Los caminos de la abstracción 1957-1978.

Diálogos con el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca

Gràcies a que el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca està realitzant obres en les seves instal·lacions, s’han pogut veure algunes de les seves obres en diverses exposicions que s’han anat realitzant en els darrers mesos. Es pot fer però, un recorregut virtual per la seva col·lecció.

Ja es va comentar en aquest blog, l’exposició de la Fundació Suñol: Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació, on s’exposaven obres d’autors que tan estaven presents en la col·lecció Suñol, com en la col·lecció de Zobel i de les que autors actuals, en feien una lectura que quedava reflectida a través de les seves obres.

L’exposició que es va presentar a la Fundació Catalunya La Pedrera, mostrava obres d’autors europeos i americans realitzades durant el període comprés entre 1957 i 1978 presentant al mateix temps obres d’artistes espanyols fetes en el mateix període i que corresponien a la col·lecció del pintor i col·leccioniste Fernando Zóbel, impulsor del Museu de Arte Abstracto Español de Cuenca (1966). En aquest període i com a resultat de la Segona Guerra Mundial, va haver el transvasament d’artistes cap a Nova York (Serge Guilbaut. De cómo Nueva York robó la idea de Arte Moderno. Ed. Tirant lo Blanch. Valencia 2007) i a Espanya, es donava una situació dual, a l’interior del país es vivia en una dictadura rígida, on l’art abstracte no disposava de museus on presentar-se i els artistes eren menystinguts, però de forma simultània, la mateixa dictadura s’apropava a Amèrica a través del Pla Marshall i de cara a l’exterior recolzava als artistes. Tenin en compte aquest context, és com la voluntat de Zóbel de posar a disposició de tots els ciutadans, la seva col·lecció d’art abstracte, adquireix una importància cabdal.

A més de la Fundació Suñol i de la Fundació Catalunya La Pedrera, es van organitzar diferents actes i exposicions en altres indrets de la ciutat de Barcelona com el Gran Teatre del Liceu, la Fundació Tàpies, Foto Colectania, Filmoteca de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l’ESMUC. Així dons, aquesta idea de possibilitar diàlegs entre diferents expressions artístiques, va permetre la participació diversa i molt enriquidora.

Una eina de gran ajuda per seguir l’exposició va ser el poder descarregar al mòbil, informació no només sobre l’exposició sinó tot un apartat anomenat Creació i experimentació musical, on es podien escoltar obres d’Oliver Messiaen, Josep Maria Mestres Quadreny, Bruno Maderna, Pierre Boulez, Karlheinz Sotckhausen, Vangelis, Phillip Glass, Michael Nyman, Luis de Pablo i Morton Feldman. Era un veritable plaer recorrer l’exposició, escoltant aquestes peces.

En l’apartat de l’exposició dedicat a l’informalisme català, es podien veure obres de Tàpies, com a capdavanter d’aquest moviment a Catalunya, després de tornar de París i deixar el surrealisme per incorporar-se a aquest moviment que prima la intuïció de l’artista. No hi ha moltes vegades un esbós o una idea prèvia, sinò que el que importa és l’espontaneïtat del creador.

Antoni Tàpies. Marró i ocre 1959

Juan Hernández-Pijuan. Composició gestual en negre, 1959

Joan Josep Tarrats. À vivre, 1960

Ràfols Casamada. Blau profund, 1969

Modest Cuixart. Gran barroco, 1959

Un altre espai estava dedicat al grup El Paso creat l’any 1957 i que va tenir un paper fonamental en l’art espanyol d’avantguarda, ja que van obrir-se a les corrents existents a nivell internacional.

No pretenc fer una revisió exhaustiva de totes les obres, però n’havia tantes d’interessants, escultures de Chillida, Oteiza, Martín Chirino, Pablo Serrano i pintures de Lucio Muñoz, Pablo Palazuelo, Manolo Millares, Carlos Saura, Fernando Zóbel, Mark Rothko, Pollok, Soledad Sevilla, Eva Lootz o Sempere, entre d’altres, que convido un cop més a fer un viatge ara virtual, per totes les obres del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca. Una exposició de les que deixa emprempta.

Tàpies: Malenconia.

La idea amb la que treballa la Fundació Antoni Tàpies per preparar les exposicions, és molt atractiva, ja que permet anar coneixent i aprofundint en l’obra de Tàpies.

El fet que seleccionin un període de la vida de l’artista o una temàtica concreta, fa que es puguin veure les obres sota un prisma diferent, on queda palès el reflex del pensament i les preocupacions o vivències del artista en un moment donat. A vegades una mateixa obra es veu en exposicions diferents, i deixa parat constatar com pot suggerir idees tan diverses i com es van trobant matisos que en altres moments havien passat desapercebuts.

L’exposició actual, Malenconia, presenta obres realitzades durant la primera meitat dels anys 90. Aquests anys van ser anys de reconeixement de l’obra de Tàpies i va obtenir un gran nombre de premis i de reconeixement internacional.

Però així i tot, coincidiren també diferents situacions que van motivar l’estat d’ànim que es reflexa en les obres d’aquesta exposició. Per un costat, estava en marxa la remodelació de l’edifici on havia d’anar la Fundació Antoni Tàpies, i li provocava neguit pensar com aniria tot. Com es ben conegut, Tàpies va ser una persona compromesa políticament, i just en aquest període es va produir l’enderrocament del mur de Berlín, amb el que comportava de finalització d’una idea política, per la que havia lluitat i que de cop es manifestava obsoleta i irrealitzable: la sensació de buidor, d’haver-se equivocat, etc., va quedar reflectida en les seves obres. Junt a això, era el moment de la guerra dels Balcans i del genocidi de Roanda que va seguir i viure com fets traumàtics. Aquest cúmul de circunstàncies, junt amb la pérdua de la seva mare i certs problemes de salud, van conformar un estat emocional que es fa palés en les obres seleccionades per aquesta exposició.

Conèixer l’embolcall ajuda a mirar i veure les obres des d’un prisma diferent.

Ens trobem dons davant d’unes obres que fan referència tot sovint al dolor i a la mort. Ara bé, no es tracta d’una visió catastrofista, sinó de coneixement i acceptació d’una realitat, per acceptar-la i superar-la. Sempre cal tenir present la filosofia budista que acompanyava a Tàpies i que impregnava les seves obres.

Antoni Tàpies. Quatre elements. 1992

Sorprèn l’actualitat de les mateixes. La situació de la pandèmia i de guerres actuals, reflecteix el dolor, la desesperança i l’horror que ens mostren els quadres de Tàpies.

Antoni Tàpies. Dukkha. 1995

Antoni Tàpies. Rèquiem. 1995

Aquestes obres provoquen la sensació de petitesa, de quedar-te envoltada i submergida dins d’elles, amb el que els sentiments i emocions suren a flor de pell. Els colors, els elements i materials emprats, les dimensions dels quadres, totes aquestes coses contribueixen a crear un ambient especial que no deixa indiferent a cap persona.

Antoni Tàpies. Abans-després. 1994

Aquesta obra que s’exposa per primera vegada, provinent d’una col·lecció particular, mostra un llit com a reflex del lloc on es neix i on es mort, l’inici i el final de la vida. El diaris recullen notícies relacionades amb la mort, donant a entendre que ja des del començament de la vida cal tenir present que es camina cap aquesta fita que és la mort.

Lluís Claramunt. Naufragis i tempestes

Un cop més, l’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, és de gran interès. Aquest cop es tracta de l’exposició antològica del pintor Lluís Claramunt (1951 – 2000).

La gran quantitat d’obres provinents de diversos museus (MACBA, Reina Sofia,…), galeries (Senda, Juana Aizpuru), col·leccions particulars o de la pròpia família, ha permès reunir obres de les diverses etapes de l’artista. La particular trajectòria vital de Claramunt, ha pogut provocar que hagi sigut més conegut per aquesta, que no pas per la seva obra, així que aquesta exposició permet tenir una visió general i poder anar veient l’evolució de l’artista.

No crec equivocar-me massa, i després de sentir els comentaris de les persones que estaven visitant l’exposició, encara menys, si dic que es nota una sensació de sorpresa, de descobriment, de pensar: com m’havia perdut això!

En l’etapa considerada de formació, entre 1970-1985, s’agrupen les obres pintades a Barcelona. Una part important tenen com a temàtica la pròpia ciutat. cal tenir en compte que Claramunt va ser autodidàcte, no va voler anar mai a una acadèmia o estudiar Belles Arts, perquè no volia tenir cap influència externa. De totes maneres, son evidents les influències d’altres pintors. Les pintures poden ser considerades figuratives, encara que no en el sentit clàssic del terme.

Lluís Claramunt. Paisaje con telaraña. 1979

Lluís Claramunt. Estació de França. 1984

Lluís Claramunt. Figura. 1978

Posteriorment es trasllada a Sevilla on viu des del 1985 al 1989. Aquí ja hi ha un canvi important en la paleta de colors. Son pintures realitzades a la llum del dia i per tant, la llum juga un paper important.

Lluís Claramunt. Callejón. 1983

En aquest mateix període, realitza diversos viatges a Marràqueix, on s’està temporades. La simplificació en les teles, en el traç, en els colors, per deixar només l’essencial, és una mostra més de l’evolució de la seva obra. Aconsegueix dotar de moviment a les figures, no son figures estàtiques. Te les pots imaginar caminant o estan a la plaça venent qualsevol cosa.

En el catàleg de l’exposició podem llegir:

…Una de les seves etapes creatives més pletòriques. Passa d’una etapa d’anàlisi a una de síntesi: allà s’enfronta als motius prescindint de l’esquema paisatgístic, superposant plans, valent-se de nou del color, el clarobscur i uns canvis d’escala sorprenents, i alhora retornant tot el protagonisme a la figura …

Lluís Claramunt. Figura amarilla. 1986

Lluís Claramunt. Figura y dos figuras. 1986

Lluís Claramunt. Manos y tinaja. 1988

Lluís Claramunt. Marràqueix. 1987. Figura y saco. A caballo. Figura y bolsa.

És molt eloqüent i ajuda a comprendre l’obra de Claramunt, l’escrit de Sílvia Martínez Palou. La pintura com a relat. La idea del pintor de que volia que les seves obres fossin contemplades en conjunts, no de forma individual. Aquesta idea es veia reflectida en el seu mètode de treball. Primer reflexió fins a donar amb la idea i després posar papers o teles blanques cobrint les parets de l’estudi. Quan ja ho tenia clar, començava a pintar totes les teles simultàniament.

Tenint aquesta idea al cap, és interessant anar veient totes les sèries exposades, fins arribar a la darrera, que és la que dona títol a l’exposició: Naufragis i tempestes, que va abordar els darrers mesos de la seva vida. Reempren el tema del mar, però amb un color absolutament diferent. És la simplificació màxima en el traç, el blanc i la llum que dona sentit a cada obra, és l’abstracció, deixant de banda totes les influències, per centrar-se en ell mateix.

Lluís Claramunt. Naufragis i tempestes. 1999

Aquesta exposició es pot visitar fins el dia 1 de maig d’aquest any.

Red de John Logan

S’està representant al teatre Akademia de Barcelona, Red de John Logan.

És quasi segur que moltes persones associïn John Logan a guions de reconegudes pel·lícules com Gladiador, Star Trek: Némesis, L’ últim samurai o L’ aviador, per les que ha estat nominat en diverses ocasions als premis Oscar de Hollywood. Si es cerca sobre la seva filmografia, es pot veure que ha jugat diferents papers: com a guionista, productor o director.

L’obra de teatre Red va ser representada per primer cop a Londres l’any 2009 i des de llavors, no s’ha deixat de representar arreu del món.

L’ obra transcorre en el període de temps en que Mark Rothko està pintant uns murals adreçats a decorar el restaurant de luxe Four Seasons de la ciutat de Nova York (1958-1959) i sintetitza els diàlegs i confrontació d’idees que es va produint entre el pintor i el seu ajudant. Aquest, de mica en mica, va manifestant el seu criteri, no només a nivell pictòric sinó sobre l’art i l’ètica.

La concepció de Rothko gira entorn a la idea de la comunicació que s’ha d’establir entre l’obra i qui la mira. Per això parla d’un espai on les persones puguin interrelacionar amb elles, un espai de recolliment i de pau. Contínuament pregunta a l’ajudant que veu en els quadres, que li diuen i tot això recolzat per l’ús d’uns colors molt concrets, on el negre representa la mort. Aquest és considerada una etapa fosca de l’artista en front als quadres d’etapes anteriors.

La idea aquesta d’un lloc de meditació al voltant de les seves obres, va acabar materialitzant-se en la Rothko Chapel de Houston, capella aconfesional, on es troben catorze obres del pintor, quasi negres i només amb petites variacions de color. L’ artista va intervenir en la concepció i disseny de l’espai, però no la va poder veure acabada perquè es va suïcidar al març del 1970, abans de la seva finalització.

La idea que ell perseguia amb l’elaboració dels murals destinats al Four Seasons, de comunicació amb les persones, va veure que era inviable i va tornar els diners del projecte. En algun lloc he llegit que mentre ell finalitzava els seus quadres, van col·locar de forma provisional en les parets del restaurant, obres de Pollock. Rothko va anar a sopar i va comprovar que la gent ni mirava els quadres i que l’ambient tampoc era propici per a la contemplació dels mateixos. Després d’aquesta experiència, va ser quan va decidir no tirar endavant amb el projecte.

Els diàlegs son molt rics i plens de matisos i porten a la reflexió sobre el significat de l’art i el paper de l’artista.

Absolutament aconsellable. Val la pena seguir-li la pista per si es representa en altres indrets.

Baltasar Magro. María Blanchard. Como una sombra

Aliança editorial, va publicar el passat 2020, el llibre escrit per Baltasar Magro, sobre Maria Blanchard.

Es tracta d’una obra basada en fets real, on es barreja la ficció per ajudar a comprendre millor el personatge. És un llibre fàcil de llegir, amè i interessant. Es centre en els darrers mesos de la vida de la pintora i, a través d’ells fa un repàs a alguns dels aspectes de la seva vida, centrant-se bàsicament en els anys de París. És evident que al transcórrer en un període de temps tan curt, queden fora, molts aspectes importants i relacions amb artistes que van ser essencials en la seva vida i obra.

És evident que l’autor va triar aquest període de forma absolutament intencionada. No pretenia escriure una biografía de la pintora, ni fer una relació de les seves obres, ja existeixen altres obres que cobreixen aquests espais. Un dels objectius el trobem en l’Apèndix.

És un clam contra la subvaloració que segueix patint aquesta artista, sense la que el cubisme hauria sigut un altre cosa. Comenta el autor el cas del Museu Nacional Reina Sofia, que disposa de quinze obres seves, però que no és fàcil véure-les. És cert, fa pocs dies vaig visitat aquests museu i vaig anar directament a informació per preguntar on estaven les obres de Maria Blanchard dins dels espais dedicats a la col.lecció del museu. En les sales dedicades al Cubisme, només havia una de Maria Blanchard i set o vuit de Gris, a més de les d’altres pintors. A la persona de la sala li vaig demanar on era el quadre La comulgante i no ho sabia. Vaig tornar a informació i tampoc m’ho van saber dir. Total: frustració absoluta. I això que en aquest museu l’any 1982 es va fer una exposició monogràfica d’aquesta pintora per celebrar el centenari del seu naixement.

Cal esperar que amb l’adquisició per part del Museu del Prado de l’obra de l’any 1929, La Boulonnaise, amb tot l’enrenou que ha provocat, ajudi a posar de nou en primera línia l’obra de Maria Blanchard.

També se’m fa difícil entendre que la Fundación Botín a Santander, no tingui exposada sempre alguna obra seva, al marge de les exposicions temporals o temàtiques.

Antonio López. Creadores

La Fábrica ha posat en marxa el projecte Archivo de creadores, que defineixen com:

Archivo de creadores es un proyecto documental ideado para conservar y transmitir el legado de las personas más valiosas de la cultura española. Artistas, cineastas, escritores, actores, arquitectos, cocineros o filósofos, a través de su propia imagen y con sus propias palabras.

Voldria comentar el dedicat a Antonio López. No cal fer cap presentació d’aquest pintor, escultor i dibuixant, em remeto a la seva web oficial.

En aquest documental fa un repàs de la seva trajectòria artística, molt lligada al seu entorn familiar. Està plena de petites anècdotes i tot el relat està impregnat d’una humilitat, senzillesa i bonhomia, que el fa molt proper a la gent.

Però els aspectes que més em van cridar l’atenció, van ser les seves reflexions sobre l’art. Explica que en l’antiguitat, l’art estava pensat per a tothom, per a la gent del carrer, que el gaudien directament. En part era degut a que es comprenia, no estava fet només per a un grup que el podia entendre, sinó per a tots. Ningú quedava exclòs. D’aquí la seva importància.

Amb el temps va evolucionant i passa a ser només per a un grup selecte de persones que estan disposades a pagar uns preus desorbitats, perquè és un indicador de poder i de riquesa.

Crec que val la pena aprofundir en aquests raonaments i pensar que caldria fer per aconseguir que de nou, l’art sigui per a tothom, i no només per a uns privilegiats