Categories
Òpera

La flauta màgica de Mozart. Amics de l’Òpera de Sabadell.

Un any més, l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va obrir la temporada operística. Aquest cop, van posar en escena la darrera òpera de Mozart, La Flauta Màgica. És sabut que es tracta d’una de les òperes més representades i més reconegudes. Mozart la va compondre simultàniament amb la Clemenza di Tito. Es pot parlar de la gran diferència entre ambdues, ja que la primera, va ser una obra d’encàrrec, dedicada a la coronació de Leopold II d’Austria, i La Flauta Màgica, va ser una òpera còmica escrita en base a la idea del seu amic Emanuel Schikaneder. A més, es va pensar per a ser representada en un teatre popular i per tant, dirigida a un públic, a priori, menys exigent en els nivells musicals. La quantitat de recitatius que conté l’allunyen de l’òpera italiana i es considera la primera òpera alemanya.

No és la primera vegada que he assistit a una posada en escena d’aquesta òpera al Teatre de la Faràndula de Sabadell per part de l’AAOS, i un cop més cal destacar l’esforç d’innovació. A ningú s’ens escapa que en els moments actuals, no s’està per llençar la casa per la finestra, i és precisament per això, quan adquireix més valor la imaginació i la cerca de solucions creatives que contribueixin a destacar els trets més importants de l’obra. La tasca d’aproximació de l’òpera a tots els públics, allunyant-la del elitisme a la que sempre se l’ha volgut restringir, mereix el reconeixement i suport.

Darrerament s’ha parlat molt de la retirada de películ·les del fons d’algunes distribuïdores per la temàtica sexista o racista. Escoltant La Flauta Màgica, un pensa que podria ser considerada una gran candidata a ser retirada de la circulació. La nit que és la part negativa, l’obscuritat, està interpretada per una soprano (femení). Per contra, la saviesa i la justícia es reserva a un baix (masculí). I que dir de Monostatos: assetjador i negre. I tot el discurs relacionat amb les dones, no s’aguanta per enlloc, vist amb els criteris actuals. Per no parlar també de les diferències socials, etc. En tot cas, cal situar la temàtica en el seu moment històric i en el seu context i aprendre de la història per superar antics esquemes.

El que és innegable és la força de la música. No per ser-nos tan coneguda, deixes de trobar aspectes nous. En les representacions d’aquesta temporada, l’orquestra és més reduïda per poder garantir la separació entre els músics. És evident que repercuteix en el resultat final, però així i tot, l’orquestra va estar a un bon nivell.

Tant el tenor Marc Sala, com el baríton Carlos Pachón, van aconseguir un bon nivell musical i interpretatiu. No es pot oblidar que Marc Sala va debutar amb aquest paper. La soprano lírica Serena Sáez en el paper de Pamina, va demostrar una gran preparació i domini de la veu. Tal com he dit en altres ocasions, sempre cerco a Operabase per veure la trajectòria dels cantants: els papers que han interpretat, els teatres en els que han actuat, produccions, etc. Per això cal reconèixer la gran categoria de tots els cantants que van intervenir. Un resultat global més que positiu.

Ojalà es pugui veure tota la temporada.

Categories
Òpera Música

L’elisir d’amore. Amics de l’Òpera de Sabadell

El passat dia 13 de febrer es va representar L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti al Teatre de La Faràndula de Sabadell.

Es tracte d’una de les òperes més conegudes i representades. A tall d’exemple, en els darrers cinc anys (2013-2018) s’ha posat en escena 1702 vegades, amb 414 produccions, ocupant el dotzè lloc (el primer és La Traviata de Verdi) , i la previsió de representacions que es faran al llarg del 2019 a Europa i EEUU, és de 162.

A la revista operaactual es llegeix:

Aquestes dades corroboren el fet que quasi la totalitat de les persones que van a veure i sentir aquesta òpera, la tenen molt interioritzada, que moltes de les àries els hi son conegudes i a més les han sentit interpretar per diferents tenors i sopranos.

Amb tots aquests ingredients, l’èxit estava garantit. Però el mateix dia de l’estrena, i abans de començar la representació, van comunicar la mort d’en Xavier Gondolbeu, cofundador de l’Escola d’Òpera de Sabadell i de l’Orquestra Simfònica del Vallés i membre del patronat i de la Fundació Òpera de Catalunya. Es percebia l’emoció i es va trametre al públic i als intèrprets, influint segurament en alguns moments.

La producció va estar molt encertada. El joc de llums a través del sol i de la lluna, va ser molt efectiu i d’una gran bellesa.

El paper d’Adina va ser interpretat per la soprano Núria Vilà. Des de fa com a mínim quatre anys, és present en el repartiment de les diferents temporades operístiques de Sabadell, així dons la seva veu i el seu registre es prou conegut. Un cop més va fer una interpretació molt acurada i es perceb un canvi en la veu amb registres més lírics.

El tenor César Cortés va interpretar el paper de Nemorino. Cal destacar la tasca actoral, amb una actuació molt natural que semblava que no li costava gens, tot plegat proporcionava veracitat al personatge. La veu molt maca, encara que en algun moment semblava que no controlava prou bé la respiració el que l’obligava a agafar aire i per tant trencava la frase. En tot cas, no semblava que fos un problema irresoluble.

En aquesta ocasió el director de l’orquestra va ser Santiago Serrate i es va notar l’experiència en direcció d’òperes. Va sonar més harmònica, més conjuntada. L’acompanyament de les veus va ser molt efectiu, i cal remarcar-ho: les va acompanyar i reforçar; no les tapava. El ritme va ser una mica ràpid pel meu parer, i aquesta òpera ja és prou dinàmica en si mateixa.

Un altre tema és el dels aplaudiments al llarg de tota la representació. És un fenomen que es dona en els concerts i en les representacions operístiques que es fan en els diferents teatres i auditoris. És un debat que caldria abordar de forma conjunta, entre tots, públic i intèrprets. Molts cantants opinen que els trenca la concentració i només això, sinó com tenen preparada tota la frase, amb la respiració inclosa, l’aturada els dificulta el reprendre el cant. I no solament als cantants, sinó a l’orquestra en el seu conjunt. El públic també està concentrat, gaudint de la música, i els aplaudiments, malmeten aquesta concentració. Si cal esperar a que el director de l’orquestra al final de la representació la “tanqui” i a vegades es veu que encara resta uns segons immòbil, com donant-se un temps per a tornar a la realitat, els trencaments continus deguts als aplaudiments, segur que els afecta d’una manera o d’un altre.

L’altre vessant de la qüestió, és que alguns intèrprets agraeixen els aplaudiments, ja que els esperona per donar encara més de si mateixos. A tot el dit fins ara, cal afegir que avui en dia es viu més dels efectes immediats, es vol una resposta ràpida, al moment, en aquest sentit els aplaudiments al llarg de tota l’òpera compleixen aquest paper: acció – reacció.

També s’argumenta que l’òpera s’ha anat encotillant i que caldria treure-li o si més no, afluixar-li. Com es pot veure, hi ha arguments per a tots. El que si que és cert, és que els aplaudiments tan freqüents durant la interpretació, destorben. A tall de reflexió, perquè aquest fet només es produeix en espectacles musicals i mai en un espectacle teatral o en el cinema?

Categories
Òpera Música

Temporada 2015-16 Òpera de Catalunya

Ha acabat la temporada 2015-2016 programada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Les òperes que he vist han estat Le nozze di Figaro de Mozart, Otello de Verdi i Madama Butterfly de Puccini.

D’entrada i amb aquest cartell, només cal pensar en estones agradables i interessants. Aquest any he assistit amb pocs dies de diferència a la posada en escena d’Otello al Liceu i a La Faràndula de Sabadell. Pot semblar presumptuós per part meva, però respectant les distàncies entre ambdues representacions, en molts moments em va semblar més interessant l’Otello de la Faràndula que el del Liceo. Aquest darrer em va enfurismar bastant. No crec que valgui la pena parlar més dels canvis de repertori que ha hagut aquesta temporada al Liceu i que hem hagut de patir sense possibilitats de queixa. És preocupant pel que comporta de pèrdua de categoria del teatre el veure com els cantants anul·len les seves actuacions de forma repetida. Quan un cantant valora per la seva carrera el poder dir que ha actuat en tal i qual teatre de primera categoria, no renuncia fàcilment a una actuació. Però, ja s’han dit moltes coses en relació a aquest tema.

Una iniciativa de l’Òpera de Sabadell que valoro extraordinàriament, és el lliurament a l’inici de la temporada del programa on a més dels arguments i els actes de les òperes, presenten articles de grans coneixedors del art de l’òpera que ajuden a conèixer cada obra  i  entendre la seva relació  amb el moment històric al que fa referència o en el que transcorre l’acció del llibret.

Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula
Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula

Per exemple, en el cas de Le nozze de Fígaro, l’article estaba signat per Roger Alier i es titolava: Le nozze di Figaro. Anuncia grans canvis socials. Un aspecte fonamental és situar l’any de la seva estrena: 1784. A França va ser prohibida immediatament. El llibret sap jugar amb la presentació d’un tema dur i difícil, sense  estridències, no hi han insults ni bronques, es manté la cortesia i això pot fer que algú oblidi que s’està plantejant la pèrdua dels drets feudals i es dóna pas a noves formes socials.

Cartell Otello de Verdi a La Faràndula
Cartell Otello de Verdi a La Faràndula

Per l’òpera Otello, l’encarregat d’ajudar a entendre-la millor va ser Jordi Torrents i en el seu article La Força bruta del mascle. A vegades sents a persones comentar que l’òpera està passada de moda, i em sorpren la seva estretor de mires. Molts arguments segueixen sent actuals, com és per desgràcia el cas d’Otello. Matar a la dona per gelosia, en base al dret de l’home sobre la dona, com si es tractés d’un objecte de propietat privada, segueix estant en vigència. En Jordi Torrents destaca els tres aspectes que conviuen en aquesta òpera: l’obra és teatre, la música escrita per Verdi que amb els seus 73 anys va donar una lliçó a tothom i el cant amb una gran exigències de les veus.

Crec que va ser una gran posta en escena i una gran interpretació de Toni Marsol en el paper de Iago (també havia interpretat el rol de Fígaro).

Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly
Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly

La darrera obra que he vist a La Faràndula ha sigut Madama Butterfly de Puccini. L’escrit introductori, On tot va començar, era de Marcel Cervelló. El drama (sempre hi ha algú del públic a qui se li escapa una llagrimeta) te moments de gran vellesa i la música, prou coneguda, ajuda a que sigui una òpera sempre esperada i seguida amb interés. Personalment no ocupa un dels llocs principals en les meves preferències de les obres de Puccini.

 

 

La proximitat en el teatre ajuda a poder seguir als músics i als cantants, gaudint de les veus i del gest. Notes si una veu és impostada, si modula correctament, pots veure si segueix el tempus marcat pel director de l’orquestra, si va sobrat o no, etc. En definitiva, ajuda a que el públic participi i vagi aprenent de mica en mica.

Algunes sopranos com Núria Vila o el baríton Toni Marsol, son vells coneguts i esperades les seves interpretacions. El públic està pendent, absolutament ficat en l’obra, es noten els silencis i la respiració continguda o, al contrari, el moviment en els seients i la incomoditat. És la gran avantatja d’un teatre de dimensions reduïdes. Parlant de públic, cal remarcar la presència d’un sector bastant nombros de gent jove, cosa que no és habitual de veure en el Liceu.

A més del programa anual, en cada sessió existeix el programa de mà, que torna a posar l’argument i una petita biografia dels intèrprets. Aquestes poden semblar coses sense importància, però personalment crec que si que la tenen. Hi ha un component  educatiu i una vessant de cuidar al públic, integrant-lo en la vida del teatre. En resum, el balanç ha estat positiu. Ara cal esperar la nova temporada.