Categories
Cultura

Dansa d’agost de Brian Friel

Per segona vegada es representa a Barcelona l’obra de Brian Friel, Dansa d’agost. El primer cop va ser l’any 1993, quasi simultàniament a l’aparició de la mateixa, al Teatre Lliure, sota la direcció de Pere Planella i interpretada per: Muntsa Alcañiz, Ester Formosa, Anna Güell, Anna Lizaran, Ramon Madaula, Josep Montanyès, Lluís Torner i Emma Vilasarau.

Ara torna a l’escenari del Teatre Biblioteca de Catalunya sota la direcció de Ferran Utzet. Cal destacar que aquest director ja ha portat a escena amb anterioritat, una altra obra d’aquests mateix dramaturg: Traslations.  La companyia actual encarregada de donar-li vida és La perla 29.

L’ història gira en torn als records que Michael te de l’estiu del 1936, quan era un nen petit,  de la vida que duia a casa de les seves ties i de la seva mare en un poblet d’Irlanda. Però no es pot dir que és només una història, n’hi ha moltes dins de l’obra: la de cada germana, la del pare Jack, la del Michael, la d’en Gerry, la de tots ells en conjunt, la de cada germana en relació a cada una de les altres, la que es va configurant al país amb l’arribada de l’industria que canviarà moltes vides, les relacions amb la gent del poble, la tradició catòlica d’Irlanda, etc. Cada una d’elles és prou rica com per obrir camins diversos pels que un pot transitar.

És per això que és difícil sintetitzar o explicar de forma lineal com es desenvolupa l’obra. Tal com es va dir en el col·loqui posterior a la sessió, es tracta d’una obra molt oberta, amb molts temes que porta a l’espectador a pensar i a posar la seva pròpia història. És una obra plena de símbols que fan de petites marques o fites per retornar sobre les mateixes i no oblidar així cap aspecte important.

La dansa és el llenguatge que substitueix les paraules i que expressa les emocions. És l’element cohesionador de l’obra: es balla en grup, en parelles diferents, sol. Però no és el tema de l’obra, és el mitjà imprescindible de comunicació.

És un obra coral. Els personatges de les cinc germanes son tots importants. El caràcter de cada una d’elles està molt delimitat, molt ben dibuixat. des de bon començament s’ens donen els elements per entendre-les i conèixer els seus punts forts i les seves debilitats. Cada germana ocupa un espai determinat i sense una d’elles no s’entendria el de la resta.

El col·loqui al final de l’obra amb la participació del director Pere Planella i l’actriu Muntsa Alcañiz del Lliure (quin goig veure-la!) per parlar de la seva experiència fa vint-i-tres anys i la presència del director i actors de la versió actual, va ser molt interessant. Van definir aquesta obra com a obra universal i clàssica en el sentit de presentar les essències i de que ajuda a conèixer la història d’Irlanda i de la seva gent. Es va comentar la gran tradició del món anglosaxó de revisar i posar en escena contínuament el seu llegat cultural fet que contribueix a un millor coneixement i valoració de les arrels, sense les que no es pot tirar endavant. De forma semblant l’existència de la Compañia Nacional de Teatro Clásico juga un paper similar.

Un altre aspecte a remarcar és la manca de costum de reveure una obra de teatre. Tots podem veure una pel·lícula vuitanta cops, o sentit una òpera encara més vegades i no diguem visitar exposicions o museus per tornar a encantar-nos davant d’una obra d’art. Això ajuda a tenir una visió més rica de les obres, cada cop es poden veure detalls que potser havien passat per alt, les anem fem nostres, acaben sent  velles amigues a les que els perdones els defectes perquè apreciem tots els moments bons que ens han donat.

Va quedar palès que la visió de l’obra representada l’any 1993 era diferent de l’actual, però en ambdós casos enriquidores. La lectura d’obres de teatre és un bon camí per valorar-les i aprendre d’elles.

Nota: Dossier de premsa de l’obra

L’any 1998 es va fer una pel·lícula dirigida per Pat O’Connor i interpretada entre d’altres per Merly Streep, titulada “Dancing at Lughnasa” (títol original de l’obra). Existeix versió en DVD.

 

 

Categories
Cultura

Invernadero de Harold Pinter al Teatre Lliure

Gonzalo de Castro y Tristán Ulloa
Gonzalo de Castro y Tristán Ulloa en Invernadero

M’agrada compartir les meves impressions entorn diferents temes, amb la intenció de que puguin servir de contrast per altres persones que en un moment donat hagin viscut les mateixes experiències culturals o bé que els motivin per víure-les també.
Escriure sobre Invierno, una de les obres del Premi Nobel de Literatura del 2005 Harold Pinter, no és una tasca fàcil. A casa nostra sempre ha sigut un autor molt valorat, posat en escena en diverses ocasions i com reconeixía en Lluís Pascual, sempre que es programa una obra seva sembla que la gent corre a véure-la. No és d’estranyar que ya el dia de l’estrena el teatre estés ple de gom a gom.

L’argument de l’obra gira entorn a com es gestiona una casa de repós des de l’imposició i la manca de respecte cap a l’individu. Tots els personatges juguen el seu paper: l’ambiciós i grimpador, el servil i poca pena, el que gaudeix del poder i de les prerogatives que això li otorga. El paper de la Srta. Cutts em sembla el més inconsistent i tòpic: amant del director i de qui convingui, esquer que s’utilitza quan convê, que sap arribar als punts més débils dels homes que l’envolten, etc. Tenint present el moment en el que va ser escrita l’obra, és possible pensar que aquest paper existia en la realitat, això no treu que a mi personalment, no m’arribés ni pensés que n’aportava algun aspecte important.
Es podria caure en el parany de pensar que aquesta temàtica ja ha estat abordada en diferents ocasions. I si, és veritat que altres obres han tocat aquest tema, però la disecció dels personatges i dels seus caràcters, de l’entorn polític i social se’ns manifesta amb una cruesa i intensitat que ens deixa perplexos en les butaques. És evident també, que depasa les parets d’un centre concret, i que els podem reconèixer en altres institucions d’un país i del sistema mundial en la seva globalitat.
La llibertat individual i col.lectiva es veu en molts moments i sota diverses circumstàncies, posada en qüestió o restringida emprant arguments que no queden lluny dels que es plantegen en aquesta obra. Una societat malaltissament competitiva engendra personatges on la seva ambició personal passa per devant de tothom. La manipulació de les persones per aconseguir objectius no confessables i que queden amagats, no és alguna cosa que ens resulti desconeguda. Per tot això l’obra em va agradar i a mida que hi penso, vaig trobant aspectes més i més interessants.

La traducció del text a càrrec d’Eduardo Mendoza em va agradar moltíssim. La riquesa de vocabulari carregava de sentit cada frase. Era un castellà auster i sonor al mateix temps, ple de matisos, suggerent, que t’arrivaba directament.
Una producció del Teatro de la Abadia, representa sempre una garantia de bon teatre i de bona interpretació, i un cop més s’ha complert aquesta premisa. Les interpretacions impressionants, molt ajustades. Podrien haver caigut en l’exageració i no va passar en cap moment.

Entenc perfectament que el Teatre Lliure estés plé a vessar.

Categories
Cultura

RHUM, un espectacle al Teatre Lliure

El circ sempre ha estat una de les meves passions. No m’agrada el risc gratuït i aquesta és una de les raons per les que disfrutava de manera especial amb els números del Circ de Moscú, ja que mai amagaven les mesures de seguretat. Això et permetia meravellar-te amb la bellesa i l’harmonia de l’actuació i no estar patint per les persones que actuaven.

He continuat anant al circ, emocionant-me cada cop. El record d’actuacions del Charlie Rivel em desperten un somriure i em posen la pell de gallina. Ara, quan he pogut tornar a veure a través de Youtube alguns d’aquells moments, i recordar l’údol que feia quan volia plorar, m’ha fet repensar sobre el món del circ. Sempre he considerat que a més de les actuacions pròpiament dites, el que m’agrada del circ és tot el que l’envolta i el que representen i signifiquen. El circ és un treball coral, tots treballen per aconseguir el mateix. Tots son primeres figures, tots tenen les mateixes oportunitats sota la carpa. Tan important és el número d’acrobàcies com els pallassos, sense tots ells no s’entendria el circ. Per tant,  la feina d’equilibrar  personalitats, interessos, d’aconseguir que la convivència en espais reduïts  arribi a bon port, requereix una voluntat i una tasca de lideratge important.  És un model de feina en el que he pensat tot sovint en la seva transferència al món laboral.  La cultura de l’esforç, de lluitar i superar dificultats que a primer cop d’ull semblen insalvables, de millorar dia a dia, de no conformar-se amb els resultats obtinguts i intentar anar més enllà, tots aquests valors que te el circ, poden aplicar-se a altres àmbits.

Actualment, al Teatre Lliure de Barcelona,  es representa l’espectacle Rhum que es va estrenar en el passat Festival Grec. Tal com posa al programa de mà, Rhum fou un gran pallasso de la primera meitat del segle XX, anomenat Enrico Jacinto Sprocani. Aquesta obra és l’homenatge a l’ofici de pallasso, “un dels oficis més generosos i entranyables: fer riure al públic.”

Emtre el públic es pot dir que convivíem quatre generacions diferents: la canalla, joves fins a 30 anys, persones de mitja edat  i persones grans. Tots sense excepció vam riure cor que vols, vam participar i s’ens va fer molt curt. I entre rialla in rialla, ens van trametre pensaments per reflexionar sobre la mort com una realitat que forma part de la nostra vida en tots i cada un dels moments.

És imposible que no agradi el circ. Com escriu en Martí Torras Mayneris, Salut, circ i pallassos!