Categories
Òpera Música

Falstaff de Verdi

Ha arrancat la temporada 2018-2019 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell amb la representació de Falstaff de Giusseppe Verdi.

Ja he expressat el meu reconeixement per la tasca  que realitzen en favor de la difusió de l’òpera tant per les representacions,  com per les conferències , com per la tasca docent que duen a terme a través de l’Escola d’Òpera de Sabadell. Iniciar la temporada amb una òpera com Falstaff no deixa de ser un repte. Es tracta de la darrera òpera de Verdi que la va composar quan ja tenia prop de vuitanta anys i que va ser absolutament trencadora en relació a les anteriors. En primer lloc cal destacar el reconeixement de Verdi cap a Shakespeare al basar-se en les comèdies Les alegres comadres de Windsor i Henry IV. Però el més sorprenent és que encara que d’entrada es pot pensar que ens trobem davant d’una òpera bufa, com ha estat realment classificada és com a teatre musical i en conseqüència molt allunyada de les òperes tradicionals escrites per Verdi. És per això que ens trobem amb una composició de melodia contínua que no permet seleccionar fragments per a ser escoltats i reconeguts de forma separada i que cal seguir el conjunt de  l’obra, amb la música, el text i la part actoral. I per aquest conjunt de raons, l’anomenat “públic operístic” no sempre aprecia aquesta òpera i es representa molt poc. Son absolutament reveladores les estadístiques de Operabase. Seleccionant el període 2010-2017, les òperes més representades van ser:

Captura de pantalla 2018-10-30 a les 14.23.23.png

Captura de pantalla 2018-10-30 a les 14.23.33.png

de les que cinc son de Verdi i a més a més és el compositor amb més representacions i produccions. I Falstaff no és enlloc.

És clarificadora aquesta cita:

En los grandes teatros, sobre todo, un Falstaff deja de tener verdadero interés para los espectadores situados en la mitad posterior del local, porque no pueden seguir el juego teatral y vocal de la obra, …, apreciar Falstaff tampoc resulta plenamente posible si uno pierde el gesto, la mímica del cantante-actor y, por supuesto, las inflexiones narrativas del texto.

A: Roger Alier. Guía universal de la Ópera. Barcelona, 2001. Ediciones Robinbook, pàg. 460

Emmarcada dins d’aquest context, és de valorar aquesta producció i per la reacció del públic el dia de l’estrena, es pot afirmar que va ser tot un èxit. Precisament al representar-se en el Teatre de La Faràndula de Sabadell, permet seguir perfectament el treball dels actors. La producció és austera i acompanya perfectament l’acció: la reforça.

El paper de Sir John Falstaff l’interpreta el baríton Toni Marsol al que va saber atorgar-li tota la força, la ironia i la tendresa que el personatge comporta. És clarificadora del que el públic va percebre, la crítica apareguda a CatClàssics És d’esperar que l’orquestra vagi polint certs desajustos al llarg de les diverses representacions. La soprano Marga Cloquell va tenir una actuació destacada, l’ària de Nannetta en el tercer acte va saber trametre tota l’emoció, posant de manifest un timbre de veu, una dicció i vocalització fantàstica, imprescindible en el cas d’aquesta òpera.  

Per acabar, fa temps que l’Ópera de Sabadell demana ajuda per a poder seguir endavant amb la seva tasca. Val la pena fer-lis costat.

Categories
Òpera Música

Carmen de Bizet . AAO de Sabadell

Tercera òpera de la temporada de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Aquest cop el dia de l’estrena estava el teatre ple de gom a gom. Al tractar-se d’una òpera tan coneguda com la Carmen de Bizet, va fer de reclam i no quedava ni un seient buit. Quina diferència amb Manon Lescaut, amb el teatre mig buit!. Però millor així.

Acostumats a posades en escena més aviat minimalistes, en aquesta ocasió es va emprar  una solució absolutament diferent. De forma paral·lela es desenvolupen sobre l’escenari dues accions: el rodatge d’una pel·lícula sobre l’òpera Carmen, i el mon dels actors i les relacions que existeixen entre ells. En alguns moments, sobre l’escenari compartien espai, tots els cantants, amb una potència de veus i de moviments, realment complexe i segons com, una mica difícil de seguir.

Cal destacar l’actuació del Cor. Amb més de 30 anys d’experiència, te un paper fonamental dins de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Està molt equilibrat en veus i textures i reforça als cantants.  En aquesta ocasió van intervenir també la Coral de l’Agrupació Pedagógica de Sant Nicolau, donant vida a la coneguda: Avec la garde montante.

L’òpera és un gènere que mostra els sentiments més primaris dels éssers humans. Això fa que sigui a temporal, que tingui vigència i que les persones es puguin veure reflectides en moltes d’elles. El que també és cert, és que amb l’evolució del temps, les interpretacions que fa el públic dels personatges, es van modificant. La violència contra Carmen, provoca un malestar molt relacionat amb la sensibilització social sobre aquest tema. Aquesta idea està perfectament explicada a l’article publicat a Viquipèdia  sobre Carmen:

La concepció del personatge de Carmen ha evolucionat amb la situació social de la dona en el pla sexual. De la tradicional concepció de la pecadora malvada que arrossega Don José a la tragèdia, a la visió més actual de la dona que reivindica la seua llibertat sexual en igualtat amb l’home. Don José, alhora, va ser vist inicialment com una víctima, que arraconada per les circumstàncies no té altra sortida que el delicte, mentre que actualment se sol donar preponderància al seu caràcter d’heroi dèbil, que davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un fútil acte de violència masclista. Aquesta possibilitat de diferents lectures, i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. 

Tornem a la nit de l’estrena. La soprano Maite Alberola era Micaëla, paper que ja havia interpretat l’any 2014 a Bilbao. Em venen al cap la seva participació en el paper de Violeta en La Traviata o Mimí a La Boheme,  a Sabadell o de Fiordiligi a Cosí fan tutte al Liceu. Per tant no descobrim res de nou al parlar de la seva potència de veu i de la força de la seva interpretació. En alguns moments es te la sensació  que el seu volum de veu empetiteix el teatre.

Laura Vila, mezzo, és una presència habitual en l’òpera de Sabadell on ha interpretat diversos rols. L’actuació de l’altre nit va ser molt bona, amb una interpretació molt complerta, tant a nivell musical com interpretativa i teatral.

El tenor Enrique Ferrer va se el Don José. El currículum que consta en el programa de mà és molt extens i rellevant, però en la representació que ens ocupa, no va estar a l’alçada de altres actuacions (Manon Lescaut o Otello). En el primer acte s’el va veure insegur, amb la veu freda; va anar millorant al llarg de la representació, però cal esperar que en les successives representacions, hagi superat aquest primer entrebanc.

Toni Marsol, baríton, és com de casa. Entre les actuacions a l’òpera de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu, es pot dir que anem seguint la seva carrera i ja està programada la seva participació en la propera temporada del Liceu en el paper de Masseto a Don Giovani  i com a Pietro Fléville a Andrea Chénier. En aquesta ocasió va interpretar el paper d’Escamillo. Molt convincent en el seu rol, amb una veu plena de matissos i autoritat.

Les interpretacions de Frasquita, Beatriz Jiménez soprano i Mercedes, Assumpta Cumí mezzo, van ser molt solvents.  En general, em van agradar més les veus femenines.

L’orquestra va ser dirigida per Santiago Serrate. Personalment no és del tipus de direcció que més m’agrada (austera, senzilla, directe, …).

Ara a esperar la propera temporada amb les representacions de Cosi fan tutte( Mozart), Don Carlo (Verdi), Cavalleria rusticana (Mascagni) i Pagliacci (Leoncavallo).

Categories
Òpera Música

Don Giovanni de Mozart a Sabadell

Un any més l’inici de la temporada  de l‘Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va ser un èxit. Enguany celebren la 35ena temporada d’òpera, el 30 aniversari de la creació de  l’Orquestra Simfònica del Vallès i per arrodonir-ho, cal afegir els 20 anys de l’Escola d’Òpera. Per tant es tracta d’una temporada molt especial.

I per començar, i molt adient amb l’època de l’any en que ens trobem, van posar en escena Don Giovanni de Mozart.

Citant paraules de Roger Alier en el programa de mà:

És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart …

I cercant a la web Operabase.com, es pot veure que aquesta es manté en el desè lloc del rànquing mundial en quant a nombre de representacions des de l’any 2011-2012, amb una mitja de 365 anuals. Per tant es tracta d’una obra ben coneguda. Aquest fet te una part positiva però també comporta que tothom la tingui molt interioritzada i classificada segons els cantants, la producció, etc. Qualsevol interferència es fa més palesa i les comparacions, encara que siguin odioses, venen al cap.

Al trobar-nos davant d’una òpera bufa, algú pot pensar equivocadament, que es tracta d’una obra menor. En canvi s’afirma que és la millor de totes les dedicades al mite de D. Joan, i compositors com Beethoven, Liszt o Chopin van crear variacions de les melodies principals de l’obra. També es conegut que Wagner es referia a ella com “l’òpera de les òperes”.

Encara que sigui una obra dedicada a Don Giovanni, es pot dir que és el seu servidor Leporello, l’autèntic protagonista. Ell fa de lligam entre tots els personatges, representa, sens dubte, la part còmica,  però en el moment final, copsa tot el drama del seu amo i canvia de registre. Aquest paper va ser interpretat per Toni Marsol, baríton que ja altres vegades l’hem vist actuant en el mateix escenari o en el Gran Teatre del Liceu (on properament interpretarà a Marullo a Rigoletto i aquesta mateixa temporada el veurem com Masetto al mateix Liceu). Tant la vessant teatral com musical em va semblar esplèndides.

Les sopranos Núria Vilà en el paper de Donna Anna i Eugènia Montenegro com a Donna Elvira, son també velles conegudes. Núria Vilà ha interpretat amb anterioritat a Sussana en Le nozze di Figaro, o Frasquita a Carmen, Musetta a La Bohème, la Primera Dama a La Flauta màgica o Anna a Nabucco. De la mateixa manera es poden citar les intervencions a les darreres temporades de l’Òpera de Sabadell d’Eugènia Montenegro com a Abigaille a Nabucco, Pamina a La Flauta Màgica, Eurídice a Orfeo, Liù a Turandot o Marcellina a Le nozze di Figaro.  El anar seguint a aquestes sopranos en diversos papers, permet veure l’evolució de la veu, del to, del timbre i d’una manera o altre, poder percebre quins son els rols en els que es mouen amb més desimboltura. Aquesta continuïtat suposa per a mi un valor afegit que aporta l’Òpera de Sabadell.

Per contra he de dir que era la primera vegada que sentia a la soprano Sara Blanch, i em va deixar absolutament perplexa. Omplia l’escenari: amb la seva personalitat, amb la naturalitat amb que cantava i interpretava, amb el domini de l’espai escènic, amb la veu. El proper mes de març estarà al Liceu a Thaïs de Massenet, interpretant el paper de Crobyle. Caldrà veure-la.

Em va decebre Sinho Kim en el paper del Commendatore. Aquí no puc oblidar a Anatoly Kocherga en la versió de Don Giovanni de Calixto Bieito que es va representar al Liceu l’any 2002. Em va fer sentir por, realment trametia la contundència i el dramatisme del moment.

 La producció va ser eficaç i es pot dir que va aconseguir una molt bona nota. En altres ocasions ja he comentat que les posades en escena, partint de recursos limitats, aconseguien uns nivells insuperables. És minimalista en tots els aspectes: materials i colors. Però la conjunció amb el joc de llums, fa que la suma de tots aquests elements, embolcalli l’acció dramàtica presentant-la als ulls del públic de manera complerta. Potser el moment de la baixada a l’infern de D. Giovanni va ser un tant previsible, però efectiva.

El cor cada cop sona millor. Totes les veus queden compensades i equilibrades.

Un aspecte que cal parlar son els aplaudiments que tallen contínuament la representació. Aquest mateix fenomen es dóna al Liceu i trenquen la concentració dels cantants i l’emoció del públic. En certes ocasions sembla lògic però, que s’aplaudeixi després de cada ària o duet, no és de rebut. En espectacles teatrals és inimaginable que s’interrompi l’obra, a les hores, perquè es fa i/o es permet en l’òpera? Potser de la mateixa manera que es demana que es tregui el so dels dispositius electrònics o que no es permet l’accés un cop començada la sessió, s’haurà de recordar al públic que la millor manera de manifestar el reconeixement a un cantant, és al final de tot.

Categories
Òpera Música

Temporada 2015-16 Òpera de Catalunya

Ha acabat la temporada 2015-2016 programada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Les òperes que he vist han estat Le nozze di Figaro de Mozart, Otello de Verdi i Madama Butterfly de Puccini.

D’entrada i amb aquest cartell, només cal pensar en estones agradables i interessants. Aquest any he assistit amb pocs dies de diferència a la posada en escena d’Otello al Liceu i a La Faràndula de Sabadell. Pot semblar presumptuós per part meva, però respectant les distàncies entre ambdues representacions, en molts moments em va semblar més interessant l’Otello de la Faràndula que el del Liceo. Aquest darrer em va enfurismar bastant. No crec que valgui la pena parlar més dels canvis de repertori que ha hagut aquesta temporada al Liceu i que hem hagut de patir sense possibilitats de queixa. És preocupant pel que comporta de pèrdua de categoria del teatre el veure com els cantants anul·len les seves actuacions de forma repetida. Quan un cantant valora per la seva carrera el poder dir que ha actuat en tal i qual teatre de primera categoria, no renuncia fàcilment a una actuació. Però, ja s’han dit moltes coses en relació a aquest tema.

Una iniciativa de l’Òpera de Sabadell que valoro extraordinàriament, és el lliurament a l’inici de la temporada del programa on a més dels arguments i els actes de les òperes, presenten articles de grans coneixedors del art de l’òpera que ajuden a conèixer cada obra  i  entendre la seva relació  amb el moment històric al que fa referència o en el que transcorre l’acció del llibret.

Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula
Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula

Per exemple, en el cas de Le nozze de Fígaro, l’article estaba signat per Roger Alier i es titolava: Le nozze di Figaro. Anuncia grans canvis socials. Un aspecte fonamental és situar l’any de la seva estrena: 1784. A França va ser prohibida immediatament. El llibret sap jugar amb la presentació d’un tema dur i difícil, sense  estridències, no hi han insults ni bronques, es manté la cortesia i això pot fer que algú oblidi que s’està plantejant la pèrdua dels drets feudals i es dóna pas a noves formes socials.

Cartell Otello de Verdi a La Faràndula
Cartell Otello de Verdi a La Faràndula

Per l’òpera Otello, l’encarregat d’ajudar a entendre-la millor va ser Jordi Torrents i en el seu article La Força bruta del mascle. A vegades sents a persones comentar que l’òpera està passada de moda, i em sorpren la seva estretor de mires. Molts arguments segueixen sent actuals, com és per desgràcia el cas d’Otello. Matar a la dona per gelosia, en base al dret de l’home sobre la dona, com si es tractés d’un objecte de propietat privada, segueix estant en vigència. En Jordi Torrents destaca els tres aspectes que conviuen en aquesta òpera: l’obra és teatre, la música escrita per Verdi que amb els seus 73 anys va donar una lliçó a tothom i el cant amb una gran exigències de les veus.

Crec que va ser una gran posta en escena i una gran interpretació de Toni Marsol en el paper de Iago (també havia interpretat el rol de Fígaro).

Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly
Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly

La darrera obra que he vist a La Faràndula ha sigut Madama Butterfly de Puccini. L’escrit introductori, On tot va començar, era de Marcel Cervelló. El drama (sempre hi ha algú del públic a qui se li escapa una llagrimeta) te moments de gran vellesa i la música, prou coneguda, ajuda a que sigui una òpera sempre esperada i seguida amb interés. Personalment no ocupa un dels llocs principals en les meves preferències de les obres de Puccini.

 

 

La proximitat en el teatre ajuda a poder seguir als músics i als cantants, gaudint de les veus i del gest. Notes si una veu és impostada, si modula correctament, pots veure si segueix el tempus marcat pel director de l’orquestra, si va sobrat o no, etc. En definitiva, ajuda a que el públic participi i vagi aprenent de mica en mica.

Algunes sopranos com Núria Vila o el baríton Toni Marsol, son vells coneguts i esperades les seves interpretacions. El públic està pendent, absolutament ficat en l’obra, es noten els silencis i la respiració continguda o, al contrari, el moviment en els seients i la incomoditat. És la gran avantatja d’un teatre de dimensions reduïdes. Parlant de públic, cal remarcar la presència d’un sector bastant nombros de gent jove, cosa que no és habitual de veure en el Liceu.

A més del programa anual, en cada sessió existeix el programa de mà, que torna a posar l’argument i una petita biografia dels intèrprets. Aquestes poden semblar coses sense importància, però personalment crec que si que la tenen. Hi ha un component  educatiu i una vessant de cuidar al públic, integrant-lo en la vida del teatre. En resum, el balanç ha estat positiu. Ara cal esperar la nova temporada.

 

Categories
Música

Les noces de Fígaro de Mozart

Durant el mes de novembre es podrà veure a diferents ciutats de Catalunya l’òpera Les noces de Fígaro dins de la temporada organitzada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Ens trobem davant d’una òpera bufa que permet conèixer una mica la situació social de l’època en la que va ser escrita. És important no perdre mai de vista aquest fet, ja que contribueix a comprendre i a ubicar millor l’acció. En aquest cas s’explica un canvi en l’estructura de la societat i en concret de l’aristocràcia, amb una pèrdua de certs privilegis als que tenien dret. Però tot es presenta amb una formalitat i galanteria assumida pels diferents personatges amb tota naturalitat. Devia ser així.

No podem però passar per alt que la primera versió del tema que es va representar a París va escandalitzar al públic, havent de ser “retallada” convenientment per a poder exhibir-se a Viena. Per tant, per molt que es tractés d’una òpera bufa, l’argument no era gens innocent.

Els llibrets de les òperes a vegades semblen passats de moda i que toquen unes temàtiques que queden molt lluny. Però si es reflexiona una mica, ràpidament es poden establir relacions amb situacions actuals. Segueixen havent relacions de domini entre persones de diferent gènere i el que abans es deia dret de cuixa, ara es manifesta per l’abús i la violència.

El paper de Fígaro l’interpreta el baríton Toni Marsol. Com anècdota es pot explicar que va guanyar el premi Eugenio Marco de Sabadell interpretant aquest mateix paper. La temporada anterior se’l va poder veure interpretant Papageno en La Flauta Màgica de Mozart. De dilatada carrera no sorprèn a ningú pel nivell que assoleix en els diversos personatge que interpreta. I aquesta vegada passa el mateix. És sens dubte part important de l’èxit d’aquesta obra en aquest inici de temporada. Al seu costat també trobem a una vella coneguda, Núria Vidal en el paper de Susanna. Ha interpretat diversos papers a Sabadell, Nabucco, La boheme o La flauta màgica. En algun moment va quedar curta de veu, però ho va superar, millorant a mesura que anava cantant. La mezzosoprano Anna Tobella interpreta el paper de Cherubino. Aquest paper és exigent a nivell actoral. Anna Tobella va debutar la temporada passada al Liceu en el paper de Despina a Cossi fan tutte de Mozart.  La potència de veu és molt gran i potser a vegades sembla que manca modulació i expressivitat, no acabant de trametre les emocions i el to que requereix el moment. Des de la meva ignorància crec que cal més tècnica.

Relacionat amb aquest tema, em va venir al cap l’entrevista que van fer a Ainhoa Arteta el passat 23 d’octubre i que es va publicar al suplement Babelia de El País. Entre moltes altres coses va comentar la pèrdua de veu que va patir i que la van mantenir allunyada dels escenaris força temps i que sobre tot la va obligar a començar de nou a treballar la veu. Apuntava un parell de causes. La primera va ser que per la seva joventut li faltava  tècnica i havia de recórrer al muscle, abusant d’ell. En relació també a la joventut, comentava que li oferien papers pels que ella no estava preparada, i que el problema és que és difícil dir que no. Ho resumia d’una manera colpidora:

…me dejé llevar por el mercado.

El mercado es una jungla, cada vez más.

Al mateix temps dibuixa un panorama una mica preocupant:

Y lo que a mí me ocurrió con treinta y tantos le está ocurriendo a gente con veintitantos. Las programaciones dependen mucho del físico y la juventud. Estamos trasladando la lírica al mundo de Hollywood. Los papeles están escritos en la partitura para jóvenes. Y el joven no tiene experiencia, y el que es mayor no da el papel según el director de escena. Cuando empecé mi carrera, hace ahora 25 años, yo estaba sentada en el patio de butacas viendo a Kiri Te Kanawa, a la Scotto, a Pavarotti, a Plácido… Todos tenían más de 40 y allí subían gordos, delgados, feos, guapos. Lo que interesaba era qué hacían con la voz.

Quan sents aquests cantants joves, ja amb gran experiència i amb un repertori ampli en alguns dels casos, les reflexions d’Ainhoa Arteta son molt pertinents. La sort és que els Amics de l’òpera de Sabadell tenen un personatge com Mirna Lacambra que vetlla pels seus cantants.