Categories
Òpera Música

L’elisir d’amore. Amics de l’Òpera de Sabadell

El passat dia 13 de febrer es va representar L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti al Teatre de La Faràndula de Sabadell.

Es tracte d’una de les òperes més conegudes i representades. A tall d’exemple, en els darrers cinc anys (2013-2018) s’ha posat en escena 1702 vegades, amb 414 produccions, ocupant el dotzè lloc (el primer és La Traviata de Verdi) , i la previsió de representacions que es faran al llarg del 2019 a Europa i EEUU, és de 162.

A la revista operaactual es llegeix:

Aquestes dades corroboren el fet que quasi la totalitat de les persones que van a veure i sentir aquesta òpera, la tenen molt interioritzada, que moltes de les àries els hi son conegudes i a més les han sentit interpretar per diferents tenors i sopranos.

Amb tots aquests ingredients, l’èxit estava garantit. Però el mateix dia de l’estrena, i abans de començar la representació, van comunicar la mort d’en Xavier Gondolbeu, cofundador de l’Escola d’Òpera de Sabadell i de l’Orquestra Simfònica del Vallés i membre del patronat i de la Fundació Òpera de Catalunya. Es percebia l’emoció i es va trametre al públic i als intèrprets, influint segurament en alguns moments.

La producció va estar molt encertada. El joc de llums a través del sol i de la lluna, va ser molt efectiu i d’una gran bellesa.

El paper d’Adina va ser interpretat per la soprano Núria Vilà. Des de fa com a mínim quatre anys, és present en el repartiment de les diferents temporades operístiques de Sabadell, així dons la seva veu i el seu registre es prou conegut. Un cop més va fer una interpretació molt acurada i es perceb un canvi en la veu amb registres més lírics.

El tenor César Cortés va interpretar el paper de Nemorino. Cal destacar la tasca actoral, amb una actuació molt natural que semblava que no li costava gens, tot plegat proporcionava veracitat al personatge. La veu molt maca, encara que en algun moment semblava que no controlava prou bé la respiració el que l’obligava a agafar aire i per tant trencava la frase. En tot cas, no semblava que fos un problema irresoluble.

En aquesta ocasió el director de l’orquestra va ser Santiago Serrate i es va notar l’experiència en direcció d’òperes. Va sonar més harmònica, més conjuntada. L’acompanyament de les veus va ser molt efectiu, i cal remarcar-ho: les va acompanyar i reforçar; no les tapava. El ritme va ser una mica ràpid pel meu parer, i aquesta òpera ja és prou dinàmica en si mateixa.

Un altre tema és el dels aplaudiments al llarg de tota la representació. És un fenomen que es dona en els concerts i en les representacions operístiques que es fan en els diferents teatres i auditoris. És un debat que caldria abordar de forma conjunta, entre tots, públic i intèrprets. Molts cantants opinen que els trenca la concentració i només això, sinó com tenen preparada tota la frase, amb la respiració inclosa, l’aturada els dificulta el reprendre el cant. I no solament als cantants, sinó a l’orquestra en el seu conjunt. El públic també està concentrat, gaudint de la música, i els aplaudiments, malmeten aquesta concentració. Si cal esperar a que el director de l’orquestra al final de la representació la “tanqui” i a vegades es veu que encara resta uns segons immòbil, com donant-se un temps per a tornar a la realitat, els trencaments continus deguts als aplaudiments, segur que els afecta d’una manera o d’un altre.

L’altre vessant de la qüestió, és que alguns intèrprets agraeixen els aplaudiments, ja que els esperona per donar encara més de si mateixos. A tot el dit fins ara, cal afegir que avui en dia es viu més dels efectes immediats, es vol una resposta ràpida, al moment, en aquest sentit els aplaudiments al llarg de tota l’òpera compleixen aquest paper: acció – reacció.

També s’argumenta que l’òpera s’ha anat encotillant i que caldria treure-li o si més no, afluixar-li. Com es pot veure, hi ha arguments per a tots. El que si que és cert, és que els aplaudiments tan freqüents durant la interpretació, destorben. A tall de reflexió, perquè aquest fet només es produeix en espectacles musicals i mai en un espectacle teatral o en el cinema?

Categories
Òpera Música

Così fan tutte. W.A. Mozart. Òpera de Sabadell

Aquesta setmana ha començat la temporada 2017-2018 de l’Òpera de Sabadell que es representa en el Teatre de La Faràndula d’aquesta ciutat. L’obra amb que s’ha obert aquesta temporada ha estat Così fan tutte de Mozart. Es tracta d’una òpera bufa o “drama giocoso” del 1770, sent per tant una de les darreres òperes que va escriure Mozart.

L’argument es de sobres conegut. Don Alfonso (baríton baix), personatge que va teixint tota la trama, qüestiona a Guglielmo (baríton) i a Ferrando (Tenor) la fidelitat de les seves promeses, Fiordiligi (Soprano) i Dorabella (Mezzosoprano), adduint que son dones i no deesses i com a tals, volubles i infidels per naturalesa. Els joves accepten la juguesca que Don Alfonso els proposa, convençuts que la guanyaran.  Aquell es val de la criada de les joves, Despina (Soprano lleugera) per aconseguir els seus propòsits.

Sempre s’ha destacat d’aquesta òpera, la simetria de personatges i d’àries: tres personatges masculins i tres femenins. I és cert que així com a partir del s.XIX s’ha considerat que els personatges interpretats per la soprano i el tenor  constitueixen la parella protagonista, els que representen els caràcters més romàntics, en el cas de Così fan tutte, ambdues parelles comparteixen aquest rol. És cert que Fiordiligi en les seves àries Come scoglio immoto resta i sobre tot en Per pietà, ben mio, perdona,   expressa els seus sentiments de forma més pura i contundent i aquí es pot pensar que s’ha mantingut el paper tradicional de la soprano, però no és comparable amb altres heroïnes operístiques. El tenor també comparteix el paper protagonista  amb el baríton. I no podem oblidar el pes que la tercera parella formada per Don Alfonso i Despina, te en el desenvolupament de la trama.

Conseqüència del  comentat en l’apartat anterior, en aquesta òpera cal destacar el gran nombre de parts corals.

Tercet: La mia Dorabella capace non è

Duo Fiordiligi i Dorabella: ah guarda sorella 

Quintet: Sento, oh, Dio, ce hac questo piede

Quintet: Di scrivermi ogni giorno

Sextet: Alla bella Despinetta

Quartet: La mano a medate, movetevi un po

Duo Guglielmo i Dorabella: Il core vi dono

Duo Fiordiligi i Ferrando: Fra gli amplessi

Final: Fate presto, o cari amici

Font: Viquipèdia

Podem recordar com també a Les noces de Figaro es dóna aquesta mateixa estructura, arribant fins a set veus  en el final del segon acte: Esci omai garzon malnato

D’aquí la gran importància de totes les veus i no d’una sola. Per això voldria entrar ara en la representació que fa Òpera de Catalunya. Crec que cal destacar l’equilibri entre les sis veus amb un resultat extraordinari. I no és només les veus, sinó la part escènica,  d’assumir el paper i de fer-lo creïble per al públic. D’entrada la presència de Núria Vilà com a Fiordiligi, Anna Tobella en el paper de Dorabella i Elisa Vélez com Despina, ja feia preveure que ens trobaríem davant d’una nit d’èxit. Si afegim la presència d’Enric Martínez-Castignani com Don Alfonso, al que es va veure molt còmode en el seu paper, interpretant amb autoritat el personatge. La versatilitat de la seva veu li permet assumir  papers que requereixen un registre ampli. Els personatges de Guglielmo i Ferrando, interpretats per Carlos Pachón i Joan Francesc Folqué, van ser una sorpresa per a mi. No només no van desmerèixer al costat dels altres cantants, sinó que van reeixir sobradament en la part vocal i interpretativa. Serà fonamental per a la seva carrera que sàpiguen seleccionar els papers que en cada moment els vagi bé, sense forçar la veu.

Cal esperar que els problemes econòmics pels que està passant l’entitat es resolguin ben aviat i puguin continuar  la tasca de difusió de l’òpera i de formació de nous cantants. I els aficionat a l’òpera seguim tenint l’oportunitat de gaudir d’interpretacions com la que ara he comentat.

 

Categories
Òpera Música

Don Giovanni de Mozart a Sabadell

Un any més l’inici de la temporada  de l‘Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va ser un èxit. Enguany celebren la 35ena temporada d’òpera, el 30 aniversari de la creació de  l’Orquestra Simfònica del Vallès i per arrodonir-ho, cal afegir els 20 anys de l’Escola d’Òpera. Per tant es tracta d’una temporada molt especial.

I per començar, i molt adient amb l’època de l’any en que ens trobem, van posar en escena Don Giovanni de Mozart.

Citant paraules de Roger Alier en el programa de mà:

És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart …

I cercant a la web Operabase.com, es pot veure que aquesta es manté en el desè lloc del rànquing mundial en quant a nombre de representacions des de l’any 2011-2012, amb una mitja de 365 anuals. Per tant es tracta d’una obra ben coneguda. Aquest fet te una part positiva però també comporta que tothom la tingui molt interioritzada i classificada segons els cantants, la producció, etc. Qualsevol interferència es fa més palesa i les comparacions, encara que siguin odioses, venen al cap.

Al trobar-nos davant d’una òpera bufa, algú pot pensar equivocadament, que es tracta d’una obra menor. En canvi s’afirma que és la millor de totes les dedicades al mite de D. Joan, i compositors com Beethoven, Liszt o Chopin van crear variacions de les melodies principals de l’obra. També es conegut que Wagner es referia a ella com “l’òpera de les òperes”.

Encara que sigui una obra dedicada a Don Giovanni, es pot dir que és el seu servidor Leporello, l’autèntic protagonista. Ell fa de lligam entre tots els personatges, representa, sens dubte, la part còmica,  però en el moment final, copsa tot el drama del seu amo i canvia de registre. Aquest paper va ser interpretat per Toni Marsol, baríton que ja altres vegades l’hem vist actuant en el mateix escenari o en el Gran Teatre del Liceu (on properament interpretarà a Marullo a Rigoletto i aquesta mateixa temporada el veurem com Masetto al mateix Liceu). Tant la vessant teatral com musical em va semblar esplèndides.

Les sopranos Núria Vilà en el paper de Donna Anna i Eugènia Montenegro com a Donna Elvira, son també velles conegudes. Núria Vilà ha interpretat amb anterioritat a Sussana en Le nozze di Figaro, o Frasquita a Carmen, Musetta a La Bohème, la Primera Dama a La Flauta màgica o Anna a Nabucco. De la mateixa manera es poden citar les intervencions a les darreres temporades de l’Òpera de Sabadell d’Eugènia Montenegro com a Abigaille a Nabucco, Pamina a La Flauta Màgica, Eurídice a Orfeo, Liù a Turandot o Marcellina a Le nozze di Figaro.  El anar seguint a aquestes sopranos en diversos papers, permet veure l’evolució de la veu, del to, del timbre i d’una manera o altre, poder percebre quins son els rols en els que es mouen amb més desimboltura. Aquesta continuïtat suposa per a mi un valor afegit que aporta l’Òpera de Sabadell.

Per contra he de dir que era la primera vegada que sentia a la soprano Sara Blanch, i em va deixar absolutament perplexa. Omplia l’escenari: amb la seva personalitat, amb la naturalitat amb que cantava i interpretava, amb el domini de l’espai escènic, amb la veu. El proper mes de març estarà al Liceu a Thaïs de Massenet, interpretant el paper de Crobyle. Caldrà veure-la.

Em va decebre Sinho Kim en el paper del Commendatore. Aquí no puc oblidar a Anatoly Kocherga en la versió de Don Giovanni de Calixto Bieito que es va representar al Liceu l’any 2002. Em va fer sentir por, realment trametia la contundència i el dramatisme del moment.

 La producció va ser eficaç i es pot dir que va aconseguir una molt bona nota. En altres ocasions ja he comentat que les posades en escena, partint de recursos limitats, aconseguien uns nivells insuperables. És minimalista en tots els aspectes: materials i colors. Però la conjunció amb el joc de llums, fa que la suma de tots aquests elements, embolcalli l’acció dramàtica presentant-la als ulls del públic de manera complerta. Potser el moment de la baixada a l’infern de D. Giovanni va ser un tant previsible, però efectiva.

El cor cada cop sona millor. Totes les veus queden compensades i equilibrades.

Un aspecte que cal parlar son els aplaudiments que tallen contínuament la representació. Aquest mateix fenomen es dóna al Liceu i trenquen la concentració dels cantants i l’emoció del públic. En certes ocasions sembla lògic però, que s’aplaudeixi després de cada ària o duet, no és de rebut. En espectacles teatrals és inimaginable que s’interrompi l’obra, a les hores, perquè es fa i/o es permet en l’òpera? Potser de la mateixa manera que es demana que es tregui el so dels dispositius electrònics o que no es permet l’accés un cop començada la sessió, s’haurà de recordar al públic que la millor manera de manifestar el reconeixement a un cantant, és al final de tot.

Categories
Òpera Música

Temporada 2015-16 Òpera de Catalunya

Ha acabat la temporada 2015-2016 programada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Les òperes que he vist han estat Le nozze di Figaro de Mozart, Otello de Verdi i Madama Butterfly de Puccini.

D’entrada i amb aquest cartell, només cal pensar en estones agradables i interessants. Aquest any he assistit amb pocs dies de diferència a la posada en escena d’Otello al Liceu i a La Faràndula de Sabadell. Pot semblar presumptuós per part meva, però respectant les distàncies entre ambdues representacions, en molts moments em va semblar més interessant l’Otello de la Faràndula que el del Liceo. Aquest darrer em va enfurismar bastant. No crec que valgui la pena parlar més dels canvis de repertori que ha hagut aquesta temporada al Liceu i que hem hagut de patir sense possibilitats de queixa. És preocupant pel que comporta de pèrdua de categoria del teatre el veure com els cantants anul·len les seves actuacions de forma repetida. Quan un cantant valora per la seva carrera el poder dir que ha actuat en tal i qual teatre de primera categoria, no renuncia fàcilment a una actuació. Però, ja s’han dit moltes coses en relació a aquest tema.

Una iniciativa de l’Òpera de Sabadell que valoro extraordinàriament, és el lliurament a l’inici de la temporada del programa on a més dels arguments i els actes de les òperes, presenten articles de grans coneixedors del art de l’òpera que ajuden a conèixer cada obra  i  entendre la seva relació  amb el moment històric al que fa referència o en el que transcorre l’acció del llibret.

Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula
Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula

Per exemple, en el cas de Le nozze de Fígaro, l’article estaba signat per Roger Alier i es titolava: Le nozze di Figaro. Anuncia grans canvis socials. Un aspecte fonamental és situar l’any de la seva estrena: 1784. A França va ser prohibida immediatament. El llibret sap jugar amb la presentació d’un tema dur i difícil, sense  estridències, no hi han insults ni bronques, es manté la cortesia i això pot fer que algú oblidi que s’està plantejant la pèrdua dels drets feudals i es dóna pas a noves formes socials.

Cartell Otello de Verdi a La Faràndula
Cartell Otello de Verdi a La Faràndula

Per l’òpera Otello, l’encarregat d’ajudar a entendre-la millor va ser Jordi Torrents i en el seu article La Força bruta del mascle. A vegades sents a persones comentar que l’òpera està passada de moda, i em sorpren la seva estretor de mires. Molts arguments segueixen sent actuals, com és per desgràcia el cas d’Otello. Matar a la dona per gelosia, en base al dret de l’home sobre la dona, com si es tractés d’un objecte de propietat privada, segueix estant en vigència. En Jordi Torrents destaca els tres aspectes que conviuen en aquesta òpera: l’obra és teatre, la música escrita per Verdi que amb els seus 73 anys va donar una lliçó a tothom i el cant amb una gran exigències de les veus.

Crec que va ser una gran posta en escena i una gran interpretació de Toni Marsol en el paper de Iago (també havia interpretat el rol de Fígaro).

Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly
Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly

La darrera obra que he vist a La Faràndula ha sigut Madama Butterfly de Puccini. L’escrit introductori, On tot va començar, era de Marcel Cervelló. El drama (sempre hi ha algú del públic a qui se li escapa una llagrimeta) te moments de gran vellesa i la música, prou coneguda, ajuda a que sigui una òpera sempre esperada i seguida amb interés. Personalment no ocupa un dels llocs principals en les meves preferències de les obres de Puccini.

 

 

La proximitat en el teatre ajuda a poder seguir als músics i als cantants, gaudint de les veus i del gest. Notes si una veu és impostada, si modula correctament, pots veure si segueix el tempus marcat pel director de l’orquestra, si va sobrat o no, etc. En definitiva, ajuda a que el públic participi i vagi aprenent de mica en mica.

Algunes sopranos com Núria Vila o el baríton Toni Marsol, son vells coneguts i esperades les seves interpretacions. El públic està pendent, absolutament ficat en l’obra, es noten els silencis i la respiració continguda o, al contrari, el moviment en els seients i la incomoditat. És la gran avantatja d’un teatre de dimensions reduïdes. Parlant de públic, cal remarcar la presència d’un sector bastant nombros de gent jove, cosa que no és habitual de veure en el Liceu.

A més del programa anual, en cada sessió existeix el programa de mà, que torna a posar l’argument i una petita biografia dels intèrprets. Aquestes poden semblar coses sense importància, però personalment crec que si que la tenen. Hi ha un component  educatiu i una vessant de cuidar al públic, integrant-lo en la vida del teatre. En resum, el balanç ha estat positiu. Ara cal esperar la nova temporada.

 

Categories
Música

Les noces de Fígaro de Mozart

Durant el mes de novembre es podrà veure a diferents ciutats de Catalunya l’òpera Les noces de Fígaro dins de la temporada organitzada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Ens trobem davant d’una òpera bufa que permet conèixer una mica la situació social de l’època en la que va ser escrita. És important no perdre mai de vista aquest fet, ja que contribueix a comprendre i a ubicar millor l’acció. En aquest cas s’explica un canvi en l’estructura de la societat i en concret de l’aristocràcia, amb una pèrdua de certs privilegis als que tenien dret. Però tot es presenta amb una formalitat i galanteria assumida pels diferents personatges amb tota naturalitat. Devia ser així.

No podem però passar per alt que la primera versió del tema que es va representar a París va escandalitzar al públic, havent de ser “retallada” convenientment per a poder exhibir-se a Viena. Per tant, per molt que es tractés d’una òpera bufa, l’argument no era gens innocent.

Els llibrets de les òperes a vegades semblen passats de moda i que toquen unes temàtiques que queden molt lluny. Però si es reflexiona una mica, ràpidament es poden establir relacions amb situacions actuals. Segueixen havent relacions de domini entre persones de diferent gènere i el que abans es deia dret de cuixa, ara es manifesta per l’abús i la violència.

El paper de Fígaro l’interpreta el baríton Toni Marsol. Com anècdota es pot explicar que va guanyar el premi Eugenio Marco de Sabadell interpretant aquest mateix paper. La temporada anterior se’l va poder veure interpretant Papageno en La Flauta Màgica de Mozart. De dilatada carrera no sorprèn a ningú pel nivell que assoleix en els diversos personatge que interpreta. I aquesta vegada passa el mateix. És sens dubte part important de l’èxit d’aquesta obra en aquest inici de temporada. Al seu costat també trobem a una vella coneguda, Núria Vidal en el paper de Susanna. Ha interpretat diversos papers a Sabadell, Nabucco, La boheme o La flauta màgica. En algun moment va quedar curta de veu, però ho va superar, millorant a mesura que anava cantant. La mezzosoprano Anna Tobella interpreta el paper de Cherubino. Aquest paper és exigent a nivell actoral. Anna Tobella va debutar la temporada passada al Liceu en el paper de Despina a Cossi fan tutte de Mozart.  La potència de veu és molt gran i potser a vegades sembla que manca modulació i expressivitat, no acabant de trametre les emocions i el to que requereix el moment. Des de la meva ignorància crec que cal més tècnica.

Relacionat amb aquest tema, em va venir al cap l’entrevista que van fer a Ainhoa Arteta el passat 23 d’octubre i que es va publicar al suplement Babelia de El País. Entre moltes altres coses va comentar la pèrdua de veu que va patir i que la van mantenir allunyada dels escenaris força temps i que sobre tot la va obligar a començar de nou a treballar la veu. Apuntava un parell de causes. La primera va ser que per la seva joventut li faltava  tècnica i havia de recórrer al muscle, abusant d’ell. En relació també a la joventut, comentava que li oferien papers pels que ella no estava preparada, i que el problema és que és difícil dir que no. Ho resumia d’una manera colpidora:

…me dejé llevar por el mercado.

El mercado es una jungla, cada vez más.

Al mateix temps dibuixa un panorama una mica preocupant:

Y lo que a mí me ocurrió con treinta y tantos le está ocurriendo a gente con veintitantos. Las programaciones dependen mucho del físico y la juventud. Estamos trasladando la lírica al mundo de Hollywood. Los papeles están escritos en la partitura para jóvenes. Y el joven no tiene experiencia, y el que es mayor no da el papel según el director de escena. Cuando empecé mi carrera, hace ahora 25 años, yo estaba sentada en el patio de butacas viendo a Kiri Te Kanawa, a la Scotto, a Pavarotti, a Plácido… Todos tenían más de 40 y allí subían gordos, delgados, feos, guapos. Lo que interesaba era qué hacían con la voz.

Quan sents aquests cantants joves, ja amb gran experiència i amb un repertori ampli en alguns dels casos, les reflexions d’Ainhoa Arteta son molt pertinents. La sort és que els Amics de l’òpera de Sabadell tenen un personatge com Mirna Lacambra que vetlla pels seus cantants.