Edatisme i sexisme en la publicitat digital

Buscava un accessori de cuina per obrir pots, i vaig cercar a Internet per veure quines alternatives existien. Gran sorpresa: en la resposta havia tot un seguit de productes que s’anunciaven com adreçats a persones grans, “dones” o en altres casos, mestresses de casa, o persones amb artritis:

Abrebotella para personas mayores, manos débiles, artritis, mujeres…

para personas mayores, personas con discapacidades o artritis y ama de casa…

Al veure aquests anuncis, vaig estar buscant i buscant, i puc assegurar que no en vaig trobar cap que poses: “para hombres”.

Aleshores en els cercadors preguntava directament: Accessoris cuina Dones o Accessoris Cuina Homes. Els resultats, no per esperats van deixar de ser significatius. En el cas dels productes adreçats a dones, hi havia olles, motlles per fer pastissos de diferents formes, i barrejats pel mig, joguets eròtics. El llistat de productes per homes era ben diferent: tot tipus d’estris per fer barbacoa, ganivets especials per tallar carn o pernil, davantals de cuina amb dibuixos que consideren divertits, estris diversos relacionats amb el vi, etc.

Res d’això és gratuït. Sabem que els algoritmes que estan al darrera dels cercadors d’Internet, han sigut construïts, en la majoria dels casos per persones que assumeixen el rol masculí i que han plasmat els criteris o els rols que les empreses els hi han explicitat com a propis de cada sexe. La intel·ligència artificial que s’aplica està construïda en base a un seguit de conceptes, situacions, paraules, criteris, en els que no es vigila la neutralitat dels mateixos, al contrari, es busca arribar a sectors de població determinada. El resultat és una base de dades absolutament esbiaixada, discriminatòria i perpetuadora d’aquests rols. Només cal parar una mica d’atenció en els resultats que s’obtenen per a confirmar-ho.

Xavier Gosé al MNAC

Darrerament el MNAC ofereix exposicions monogràfiques dedicades a artistes que per raons diverses, han quedat una mica oblidats, a pesar de la importància que van tenir en el seu moment. Aquest és el cas de Xavier Gosé (1876-1915) il·lustrador.

He de començar acceptant el meu desconeixement sobre aquest artista i que m’ha semblat molt interessant aquesta aproximació, per poder anar tenint una visió més complerta de finals del XIX i els primers anys del segle XX.

S’apunten diverses causes del desconeixement que tenim d’ell.  En primer lloc el fet que fos il·lustrador  molts cops considerat un art menor. Un segon punt és que va morir molt jove, als 38 anys. A nivell internacional era molt conegut i es pot dir que estava en el punt àlgid de la seva carrera, però no va tenir temps de consolidar-se i que s’expandís arreu. El tercer aspecte que va contribuir al seu desconeixement va ser la dispersió de la seva obra. després de la seva mor. Això va ser motivat a que la seva mare vivia de l’ajuda que ell li feia arribar i es va haver de subhastar tota la producció per assegurar el manteniment de la dona.

Llegint el dossier de premsa que va preparar el MNAC d’aquesta exposició, en la que es mostren les seves obres, ja s’aprecia el que va ser en Xavier Gosé. (D’obligada lectura!)

Com molts artistes de l’època, les seves primeres obres eren de caire acadèmic i encara no es podia veure quina seria la seva veritable orientació. Peró en aquest cas, gràcies a la  col·laboració amb el seu mestre , Josep Lluís Pellicer, a més de fer les ombres de les seves il·lustracions, va veure recollides tres obres seves en el llibre: “Barcelona monumental, pintoresca y artística de tipos, costumbres y paisajes” . Va ser molt important la seva relació amb en Pellicer perquè va anar molt més enllà del terreny artístic, abastant aspectes ideològics i de forma de vida. Pellicer era més aviat anarquista, contestatari i s’explica que la primera reunió dels internacionalistes, es va fer en el seu taller. Tot això va deixar pòsit en en Gosé i es va veure reflectit en alguna de les seves il.lustracions satíriques sobre la monarquia espanyola.

Un retrat que li va fer en Ramon Casas el 1903 va ser comentat per en Folc i Torres dient que es veia clarament “que no era un dels nostres”. El seu pare era militar i en Gosé va néixer a Alcalà de Henares, encara que des de molt petit va anar a viure a Lleida. Però el que el feia més diferent de la resta d’artistes que en bellugaven al voltat dels Quatre Gats, era la seva forma de vestir, sempre cuidada. D’aquí també el comentari que es gastava més en roba i bugaderia que en menjar. Aquesta imatge de dandi el va acompanyar al llarg de tota la seva vida.

La primera etapa de la seva obra va estar dedicada a la sàtira i a recollir la vida del carrer i ja va ser en la segona etapa quan es va dedicar a la publicitat i a la moda. L’etapa realista satírica va del 1900 al 1906 i l’etapa d’estilització i mundanitat del 1907 fins a la seva mort.

Veure una exposició sempre és una classe d’història. Obliga a entendre el moment, la realitat econòmica i social en la que es produeix. Per això és important recordar que va ser en aquests moments quan es va començar a utilitzar la publicitat (importància del cartellisme! ) en el mateix sentit que es fa ara i sobre tot, cal no oblidar que la fotografia no s’havia introduït en el mon de les revistes i que les il.lustracions feien aquest paper. Si s’ajunta l’entorn amb la situació de precarietat econòmica d’en Gosé (no oblidem que havia de mantenir a la seva mare), tot plegat va fer que dediqués moltes hores  a observar a la gent i prenent nota de tot, mentre seia en un banc al carrer.

Aquest prendre nota de tot, també es feia en el mon de la moda. Els grans modistes de l’època, quan presentaven la seva col·lecció, feien que algú dibuixes les peces. En Gosé ho va fer i va viure un moment fonamental de canvi en les formes de vestir, sobre tot en quan a la figura femenina: desapareixen les cotilles i els mirinyacs donant pas a figures més lliures. Queden alguns dibuixos de dissenys seus de joies però la poca informació que hi ha de la seva vida personal, fa que alguns pensin que va dissenyar ell mateix roba, però no es pot demostrar.

El que és evident és que la seva obra és l’arxiu documental gràfic  de la burgesia de principis del XX.

L’any 1914 amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, i estan ja malalt, va tornar de París i després d’una curta estada a casa del seu amic Isaac Albéniz, va marxar cap a Lleida on va morir.

Publicitat enganyosa i retrògada: que no ens facin empassar rodes de molí.

Ja sabem que el nou govern va començar les retallades per aspectes tan sensibles com l’educació i la sanitat per continuar amb benestar social. És evident que aquesta tria no és gratuita sinó que correspost a una ideologia que el govern està disposat a imposar (que no a negociar) tan si com si no.
A vegades l’aplicació d’una ideologia i d’unes creences es pot fer d’una manera molt subtil, que quasi no es nota, però que te un objectiu clar. En aquesta línia ens podem trobar amb publicitat que anys enrera cap creatiu hauria proposat, perqué cap client li hauria acceptat. A tall d’exemple ens podem referir a un anunci que fa uns mesos es passava només a la ràdio i que ara ha fet el salt a la TV: anuncien un mitjà anticonceptiu que mitjančant la detecció de determinades proteines a l’orina de la dona, indica si aquesta es troba en dies fèrtils o no. Als inicis de l’anunci s’aconsellava al home que se n’anès al bar amb els amics. Ara han eliminat aquesta part apostant per tenir relacions només els dies fèrtils de la dona. De cop hem tornat a trenta anys enrera, quan només es concebíen les relacions de parella lligades a la procreació i es rebutjaven en la seva vessant de plaer i de relació sexual.
Es dóna la imatge que, pel sot fet d’utilitzar un artilugi tecnològic (del que en cap moment es parla del seu nivell de garantia ni de fiabilitat en la predicció), ens trobem davant d’un avenç important. Estranya que un tema tan delicat, es tracti sense aconsellar en cap moment la consulta a un especialista i al contrari, es frivolitza fent dir a la dona que està farta de prendre hormones (donant a entendre que fins ara s’estava automedicant).

Si es reflexiona una mica, pot haver parelles o dones soles, que per haver fet cas d’aquest sistema, es trobin davant d’un embaràs no desitjat. En aquest punt ja caldria entrar a parlar de la reforma de la Llei d’interrupció de l’embaràs i ho deixo per un altre moment.