Categories
Música

Martha Argerich al Palau de la Música de Barcelona

He de començar manifestant que és un autèntic privilegi poder assistir a un concert de Martha Argerich. Des de fa un cert temps Martha Argerich acostuma a donar concerts acompanyada d’altres intèrprets i aquest cop ho ha fet  amb Gabriele Baldocci. Aquest jove pianista participa en el Projecte Martha Argerich, promogut pel Festival de Lugano, RSI Rete Due i BSI Bank, que reuneix a cinquanta músics al voltant d’un gran pianista, propiciant la cerca i innovació musical. Gabriele Baldocci  forma duet amb la pianista des de fa anys  i es perceb deseguida per la complicitat i compenetració  que existeix entre ambdós pianistes.

El contrast és curiós: quaranta anys els separen en edat, però no és això o no és el més important. Veure la relació de Martha Argerich amb el piano ja és tota una ensenyança. Sembla que li parli, en moments l’acaricia i passa tot seguit a tocar-lo amb força. Aconsegueix extreure uns sons que sorprenen.  Te tan interioritzada cada peça, que sap trobar la cadència i el tempus adient a cada moment. Crida l’atenció el nivell de concentració,  d’estar aliena a tot el que l’envolta. Sembla inexpressiva, però es nota el diáleg que està tenint amb el piano. En molts moments se li dibuixa un somriure als llavis que demostra com està gaudint amb la música. I això arriba al públic i fa que també gaudeixi del moment.  Quan acaba dóna la sensació de dificultat per tornar a la realitat, com si les ovacions no li afectessin, però en el fons el que pssa és que ella segueix immersa en el mon de la música que acaba d’interpretar.

En un moment donat em va venir al cap la figura de Von Karajan, del costum que tenia de dirigir amb els ulls tancats, perque la música la tenia dins. Però l’expressivitat i la forma de dirigir en els primers anys de la seva carrera no tenia res a veure amb com dirigia en les darreries. A més del problemes físics que el van obligar a haver de dirigir sentat, els moviments es van fer més pausats, més lents, més seleccionats, només els imprescindibles per destacar una cosa o un altre. Veure interpretar a Martha Argerich per a mi representava la saviesa de la madures i Baldocci era en Von Karajan de jove.

El programa que van interpretar va ser:

Liszt-Mozart: Reminiscències de Don Joan, S. 418, transcripció per a dos pianos (Argerich-Baldocci)

Verdi:  I Lombardi alla prima croaciata. Salve Maria de Jerusalem, S. 431 (Baldocci)

Liszt-Wagner:Isoldes Liebestod (Baldocci)

Shostakovich:Concertino per a dos pianos en La menor, op. 94 (Argerich-Baldocci)

Schumann: Escenes d’infants, op. 15 (Argerich). En el comentari de David Puertas Esteve que pareix en el programa de mà, cita aquestes paraules de Schumann adreçades a la seva dona Clara:

T’agradarà tocar aquestes petites peces, però hauràs d’oblidar que ets una virtuosa i deixar de banda els efectes. deixa’t dur per la seva gràcia i simplicitat, per la seva naturalitat sense pressió


Rachmaninov: Suite núm.1, op.5 (Argerich-Baldocci)
Ravel: La Valse (Argerich-Baldocci)

Els duets de músics, sigui l’instrument que sigui, sempre m’han maravellat. Un solista, com indica el nom, toca sol amb el que això implica: l’orquestra l’envolta, està per donar relleu a la seva interpretació. Compartir aquests moments amb un altre intèrpret ha de comportar un nivell de compenetració molt alt, d’adaptació, d’estar pendent de l’altre, d’entendre que és una interpretació conjunta i que per tant, ningú ha de voler destacar per sobre del altre.  I no tothom te la capacitat per actuar d’aquesta manera, Martha Argerich i Gabriele Baldocci, si. Al final d’alguna peça sorprenia com tos dos alhora feien exactament el mateix gest amb la mà.

El Palau va viure una nit de les que un recorda sempre. Fins i tot només en una o dues ocasions es va sentir un estosec suau. Quina diferència amb el concert de Baremboim en el que es va veure obligat a aturar-se i demanar al públic respecte per la seva interpretació!

Ja fora de programa van interpretar ‘Gemini’ de Anthony Phillips, dedicada a Martha Argerich i la suite per a dos pianos de  Darius Milhaud, ‘Scaramouche’.

Per sort existeix una amplia discografia i enregistraments de concerts, per seguir gaudint de la marevella d’interpretació d’aquests grans pianistes.

NOTA: Vegeu també l’apunt Martha Argerich Documental

Categories
Música

Anne – Sophie Mutter al Palau

No es te l’oportunitat de sentir a Anne-Sophie Mutter cada dia, així que davant d’aquesta possibilitat que es va materialitzar el passat divendres en el concert del Palau de la Música, a més de buscar i escoltar les peces que constaven en el programa, vaig rellegir el capítol que Jesús Ruiz Mantilla li dedica en el seu llibre (ja comentat en aquest blog), Contar la música

I com la primera peça del programa era l’Scherzo de la Sonata F-A-E de Brahms, he trobat la interpretació de David Oistrakh que com ella mateixa va explicar:

Era el primer concierto al que iba en mi vida y ya eso representaba todo un acontecimiento. Una sala con dos mil personas que sólo le miraban a él, ese sonido, esa emoción que sacaba de aquella cosa de madera tan pequeña. Me transformó.

Moltes vegades no recordo el nom de les obres, encara que en el moment de sentir-les, les identifico, les reconec i surten a la superfície de la meva memòria en la que es trobaven en repòs, amagades. Un altre aspecte important, és la manca de coneixements d’història de la música, que dificulta la ubicació temporal i social de les mateixes. D’aquí la necessitat d’aprendre de les persones que en saben i de buscar el màxim d’informació per poder emplenar els buits. Descobrir que la Sonata F-A-E era el resultat d’un treball col·laboratiu entre tres compositors, Robert Shumann, Joham Brahms i Albert Dietrich dedicada a un violinista amic seu anomenat Joseph Joachim i en base a les inicials de les paraules que integraven una frase que sempre repetia Frei aber Einsam (lliure, però sol): F: fa, A: la i E: mi.

Un dels trets d’Anne-Sophie Mutter és el seu interés per nous compositors. Te la sort que molts d’ells li dediquen obres, com és el cas de Krzysztof Penderecki (1933) del que va interpretar dues peces: Duo concertant per a violí i contrabaix i Sonata per a violí i piano núm. 2.

Un gran privilegio. (…) es verdad que los compositores persiguen un gran nivel cuando me lo proponen, más por el sonido que mi violín es capaz de dar. Les atrae la coloratura y a mí me gusta que les salgan piezas muy profundas, con un nivel filosófico importante más que glamuroso y florido.

La interpretació de l’obra de J.S. Bach, Partita núm.  2, BWV 1004 va permetre poder copsar tota la força interpretativa d’Anne-Sophie Mutter. I en aquest cas, el so del seu Stradivarius va aconseguir moments absolutament únics. En aquests moments em van venir al cap el comentari de Ruiz Mantilla:

Contemplarlos a veces resulta una irrupción indiscreta en medio de una íntima conversación: la que mantienen entre ellos y su instrumento.

He d’admetre que a vegades, la perfecció tècnica m’impedeix copsar l’emoció de la música i no perquè l’intèrpret no arribi de forma directe al públic, sinó perquè l’atenció es centra en seguir la interpretació, els moviments de l’arc, la posició i moviment dels dits, com resolt pianissims i de cop passa un crescendos que omplen tot, etc. En resum, caldria sentir cada peça dues vegades per gaudir plenament d’elles. En tot cas em va faltar aquella connexió especial que es dóna en determinats moments i amb determinats artistes.

Les darreres peces del concert van ser les Danses hongareses de Brahms, núm. 1, 6 i 7. Era sorprenent la facilitat d’interpretació, semblava com si fos un “divertiment” per a ella. Tot un plaer.

 

 

Categories
Música

Rèquiem de Verdi al Palau de la Música

El passat dilluns dia 12, es pot dir que va començar el curs musical de la ciutat. I de quina manera! El Rèquiem de Verdi no deixa indiferent a ningú i molta gent el porta incorporat al seu bagatge personal, de manera que l’identifica i reconeix sense problemes. El que a vegades succeeix és que una peça es te interioritzada en una versió concreta i amb uns cantants determinats. Això fa que durant uns minuts es tingui la sensació d’estar sentint quelcom de diferent. La gran avantatge en aquest cas va ser, que ens trobàvem enfront de la London Symphony Orchestra, dirigida per Gianandrea Noseda i de l’Otfeó Català i el Cor Jove d’aquesta mateixa institució. D’aquesta manera ràpidament ens vam sentir immersos en la versió que ens oferiren.

Aquests darrers dies s’ha parlat molt del nou director dels cors de l’Orfeó Català, en Simon Halsey i de com aquest primer concert podia donar pistes sobre el futur dels mateixos. No es pot deixar de costat  la seva experiència i autoritat reconeguda internacionalment pel que fa a la música coral i la força i vitalitat que traspuen tots els projectes en els que participa. Així dons, aquesta actuació estava en el punt de mira de tots els aficionats a la música que emplenavent de gom a gom el Palau. Des de la meva visió d’aficionada, no em va desesebre gens el resultat. Alguns experts han comentat que van haver petits desajustos, però pels comentaris a la sortida, la gran majoria van gaudir d’allò més.

La situació a l’escenari dels cantants, just a tocar del cor i per darrera de l’orquestra va ser molt encertada. La relació i coordinació entre les veus va ser més intensa. Destacaria la veu de la mezzosoprano Violeta Urmana. El timbre, les modulacions, coloratura i emoció amb la que cantava, van ser extraordinaris. El baix, Michele Pertusi, va semblar que en algun moment estava incòmode per la calor i que l’afectava. Però així i tot, es notava la veterania i semblava que no feia cap esforç, la veu li sortia amb tota naturalitat.

I deixo pel final comentar alguna cosa del director. Insisteixo sempre en buscar localitats que em permetin tenir una bona visió del director, és fonamental. I dilluns va ser un espectacle fabulós. Gianandrea Noseda omple l’escenari, dirigeix amb tot el cos, els braços, les mans i les cames. Només seguint-lo a ell, pots entendre i seguir els diferents instruments, el ritme i les anotacions que marquen al conjunt de l’orquestra i el cor. Els segons finals de recolliment, un cop acabada la música, i abans de donar pas als aplaudiments,  van servir al públic per assaborir  l’obra que acabàvem de sentir.

Un molt bon inici de curs.

Categories
Art

Carmela de Jaume Plensa al Palau de la Música

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de començaments del mes d’abril es pot veure l’obra de Jaume Plensa, Carmela, al carrer Sant Pere més Alt de Barcelona, just a la cantonada amb l’edifici  del Petit Palau. En la web del Palau podem llegir en relació a Jaume Plensa:

Artista plàstic, escultor i gravador, Plensa ha experimentat amb el dibuix, els escenaris d’òpera al costat de La Fura dels Baus, les videoprojeccions o les instal·lacions acústiques. El material amb què treballa són les idees, i les seves referències són els poetes Canetti, Dante, Shakespeare, Blake o Valente.
El Palau de la Música Catalana convida aquest artista català internacional a ubicar algunes escultures per diferents espais de l’edifici modernista per meravellar el públic amb senzillesa. Plensa dialoga amb la tradició i les referències clàssiques, tot experimentant amb intuïcions per fer una aportació poètica i espiritual.
Unes obres que parlen al món; unes imatges que somien en un món nou.

La primera d’elles és Carmela del 2015. En paraules del propi artista:

“representa a una niña de Barcelona, una belleza mediterránea, una belleza fuera del tiempo, arcaica y de futuro, que quizás aún no ha descubierto que le interesa el arte”. Esta obra se inspira en una adolescente de Barcelona, a la que hace dos años, cuando tenía 14, fotografió y escaneó su rostro, con los ojos cerrados, hasta obtener una imagen en tres dimensiones que luego manipuló hasta obtener una forma comprimida. “Para mi este proceso es la fusión entre fotografía y escultura, entre lo efímero y lo eterno, y en definitiva entre lo humano y lo divino”, explica el artista.

Conèixer el procés creatiu d’una obra és important. Des de la primera idea del projecte, a com aquesta va agafant forma i com es materialitza donant pas a una obra acabada o bé com l’artista va decidint el material o materials que s’utilitzarà. Intentar comprendre la transformació i el pas a pas d’un obra contribueix a viure l’evolució creativa de l’artista.

Cada persona s’enfronta a les obres  amb visions diferents i aquesta és precisament una de les grandeses de l’art: cada individu les assumeix i les interioritza de maneres diverses, variants,  cada cop que es veuen es troben detalls nous i   trameten  sensacions i pensaments diferents. I un  pot intentar esbrinar el perquè d’aquests canvis d’apreciació de les obres.

Que Carmela tingui els ulls tancats, no és cap novetat. Les obres que es van poder veure a Ceret l’estiu del 2015, també els tenien: Chloe, Laura, Rui Rui’s dreams o Sanna’s dreams. M’agrada que sigui així. Carmela en mig del brogit de la ciutat, amb tot de turistes i gent anant amunt i avall pel seu costat, és capaç de quedar-se quieta i abstreure’s de tot el moviment per buscar dins d’ella mateixa la tranquil·litat i la pau necessàries per a seguir vivint i veient més enllà del mon immediat. La fesomia és amable, relaxada, de manera que convida a tenir una actitud com la seva. Fa que sentis la necessitat d’aturar-te, de contemplar-la sense preses, de caminar al seu voltant per descobrir que et vol dir.

És interessant contemplar la reacció de les persones que circulen al seu voltant. Uns es sorprenen, altres es limiten a fer-se la foto sense ni tans sols llegir el nom i l’autor de l’obra, les persones del barri miren encuriosides als turistes o passen remugant perquè els dificulten el pas. Curiós: poques persones la van envoltar completament, s’acostaven i tornaven a marxar pel mateix lloc que havien arribat.

És de ferro i d’unes dimensions considerables: 4,5 m d’alçada, però així i tot l’acaricies i la sents propera, amistosa.

Tot seguit vaig entrar al Foyer del Palau per a poder contemplar l’obra Silent music III. Sorpresa i malestar: el Foyer ple de gom a gom de gent, parlant, rient, entrant i sortint, etc. i una o dues persones només mirant l’obra de Plensa. Potser tots ja l’havien vist amb anterioritat …

D’entrada em va recordar l’obra Talking continents en quant al material i als espais buits que permeten el fluxe d’idees i pensaments. I la música és això: ens envolta completament, des del cap fins a la punta dels dits dels peus, però no només externament sinó també des de dins i cap enfora. Ens dóna coherència, fa que no oblidem que el llenguatge musical és consubstancial amb les persones i està en nosaltres abans de que parlem i ens acompanya fins al final. Aquesta obra em feia venir ganes d’entrar dins d’ella i poder copsar tota la força de la música.

Tot seguit volia torna a veure Rui Rui’s dreams i Sanna’s dreams. Frustració total. Només es poden veure si vas a un concert o fas una visita guiada al Palau. No tens cap altre possibilitat. Ni tans sols pagar la visita i anar directament a veure les obres si ja has visitat altres vegades el Palau. Vaig marxar empipada i decebuda.

 No cal dir que estic absolutament a favor de que es quedi Carmela de forma permanent a Barcelona. No ens podem permetre el luxe d’anar menyspreant un artista de la seva categoria i no és només un tema de “defensar el de casa” perquè si. Le valoració internacional de Jaume Plensa està fora de tot dubte i tenir una obra seva, engrandeix el patrimoni cultural de la ciutat i enriqueix a tots els seus ciutadans

 

 

 

 

 

Categories
Música

Concert Murray Perahia al Palau de la Música

El dia 13 de maig, i dins de la temporada 2014-2015 de Palau 100, es va poder segui el concert de piano de Murray Perahia. És lògic que aquest concert hagués despertat molta expectació, ja que és un luxe veure en directe a aquest músic, director i pianista.

No és fàcil escriure sobre un personatge tan conegut i admirat, però voldria destacar l’esperit de lluita i de superació que ha demostrat, quan en dos períodes de la seva vida, ha petit seriosos problemes de salud, que li afectaven bàsicament a la seva mà dreta. El primer cop va ser l’any 1990, que es va lesionar en el polze dret, i que degut a complicacions successives, va provocar una aturada en la seva carrera. Amb posterioritat, l’any 2005 va tornar a tenir problemes, i va haver de cancel·lar un seguit de concerts que ja tenia programats. Un pot intentar posar-se en la seva situació per  comprendre mínimament el que va suposar per a ell aquests entrebancs. El no venir-se avall, el saber aprofitar per estudiar més a fons alguns compositors i les seves obres, el treball de recuperació fins aconseguir estar al mateix nivell, per no dir més amunt, que en la situació anterior. Amb el seu nivell d’auto-exigència, és fàcil imaginar els moments de frustració per no aconseguir l’agilitat volguda o el so buscat.

Per tot això, un es treu el barret davant la seva interpretació. Per un costat mostra una tècnica indescriptible. Les seves mans recorren el teclat, amunt i avall, amb lleugeresa i al mateix temps amb precisió. Per altra banda, expressa una emoció i un sentiment tan intens, que et sents transportat.

Les peces que va interpretar son les que en el seu web (ja citat) consten com les que acostuma a tocar aquest any.

Va començar amb la Suite francesa n. 6 en Mi major de Johan Sebastian Bach, seguida de la Sonata en La bemoll major de Haydn, per finalitzar la primera part amb la Sonata n. 14 en Do diesi menor, Clar de Lluna, de Beethoven.

En la segona part va iniciar-se amb el Preludi, Coral i Fuga de César Franck. Absolutament màgica, aclaparadora i brillant. Tot seguit va ser el Scherzo n. 1 en Si menor de Chopin.

No cal dir que el públic va gaudir d’un concert dels que deixen marca, dels que recordes durant molt de temps.

És complicat simplificar en poques paraules la quantitat de recursos que va demostrar, la nitidesa en les interpretacions més complexes dels arpegis de la mà esquerra, la força en determinats moments que feien entendre el moment musical o la suavitat en d’altres…Tota aquesta tècnica i emotivitat manifestada amb humilitat, sense presentar-se com un geni,  quasi t’oblidaves de que estaves sentit a algú de la seva categoria. Per això comentava abans les visicituts que ha hagut de superar i que et fa pensar que l’han portat a actuar amb senzillesa.

Veient-lo em va venir al cap el darrer concert que vaig veure també al Palau, dirigit per Ricardo Muti. És com veure el dia i la nit. Reconeixes la direcció de Muti, però no empatitzes amb la figura. Amb Murray Perahia, tenies una percepció més complerta de la persona i del músic. Vaja, que no cal dir res més, sinó aconsellar sentir una i mil vegades les seves interpretacions.

Categories
Música

Antoni Besses, la celebració dels primers 70

Tal com vaig comentar fa poc temps, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar i sentir al músic Antoni Besses, en el marc d’un concert de l’Orquestra Amics Unesco Barcelona a  l’església de Santa Maria del Pí. En aquella ocasió em vaig fer resó del concert que estava previst pel passat 6 de març, en ocasió dels seus setanta anys.

A tots en passa que quan “tastem” una cosa bona, tenim ganes de repetir-ne. Això és el que em va succeir. En coherència amb això, vaig assistir al concert d’aniversari del mestre Besses. Una primera idea que em va venir al cap, va ser pensar en el privilegi que tenen certes persones de poder celebrar les seves festes d’aquesta manera: compartint el seu art amb d’altres i de retruc, el privilegi dels que gaudíem de la “seva festa”.

La meva posició a la sala, a la tercera fila, just davant del pianista, em va permetre seguir amb molta cura la seva interpretació, la seva tècnica i també el desenvolupament del llenguatge corporal. És evident que no sóc qui per poder parlar de la interpretació, però si que m’agrada molt, veure la cara i intentar ficar-me en el esperit del músic, per intentar comprendre el sentiment i l’emoció que traspua. En el cas del professor Antoni Besses, en alguns moment tenia fins i tot la sensació d’estar envaint la seva intimitat. Veure com acariciava el piano, o el tocava amb més força per fer sortir sons diferents, o percebies que li que estava parlant, dialogant amb ell, que li manava que sonés d’una manera determinada, o semblava que s’enfadés amb ell mateix perquè alguna nota no havia sigut prou clara. Sempre m’impressiona veure com al final d’una peça, el músic obre els ulls i triga uns instants en adonar-se d’on és, en tornar a la realitat. Realment s’ha buidat, ho ha donat tot. En el cas d’un concert d’un músic solista, totes aquestes sensacions son més fàcils de viure, sempre i quan el músic sigui capaç de compartir-les amb el públic. El silenci es tallava i la gent aguantava la respiració per no trencar la concentració de tots plegats.

Crec que val la pena subratllar un tros de l’escrit que venia en el programa de mà:

…Em fan adonar de la sort immensa que representa el compartir els moments on les emocions i la innegable força de la dimensió suprasensible de l’art i en especial, la música, ens converteix en millors éssers humans.

La seva dimensió de pedagog és ben coneguda i com a reconeixement de la mateixa, l’Escola de Música de Gràcia està celebrant la segona convocatòria del Concurs de piano Antoni Besses.

Deixo constància del programa que va interpretar per si algú vol sentir-les. El programa que va interpretar en la primera part:

Haydn. Variacions en fa menor.

Shumann. Fantasia op. 17. Il tutto fanástico ed appassionato. Alla marcia (Sempre energico). Adagio (Sempre piano)

A la segona part va tocar:

Bach. Preludi i Fuga en mi menor (II llibre) i

Brahms. Sonata op. 5 núm. 3 en fa menor. Allegro maestoso. Andante espressivo. Scherzo (Allegro energico). Intermezzo (Andante molto). Finale (Allegro moderato ma rubato).

És possible sentir algunes de les seves gravacions a través d’Spotify i per qui tingui interès en sentir les seves opinions i interpretacions, adjunto l’enllaç  d’una entrevista realitzada a Catalunya radio pel musicòleg Joan Vives.