Fa uns mesos em van regalar el llibre: Elin Cullhed. Eufòria. Ed. Les Hores, 2022. Tal com posa a la portada, es tracta d’una novel·la inspirada en la vida de Sylvia Plath i que vol reflectir el darrer any de la vida de l’escriptora.
Com sol passar a vegades, just quan tens una idea o un tema al cap, vas veient referències al mateix, que en altres circumstàncies t’hauria passat desapercebut. D’aquí l’interès per a mi, del article que va aparèixer en el suplement Babelia de El País del dia 4 de març, escrit per Lucía Litjmaer i titulat: La trampa de Sylvia Plath. En aquest article es fa referència a la biografia de Heather Clark. Cometa rojo, i també permet accedir a altres articles relacionats amb Sylvia Plath.
És evident que ens trobem davant d’una figura cada cop més valorada, a pesar de les poques obres que va deixar, donada la seva mort prematura i que algun dels quaderns del diari que escrivia des de ben jove, van ser destruïts. No es pot oblidar que va rebre el Premi Pulitzer de poesia l’any 1982, de manera pòstuma, sent la primera autora a qui se li va concedir en aquestes circumstàncies. Totes les revisions que van apareixent, a més de remarcar la vàlua de la vessant literària de Sylvia Plath, es destaquen dos aspectes de rabiosa actualitat: les malalties mentals i el feminisme.
Ja des de ben joveneta, als 9 anys, va patir la primera depressió, a rel de la mort del seu pare. Aquesta primera, va anar seguida d’altres, a més d’un intent de suïcidi frustrat, però que al final va ser la seva causa de la seva mort. Fins fa relativament poc temps, no es parlava de que segurament patia un trastorn bipolar i no només això, sinó que s’ha revisat la història familiar, i ja abans d’ella, altres membres van patir problemes mentals. El primers anys després de la seva mort, s’atribuïa a la relació amb Ted Hughes el que havia succeït. Com sempre, les coses no acostumen a ser blanques o negres, sinó que hi han matisos. Segurament una persona amb certa inestabilitat emocional, pot viure determinats fets sense tenir la possibilitat d’afrontar-les i superar-les, a no ser que ja hagi hagut un suport i seguiment previ. Així i tot, no es pot garantir que no succeeixi.
El que crida l’atenció, és com ella ho reflexionava i recollia en els seus poemes i en la única novel·la que va publicar, The Bell Jar (La campana de cristal). Aquesta obra és un monòleg d’una dona que expressa la seva inestabilitat emocional i les seves depressions i al mateix temps la lluita per adaptar-se al model convencional de dona del que fuig constantment.
El que queda clar és que tota la seva vida va ser una constant lluita. Després de la mort del seu pare es va deteriorar el tracte amb la seva mare, amb la que va mantenir una relació dual: no la suportava però al mateix temps la necessitava. Va intentar complir amb les expectatives de sa mare i representar tots els tòpics i estereotips de dona que d’ella s’esperava. Va ser una estudiant brillant el que li va permetre obtenir una important beca per anar a estudiar a Anglaterra, i aspirava a poder escriure i dibuixar, tal com havia fet des de petita. Quan es va casar, aviat va començar la lluita amb el seu marit que es manifestava en una gelosia per l’obra d’ell. I aquí ves va iniciar una etapa amb dos fronts claríssims: volia escriure i volia ser una mare perfecte.
Veia la contradicció que suposava el que en Ted, es pogués retirar a escriure i que ella no ho pogués fer amb la mateixa llibertat, perquè havien temes domèstics o relacionats amb els fills que havia d’atendre. Es bolcava en els fills sense renunciar en cap moment al seu desitj de ser reconeguda com a escriptora. El seu dolor i patiment es desprèn del seus poemes, fins a un punt que li podia arribar a ser insuportable. Intentava buscar la seva pròpia veu i forma d’expressió, amb un tipus de poesia (poesia confessional) no sempre ben rebuda. És clar que no tothom estava en condicions d’acceptar aquest “despullar-se davant de tothom” i possiblement per això el seu llibre va ser publicat amb el pseudònim de Victòria Lucas.
Tal com he dit a l’inici d’aquest apunt, el tema de les malalties mentals i el feminisme, son absolutament vigents. La situació seixanta anys després del suïcidi de Sylvia Plats, és una mica diferent. Per un costat hi han fàrmacs que poden ajudar a les persones que tenen trastorn bipolar, però sobre tot, perquè se’n parla més obertament i existeix una preocupació general per comprendre i buscar sortides que millorin la qualitat de vida d’aquestes persones. La part negativa d’alguns problemes, es posa de manifest dia darrera dia, amb les xifres de suïcidis que fan que sigui la primera causa de mort no natural a Espanya.
El neguit de l’escriptora per fer compatible la vida professional amb la personal, segueix vigent. En els anys de Sylvia Plath, el fet que hi haguessin poques dones amb activitat professional reconeguda, devia suposar un handicap important. Avui en dia, on el treball de la dona està més normalitzat, no deixa de sorprendre com moltes vegades quan es parla de problemes dels infants o de la joventut, s’atribueix al fet que les dones treballin fora de la llar. Segueixen havent professions i tasques absolutament feminitzades, en el sentit negatiu de poc valorades i amb salaris baixos.
La seva lluita per trobar noves formes d’expressió, de prendre consciència que els seus poemes estaven escrits per ser dits en veu alta, i certament l’impacte que van tenir quan ella mateixa els recitava a la BBC va ser important. El primer poema va ser Tres mujeres i deixo l’enllaç a un post de la web Indiehoy, on apareix una sinopsi a més del text complet.
També es poden trobar a Youtube, poemes llegits per ella mateixa.
Des de Collserola 