Categories
Cultura

Museu Memorial de l’Exili. La Junquera

La visita a aquest museu era una assignatura pendent des de feia temps. Havia seguit la ruta de l’exili fins els camps de refugiats i el cementiri d’Argelés, però havia deixat per un altre ocasió la visita al Museu de La Junquera.

Una primera cosa que cal dir, és que el contingut es basa en imatges i documents relatius al pas de la frontera de les prop de 500.000 persones que fugien cap a França, al final de la guerra civil.
La documentació és abundant i es requereix temps per anar llegint i mirant les fotografies i les imatges que s’exposen. Anar amb pressa seria un error.

Les imatges son colpidores. Al mateix temps és impossible no relacionar-les amb la situació actual dels refugiats de Síria o d’Afganistà o de qualsevol part del món. Quan llegeixes les condicions en les que els va tocar viure als exiliats en els camps de refugiats, immediatament et venen al cap les notícies que es poden llegir als mitjans de comunicació, entorn als  camps que es van creant sobre la marxa, per acollir a totes les persones que fugen de la guerra a casa seva. Però aquest és un altre tema, punyent, en el que no pretenc entrar en aquest moment però que tampoc puc ni vull deixar de costat.

La coincidència de tots els testimonis d’exilats, en el sentit que no creien que anès a ser una estada llarga, va configurar en un primer moment, unes formes de vida determinades. Va haver de passar un cert temps i sobre tot, l’acceptació per part d’EEUU del govern de Franco, perquè es prengués conciència de que es trobàven davant d’una situació que havia d’esdevenir llarga i complexe. És sabut que algunes persones van optar per tornar (en funció de la seva significació política o per lligams familiars) mentre que d’altres van haver d’anar post posant el retorn o renunciar definitivament a ell.

Es va evidenciar que França no estava preparada per rebre l’allau de persones que van arribar per diversos camíns. D’entrada no van reaccionar  i es va mantindre tancada la frontera fins al cap d’uns dies quan ja Franco havia entrat amb les seves tropes a Barcelona (26 de gener). La gent s’amuntegava a les carreteres que duien a França, era el mes de gener, feia fred, no anaven abrigats ni duien calçat adient, la fam feia estralls. El govern francés no va estar a l’alçada de les circumstàncies. Volia mantenir la “neutralitat” però la realitat va ser que va prendre partit encara que no ho digués obertament.

De tot aquest conglomerat de gent, el sector intel.lectual i artístic van emigrar majoritàriament cap a Amèrica i en gran part a Mèxic. Els treballadors van romandre bàsicament a França. Molt aviat es van trobar enxampats per la Segona Guerra Mundial, participant molts d’ells de forma activa en la Resistència.

Es pot dir que tot l’exposat al Museu ens és prou conegut. Veure-ho i seguir-ho de forma ordenada i sistematitzada, permet seguir el fil dels aconteixements i anar relacionant aconteixements, fets i persones fins a tenir un mapa mental del moment, molt més nítid.

Exposició temporal: Menús de Guerra
Aquests dies és possible visitar l’exposició dedicada a menús en temps de guerra. L’aliment és imprescindible i cal posar imaginació i inventiva per a substituir certs ingredients quan aquests no es poden trobar o tenen un preu inabastable.
El receptari és variat i curiós. Primen les receptes amb llegums, pensant sempre en la necessitat de matar la gana. És sorprenent la truita de patates, sense patates i sense ous!

Contrasta una taula parada amb una vaixella fina i coberts de tot tipus. El primer que ve al cap es pensar, quì la parava així? Potser servir la truita que dèiem abans en aquests plats, la feia més saborosa.

 

Categories
Actualitat. Notícies curtes General

Els refugiats

Davant de la quantitat de pàgines i pàgines que s’estan dedicant al tema dels refugiats de Síria, Líban o Iran, no he pogut evitar pensar que ens esgarrifen quan una cosa ens toca de la vora, sinó ho passem per alt. Ja no es parla de Sudàn del Sud, ni de Somàlia, ni del Xad, ni dels pobles Subsaharians. Això ens queda lluny.

Però quan el moviment de refugiats arriba al cor d’Europa, tothom es mobilitza. Perquè el Papa diu ara que cada parròquia aculli a una família de refugiats i no ho ha dit abans? És evident que més val fer alguna cosa ara que no fer-la, però la hipocresia i manca de coherència dels governs de molts països, fa mal.

Un aspecte que crec cal remarcar i diferenciar és que s’entén per refugiat i qué per immigrant:

Un refugiat (segons defineix a l’article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l’estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d’on n’és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d’un temor fonamentat de persecució per raons d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi.

Els immigrants forçosos son:

 Migrants forçats: És el cas de les persones que han de fugir per violència generalitzada, per guerra, per persecució per qüestions de gènere, condició sexual, opinió política, religió, ètnia, llengua, etc. Podríem dir que són totes aquelles persones que han de fugir perquè els seus drets fonamentals els són arrabassats. També aquelles persones que fugen o escapen de desastres naturals.

Una primera consequència d’aquesta diferència és el reconeixement que s’otorga als refugiats i que en els moments actuals ha “propiciat” que diversos governs estiguin disposats a assumir responsabilitats. Però en paral.lel s’està vivint una ola migratòria de dimensions quasi épiques. La conjunció d’aquests moviments i la confluència en molts casos en uns mateixos paÏsos, remarca el moment i l’agreuja.

Hi han unes mesures a curt termini, com son l’acolliment i l’atenció de les necessitats bàsiques, que ningú qüestiona. Però a mitjà termini caldrà contemplar altres necessitats, com son les laborals, per a que hi hagi un plé reconeixement dels drets de les persones. Ambdós tipus de mesures comporten un cost econòmic i social elevat. En els moments actuals amb la crisi a Grècia i altres països d’Europa, el sotrac de l’economia Xina, la frenada de les economies emergents com Brasil, porta a afirmar que caldrà una voluntat ferma i conjunta per trobar solucions adients. No es pot pensar en incrementar només el dèficit mitjançant les subvencions i ajudes, sinó que cal posar en marxa iniciatives que aportin valor afegit i que puguin generar riquesa.

Veient fotografies dels refugiats es constata que molts son persones joves, i si com es diu, amb un nivell de formació elevat en nombrosos casos, s’ha de buscar la manera d’incorporar aquest coneixement a Europa. No serà fàcil acceptar noves formes de fer o de fer-les diferent. Potser ha arribat el moment de replantejar-se algunes professions o de buscar en el passat feines i activitats que s’han perdut i que poden seguir sent útils.

La solidaritat servirà per aplicar les mesures prioritàries, per a parar el cop. I encara que aquesta sempre ha d’existir, és urgent que tothom comenci a pensar alternatives viables perquè s’apliquen quan abans millor.

Ojalà aquests refugiats puguin retornar als seu països aviat perqué hagin desaparegut les motivacions que els han empés a sortir-ne.

Nota: deixo aquí l’enllaç a la Declaració d’ACNUR sobre el moviment de refugiats a Europa

Categories
Art General

The most important thing. Retratos de una huida

L’exposició que vull comentar avui, és diferent per diversos motius. Ocupa un espai especial a CaixaForum de Barcelona, destinat a acollir mostres relacionades amb la cooperació internacional i en el que es fan activitats educatives que serveixen per apropar aquestes realitats a totes les persones que s’acosten a aquest espai. Es pot afirmar, per tant, que quan entres en aquesta sala, ja saps quin tipus d’obres et pots trobar i vas amb actitud receptiva.

Es tracta d’un conjunt de fotografies fetes pel foto-periodista Brian Sokol en camps de refugiats. A resultes de les guerres a diverses parts del món, s’ha retratat a una sèrie de persones que ens mostren l’objecte que van voler endur-se amb ells perquè tenia un significat especial. És el vincle amb els orígens i al mateix temps un desitj de futur, ja que han cregut que en el nou espai on viuran els serà útil d’una manera o d’un altre.

Les persones de les imatges et miren de front. Les mirades et colpeixen. Algunes estan carregades de tristor, de desconfiança, de desesperança. No hi ha somriures. Estan en terra de ningú.

Les fotografies son en blanc i negre i  com a teló de fons tenen una tela fosca. Cap concessió a la distracció, només les persones.

Aquesta exposició m’ha fet pensar en totes les històries sobre l’exili de les persones que van creuar Catalunya per passar a França després de la Guerra Civil. De les fotografies de maletes i objectes abandonats a les carreteres. Tots ells formaven part de les vides d’aquestes persones i es van haver de desprendre d’elles. A aquesta renúncia van haver d’afegir el maltracte en els anomenats eufemísticament “camps de refugiats”. Veure que es repeteix l’història encara que sigui en llocs diferents, és esfereïdor.