Categories
Política

Les eleccions del 27S

Demà començarà, o segons com es miri continuarà, la campanya electoral del 27 S. Hem sentit que aquesta campanya tindrà un elevat component emotiu i segur que així serà.

En primer lloc es planteja el sentiment de catalanitat, com a fet bàsic i fonamental, deixant per un segon estadi la part de realitat que ens porta a voler saber que farem després i quin i com es farà el següent pas.

En alguns moments davant de certs plantejaments tan antagònics, es pot pensar que tots hem tornat a l’adolescència, moment de plantejaments radicals, de blanc o negre. És d’esperar que no sigui així i que siguem capaços de raonar, d’analitzar pros i contres i que puguem veure tota la riquesa de matisos que hi ha entre els colors extrems.

Un gran dubte que ens ve al cap, és quan volem pensar en quina pot ser la foto del Parlament de Catalunya l’endemà de les eleccions. Resulta que els que ens prometen arribar a Ítaca son els mateixos que van encetar les retallades a casa nostre (fins i tot abans que a la resta d’Espanya, amb grans aplaudiments per part del govern del PP que posava com a exemple el govern del Sr. Mas). També ens han portat a uns nivells d’endeutament absolutament insuportables. Han iniciat el camí de la privatització de la sanitat pública i de certs serveis, han sacrificat l’ensenyament públic donant suport a l’escola concertada i a l’escola privada, parlant fins i tot del xec familiar com a forma de suport a les famílies en el camp educatiu. No podem oblidar que les retallades en els drets laborals i la nova normativa aprovada en el Parlament de Madrid, va ser amb els vots de CiU. Es pot afirmar que el govern de Catalunya ha prioritzat els trets identitaris per sobre del benestar social i la lluita contra la pobresa.

Algunes de les formacions que sortiran a la foto estan implicades en afers de corrupció i de mal ús del diner públic, encara que s’amaguin en una coalició. Davant de tot això, i responent a nivell emocional, es pot confiar en aquestes persones? És lògic que alguns diguin que no veuen un element diferenciador que els porti a creure que actuaran de manera diferent.

Entre els que ens volen posar la por al cos, vegis el PP , quan els ha calgut han anat de bracet amb CiU, sense que els tremolés el pols. Així doncs, on estan les idees, els principis?

Tothom te clar que l’esclat d’aquesta situació va ser la modificació unilateral de l’Estatut de Catalunya, trencant el sentir del poble, acompanyat de la negació del reconeixement dels trets diferencials (som una nació i tenim una llengua pròpia a la que no renunciarem mai) i de no haver volgut revisar el finançament econòmic. Ningú recorda que el Sr. Mas es va aliar amb el Sr. Zapatero per fer fora al President Maragall i així desvirtuar l’Estatut? Es podría dir que el mal govern d’uns ha portat a la situació en la que ens trobem.

Però tornant al món dels sentiments. Com es pot sentir una bona part de la població quan veu que li han arrebassat la festa de la Diada havent passat a només ser la festa dels independentistes? La gent que havien sortit sempre al carrer en aquesta data, perqué volien participar, que han de fer ara? I quan demanen explicacions sobre coses que s’han fet malament aquí, la resposta és sempre: “els de Madrid més”. On queda l’orgull de poder dir que al marge de tots els altres, a casa nostra les coses es fan bé, que no som uns babaus que ens emmirallen en altres models, sinó que nosaltres tenim el nostre i creiem en els nostres valors i en la nostre forma de fer?

Encara que es digui que la línia de pensament entre dretes i esquerres s’està diluint, segueix existint. I no governa igual la dreta que l’esquerra, en tenim sobrats exemples. L’esquerra no pot prioritzar l’independentisme per sobre del benestar social, el tancament de les diferències socials, la sanitat pública de qualitat, l’ensenyament públic, etc. Si es pensa en tot això no és d’estranyar que alguns vulguin aterrar al mon real i preguntin, sense trobar resposta, quin model de país es vol construir, de quina manera, amb quins mitjans, amb quines persones, com es farà per no caure en els errors que ara s’han fet. Tenim l’experiència de la constitució de la Generalitat, es va començar de zero i s’ha demostrat que no ha estat prou reeixida, ni per nombre de funcionaris, càrrecs, locals o despeses, entre d’altres coses. Sempre s’ha dit que abans de començar a caminar, és imprescindible saber a on es vol anar i que es vol visitar, de quant de temps es disposa, quins recursos es tenen, si es va caminant, o  en tren o en avió, si es va sols i/o acompanyats, etc. No val posar-se en camí sense tenir totes aquestes incógnites resoltes: la possibilitat de no arribar o d’arribar a un lloc equivocat, seria molt alta i amb unes conseqüències nefastes.

Així doncs, les emocions son fonamentals però han d’estar equilibrades amb la raó.

Categories
Política

El bloqueig estratègic del PSC

Un bon amic i company, en Marés, m’ha fet arribar la seva reflexió arrel de la sessió viscuda aquesta setmana al Parlament de Catalunya. La publico, amb el seu coneixement, per si pot servir a més persones. Estic convençuda de que així serà. 

En el debat al Parlament de Catalunya sobre la resolució sobre el dret a l’autodeterminació, es van posar en total evidència les contradiccions internes dels socialistes, col·locant-los en un punt que els impedeix avançar, sense fer una trencadissa interna.

La situació de col·lapse del grup parlamentari, es va fer més evident, quan es va abstenir, no sols en la votació de la resolució, sinó el que ja els desnaturalitza com a referent de l’esquerra, quan es van abstenir en la reprovació de la gestió del govern, en la crítica a les retallades concretades en la sanitat i en la denúncia de la corrupció, cas Palau.

Tot això, és conseqüència d’una acumulació de fets que ens duen cap al que diem en el títol, els socialistes i més aguditzadament els socialistes catalans, han arribat a un punt, en que la realitat s’imposa i destrossa una estratègia anunciada però ambiguament definida i mai aplicada. Ens referim a la estratègia de caminar cap a un estat federal.

Anem primer pels fets. Els socialistes han fet diversos cops manifestacions d’estar a favor d’aquesta estratègia, però mai han pogut avançar un sol pas en aquest sentit.

El Sr. Rodríguez Zapatero al accedir al poder, es va acostar als catalans, que l’havien votat de manera amplament, fent-los un senyal de complicitat a les aspiracions de més poder autonòmic.

El president Pasqual Maragall, va engegar la via de reforma de l’Estatut de Catalunya, amb la finalitat de poder completar competències, que en el primer Estatut varen tenir que aparcar-se, i  millorar l’endèmic problema del finançament de Catalunya. El finançament tal com regia,   li treia clares possibilitats i pèrdua de pes dins l’estat espanyol. Una via molt intel·ligent al nostre entendre, que ens hauria evitat molts problemes futurs, com ara estem constatant.

Però els dos trens van xocar. ZP es va trobar amb la resistència del nacionalisme espanyol dins del vot socialista i no li va quedar cap mes remei que escollir entre uns i altres; el resultat ja el sabem, va sacrificar als catalans i ho va personalitzar carregant-se en Pasqual Maragall.

ZP i recordem-ho, el cap de la oposició de Catalunya, l’avui  Molt Honorable Sr. Artur Mas, varen truncar les aspiracions de Catalunya expressades pel Parlament i van descafeïnar importants parts del contingut de l’Estatut. Més tard el Tribunal Constitucional, va encarregar-se de desnaturalitzar un altre part. I un cop més, es va aplicar la política de “cafè para todos”, deixant de banda les nacionalitats reals a l’Estat espanyol i consolidant l’artificialitat de l’actual estat de les autonomies.

El nacionalisme espanyol, amb el suport de CiU, van tancar la porta a les aspiracions de Catalunya de més govern, incloent  de capacitat recaptadora, col·locant  Catalunya en una via morta. Ara, truncada la via de l’enteniment, donen tots als arguments a una via que fins llavors havia sigut minoritària i aspiracional a  Catalunya, la via cap a la independència.

Però també es va trencar, l’estratègia del PSOE i del PSC, i el van deixar sense sortida,  fent  inviable la seva recuperació.

Si el PSOE es declara federalista de fet (no de paraula buida), el federalisme cal aplicar-lo a les veritables nacionalitats. Si et declares federalista, has d’acceptar el dret a l’auto-determinació del poble que se’n senti. Si es declara orgànicament partit federalista, ha d’acceptar que el PSC es un partit amb entitat pròpia, en totes les seves conseqüències. I si tots aquests principis son vàlids pel PSOE, també ho son pel PSC. Ser federalista i ser constitucional, vol dir acceptar la Constitució i lluitar per modificar-la.

Però quin es el problema? Que la base del PSOE i part del PSC, no son federalistes, sinó nacionalistes espanyols que no accepten altre nacionalitat que no sigui l’espanyola per a tots. I això te suficient pes electoral per dificultar la construcció d’una alternativa real.

El PSOE sols pot guanyar unes eleccions amb els vots dels catalans i el PSC només pot guanyar a Catalunya, aconseguint un ampli recolzament de la població catalana.

En aquesta situació, el principal partit de la oposició i de l’esquerra no pot exercir.

Davant d’una imprudent i inviable política engegada i impulsada per Convergència, en que ha obert un procés d’elevats riscos i de gran inviabilitat política i econòmica, més enllà d’uns rèdits electorals a curt termini, no existeix un potencial polític suficient per fer-hi front, més allà de la posició tancada des del nacionalisme espanyol,  del immobilisme constitucional o de la via del boicot legal, econòmic o de la fractura social, en la consumició dels fets. Negre escenari. A qui hem de votar?