’allunyés d’ell fins el punt de deconèixer on està enterrat.

Patrick Modiano no va seguir estudis superiors, però de ben jove es va dedicar a escriure i ha sigut reconegut amb premis tan importants com el Goungurt (1978) i el Premi Nacional  de Novel.la de l’Acadèmia Francesa (1972). Es coneguda també la seva incursió en el mon del cine, de la mà de Louis Malle.

L’obra gira entorn a la figura d’un jove de 17 anys, que viu sol a París, i que és protagonista d’un accident nocturn. A partir d’aquí es desenvolupa la trama de cerca de la persona que conduía el cotxe que el va atropellar, amb incursions a records de la seva infantesa i l’aparició esporàdica del pare.

Com sempre, Modiano aconsegueix enxampar deseguida al lector, de manera que participes activament en la cerca de la persona i en les cabòries que va relatant. És un llibre que es fa curt i al mateix temps, és rodó: no sobra res ni tampoc et falta ni informació ni més trama de la història.

El recomano si es vol gaudir d’un llibre ben escrit, ben estructurat i amb un desenvolupament i final perfectes.

Categories
Cultura

Pequeño teatro. Ana M. Matute

Des de fa molts anys, m’he declarat fervent admiradora i seguidora de la vida i obra d’Ana Maria Matute. Crec que primer vaig descubrir la persona i després la seva obra. El meu homenatge particular per la seva mort, ha sigut llegir la seva obra “Pequeño teatro” escrita l’any 1943 i publicada el 1954. S’afegeixi la circumstància que  el llibre que tinc, me’l va regalar el meu pare en una edició de l’any 1972, amb la qual cosa, per a mi te un doble valor sentimental.

L’argument del llibre retrata la vida d’un poble mariner, del nord d’Espanya, amb una societat tancada i al que arriba un foraster. Tot es regira, ja que aquest personatge es fa amic d’un jove orfe,  que pateix malformacions i que se’l pren com a boix i és tractat amb despreci pel nucli de societat benestant.  A més de les festes típiques dels pobles, existeix un petit teatre de titelles, on un vell artesà, fa els ninots i inventa les històries. Podem dir que és una obra coral, tant en quant, no només son importants els protagonistes, sinó que el poble, en el seu conjunt, son actors de l’obra.

Explicat així l’argument, d’entrada em va recordar la pel.lícula de Passolini, Teorema; on l’arribada d’un personatge a la casa d’una família, altera absolutament les relacions entre els diversos membres de la mateixa. En aquest sentit, es pot establir un cert paral.lelísme,  ja que en la obra que comento es capgiren totes les relacions i surten a la superfície pors, enveges, frustracions, desitjos no complerts, etc.

La descripció del caràcter dels personatges, és extraordinari. No hi han grans descripcions, però  els situa dins del context i de la vida del poble, de manera nítida i clara. En alguns moments, sents l’ofec i quasi et falta la respiració, dins de l’ambient tancat i asfixiant de la vida del poble. Això contrasta amb el fet que un poble de mar, sempre dóna la sensació d’espai obert, ampli, on bufen les marinades i els terrals. En aquest cas el mar no el sents com amic, sinó com una amenaça, ple de figures fantasmagòriques, que venen per arrebassar a les persones i que fa de mirall de les misèries i anhels no aconseguits.

Les rutines van canviant, i el noi contrafet, viu aquests canvis amb sorpresa, el sacsegen, fan que tot de cop passi a ser el centre de tota l’acció i no entengui que li està passant. Els seus sentiments primaris i al mateix temps clars i forts, el porten a trobar-se dins d’un remolí, on les mentides i la falsedat li fan mal.

La riquesa del vocabulari m’ha recordat també a escriptors com Delibes, Torrente Ballester, José Luís Sampedro o Carmen Martín Gaite, per citar-ne només alguns dels que a mi personalment, més m’agraden. Moltes vegades he mantingut la idea que cada cop es va empobrit més el llenguatge. L’ús o millor dit, l’abús dels “tacos” com a comodins que serveixen per tot, ens limita. Per això llegir un llibre com Pequeño teatro, et retorna el poder de les paraules i la seva força.

Gràcies Anna Maria Matute.