Categories
Música

Simfonia núm. 4 en Fa menor de Txaikovski al Liceu

El Liceu ha programat dos concerts dedicats a obres de Txaikovski: un primer per piano i el darrer dedicat al violí, dins de la temporada 2016-2017 . En el cas concret del concert per a violí, van programar en la primera part el Concert per a violí en Re Major, Op. 35 i com a intèrpret solista, Chad Hoopes. Aquest jove violinista, de 22 anys, va obtenir el primer premi de la Young Artists Division of the Yehudi Menuhin International Violin Competition. El virtuosisme, el sentiment i la tècnica s’ajunten en la seva interpretació, aconseguint un resultat que no pot deixar indiferent a ningú.

Voldria centrar-me en l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida en aquesta ocasió per Josep Pons. Sempre intento buscar els mèrits, tenint en compte que per pocs que siguin aquests, segur que superen amb escreix els meus. Per això al llarg de la nit i sobre tot quan aquesta ja va estar “sola” i va encarar la interpretació de la Simfonia núm., 4, es va confirmar  el pressentiment que ja havia tingut en la primera part, de que no seria una vetllada rodona. Al buscar una explicació, de seguida es pren consciència de que l’orquestra no està ben compensada i que potser calen més assajos perquè no és el mateix tocar en solitari. Els vents amagaven la resta d’instruments i fins i tot van desafinar en algun moment. Donava la sensació de que cada un anava pel seu compte.

És cert que aquesta Simfonia no va tenir gaires bones crítiques en el moment de la seva estrena ni en els anys posteriors, però la realitat és que avui en dia és una de les peces més  interpretades i que forma part del repertori de les millors orquestres..  Txaikovski va dedicar aquesta simfonia a la seva protectora Nadezhda von Meck, i potser havia un llenguatge soterrat, que ells sols entenien i que s’escapa a la resta de la gent.

Quan et grinyola una orquestra, automàticament et centres en qui dirigeix. El tempus marcat no era seguit pels músics i les indicacions arribaven una mica tard, quan el canvi o l’entrada de les fustes o els metalls  ja s’havia produït. Volia veure un altre direcció i  vaig buscar a youtube. De les moltes que hi ha, les que m’han agradat més, com a direcció i interpretació, han sigut:

  1. Tchaikovsky: Symphony Nº 4 OP 36 – Herbert Von Karajan WPO
  2. Tchaikovsky: Symphony No.4 / Bernstein New York Philharmonic (1974 Movie Live)
  3. Tchaikovsky Symphony No. 4, Barenboim conducting the Chicago Symphony Orchestra
  4. Tchaikovsky: Symphony No. 4 in F Minor. Hugh Wolff conducts the New England Conservatory Philharmonia

És una maravella poder anar d’una versió a l’altre i estudiar els detalls que diferencien a cada director. Ho aconsello.

 

 

 

 

Categories
Cultura

El llac dels cignes. Txaikovski. English National Ballet. Gran Teatre del Liceu

Aquesta setmana s’han obert de nou les portes del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, per a donar pas a les representacions del ballet de Txaikovski, El llag dels cignes.

Es tracta d’una obra clàssica de ballet, que forma part de l’imaginari popular i del que s’han pogut veure moltes i variades interpretacions. Precisament per tractar-se d’una obra vista en diverses ocasions, l’oportunitat de gaudir de la versió del English National Ballet sota la direcció artística de Tamara Rojo, obria moltes expectatives que pel que a mí es refereix, no es van veure defraudades.

La coreografia de Derek Deane està basada en la de Marius Petita i Lev Ivanov. És sabut que aquesta coreografia es va montar després de la mort de Txaikovski en base a la revisió  musical de Riccardo Drigo, i actualment és la més representada. Tampoc es sap exactament qui va ser l’autor del llibret ni l’origen de l’història, encara que es presumeix que pot estar basada en un compte alemany. El que és evident és que es tracta d’una obra romàntica/dramàtica a la que se li han donat diferents finals. Simplificant-ho al màxim es pot dir que estem davant de l’eterna història de la llüita entre el bé i el mal. No deixa de ser un compte de fades de l’época.

Obro parèntesi. Moltes vegades em passa que porto a l’actualitat els temes i veig l’aberració dels continguts. A les hores prens conciència de com ha anat calant en les societats determinades idees i costums i com és de difícil canviar-les. Aquí el tanco.

En alguns moments vaig tenir la sensació de que l’orquestra no anava a l’hora amb el ball i sobre tot el ritme i l’intensitat que el director imprimia a la música, no era el més adient. He tornat a escoltar la música  posteriorment, en altres interpretacions i crec que les meves sensacions eren encertades. Però en general, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va estar a l’alçada. Cal esperar que a mesura que la temporada vagi endavant, també es vagi ajustant millor.

La coreografía fantàstica. No se si era un tema de llums, però en l’acte III, en el ball de celebració de l’aniversari del príncep, els trajos eren foscos i dificultava veure els moviments dels ballarins.

En una nit d’estrena sempre es detecten petits erros i imprecisions, però la bellesa del ball va estar per sobre de tot.