Categories
Òpera

La flauta màgica de Mozart. Amics de l’Òpera de Sabadell.

Un any més, l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va obrir la temporada operística. Aquest cop, van posar en escena la darrera òpera de Mozart, La Flauta Màgica. És sabut que es tracta d’una de les òperes més representades i més reconegudes. Mozart la va compondre simultàniament amb la Clemenza di Tito. Es pot parlar de la gran diferència entre ambdues, ja que la primera, va ser una obra d’encàrrec, dedicada a la coronació de Leopold II d’Austria, i La Flauta Màgica, va ser una òpera còmica escrita en base a la idea del seu amic Emanuel Schikaneder. A més, es va pensar per a ser representada en un teatre popular i per tant, dirigida a un públic, a priori, menys exigent en els nivells musicals. La quantitat de recitatius que conté l’allunyen de l’òpera italiana i es considera la primera òpera alemanya.

No és la primera vegada que he assistit a una posada en escena d’aquesta òpera al Teatre de la Faràndula de Sabadell per part de l’AAOS, i un cop més cal destacar l’esforç d’innovació. A ningú s’ens escapa que en els moments actuals, no s’està per llençar la casa per la finestra, i és precisament per això, quan adquireix més valor la imaginació i la cerca de solucions creatives que contribueixin a destacar els trets més importants de l’obra. La tasca d’aproximació de l’òpera a tots els públics, allunyant-la del elitisme a la que sempre se l’ha volgut restringir, mereix el reconeixement i suport.

Darrerament s’ha parlat molt de la retirada de películ·les del fons d’algunes distribuïdores per la temàtica sexista o racista. Escoltant La Flauta Màgica, un pensa que podria ser considerada una gran candidata a ser retirada de la circulació. La nit que és la part negativa, l’obscuritat, està interpretada per una soprano (femení). Per contra, la saviesa i la justícia es reserva a un baix (masculí). I que dir de Monostatos: assetjador i negre. I tot el discurs relacionat amb les dones, no s’aguanta per enlloc, vist amb els criteris actuals. Per no parlar també de les diferències socials, etc. En tot cas, cal situar la temàtica en el seu moment històric i en el seu context i aprendre de la història per superar antics esquemes.

El que és innegable és la força de la música. No per ser-nos tan coneguda, deixes de trobar aspectes nous. En les representacions d’aquesta temporada, l’orquestra és més reduïda per poder garantir la separació entre els músics. És evident que repercuteix en el resultat final, però així i tot, l’orquestra va estar a un bon nivell.

Tant el tenor Marc Sala, com el baríton Carlos Pachón, van aconseguir un bon nivell musical i interpretatiu. No es pot oblidar que Marc Sala va debutar amb aquest paper. La soprano lírica Serena Sáez en el paper de Pamina, va demostrar una gran preparació i domini de la veu. Tal com he dit en altres ocasions, sempre cerco a Operabase per veure la trajectòria dels cantants: els papers que han interpretat, els teatres en els que han actuat, produccions, etc. Per això cal reconèixer la gran categoria de tots els cantants que van intervenir. Un resultat global més que positiu.

Ojalà es pugui veure tota la temporada.

Categories
Música

Requiem de Mozart al Palau

Al termini del concert d’ahir, dia 28 de gener de 2019, les cares i els comentaris de la gent a mesura que anaven sortint, posaven de manifest el grau de satisfacció que tothom sentia per haver viscut una d’aquelles nits màgiques del Palau.

El programa, interpretat per la Balthasar Neumann Chor i Orchester i dirigit pel seu titular, Thomas Hengelbrock, constava de la Misa Superba de Johann Caspar Kerll (1627-1693) i el Requiem en Re menor de Mozart (1756-1791).

A primer cop d’ull ja es veu que hi ha quasi una diferència de cent anys entre ambdós músics, quasi idèntica que les dates d’escriptura d’aquestes peces: l’any 1674 en el cas de la Misa Superba i el 1791 en el cas del Requiem (cal recordar que W.A. Mozart va morir sense haver-lo acabat). Així dons no és d’estranyar les diferències instrumentals i vocals entre elles.

Thomas Hengelbroc va voler interpretar-les sense cap descans ni separació, gairabé de forma contínua. Fer-ho així va remarcar els contrastos en la direcció de cada obra. Realment va ser un goig absolut anar seguint al director, com marcava les entrades del cor, com indicava les modulacions, com assenyalava la continuitat de les veus i com ho armonitzava amb l’orquestra. El Requiem de Mozart que tothom tenim marcat en el nostre imaginari musical, va sonar diferent. I això gràcies a la lectura que en va fer el director.

Quan en el programa de mà, en la ressenya sobre el Balthasar Neumann Chor diu:

El 2011 la revista britànica “Gramophone” el va considerar un dels millors cors del món, gràcies a la seva qualitat musical i a la versatilitat artística. Cadascun dels cantants està preparat per esdevenir solista o cantaire del grup, la qual cosa resulta en una exigència única i ..

És absolutament cert. Les veus sonaven totes alhora, absolutament conjuntades, equilibrades, sense que cap desentones o destaqués per sobre de les altres. Al sentir-los pensaves: això és un cor, no falta ni sobra cap veu! i sense voler et venien al cap altres casos (aquí que cadascú posi el nom que vulgui…)

Un fet que no crec haver viscut en cap altre concert, va ser les abraçades que es van fer entre ells a l’acabar i abans d’abandonar l’escenari: el director amb el primer violinista i els músics i els integrants del cor entre ells. Era la manifestació de bona companyonia, de la felicitació mútua per un concert que els havia sortit rodó i d’haver pogut compartit una estona de bona música. Aquestes emocions el públic les percebia. El llenguatge corporal dels músics va ser molt eloqüent. No estaven cobrint l’expedient: interpretaven, en el sentit més ampli de la paraula.

A tot l’exposat fins aquí, cal afegir i destacar el programa. Les obres seleccionades s’adiuen amb la sonoritat del Palau i això és mèrit no només dels intèrprets sinó de la pròpia direcció del Palau al triar la programació.

És interessant veure les modificacions que va fer J. S. Bach l’any 1748 al Sanctus de la Missa Superba. Va canviar 4 trombons per 3 violes i un fagot, de manera que les violes seguien al contralt i al tenor i també va utilitzar l’oboè per donar suport a les sopranos amb el propòsit de compensar millor les veus.

Johann Caspar Kerll. Missa superba: Sanctus
Balthasar Neumann Chor. Director Thomas Hengelbroc

La crítica escrita per Pablo L. Rodríguez, Thomas Hengelbrock, arquitectura de Mozart i apareguda ahir al diari El País, del concert del Auditorio Nacional de Madrid on es va poder escoltar el mateix programa, aporta molta informació sobre les obres interpretades. Un altre cosa és la crítica amb la que es pot estar o no d’acord i que en tot cas fa referència a un dia concret.

I un bon final és escoltar el Requiem de Johann Caspar Kerll a càrrec de Vox Luminis

Categories
Òpera Música

Così fan tutte. W.A. Mozart. Òpera de Sabadell

Aquesta setmana ha començat la temporada 2017-2018 de l’Òpera de Sabadell que es representa en el Teatre de La Faràndula d’aquesta ciutat. L’obra amb que s’ha obert aquesta temporada ha estat Così fan tutte de Mozart. Es tracta d’una òpera bufa o “drama giocoso” del 1770, sent per tant una de les darreres òperes que va escriure Mozart.

L’argument es de sobres conegut. Don Alfonso (baríton baix), personatge que va teixint tota la trama, qüestiona a Guglielmo (baríton) i a Ferrando (Tenor) la fidelitat de les seves promeses, Fiordiligi (Soprano) i Dorabella (Mezzosoprano), adduint que son dones i no deesses i com a tals, volubles i infidels per naturalesa. Els joves accepten la juguesca que Don Alfonso els proposa, convençuts que la guanyaran.  Aquell es val de la criada de les joves, Despina (Soprano lleugera) per aconseguir els seus propòsits.

Sempre s’ha destacat d’aquesta òpera, la simetria de personatges i d’àries: tres personatges masculins i tres femenins. I és cert que així com a partir del s.XIX s’ha considerat que els personatges interpretats per la soprano i el tenor  constitueixen la parella protagonista, els que representen els caràcters més romàntics, en el cas de Così fan tutte, ambdues parelles comparteixen aquest rol. És cert que Fiordiligi en les seves àries Come scoglio immoto resta i sobre tot en Per pietà, ben mio, perdona,   expressa els seus sentiments de forma més pura i contundent i aquí es pot pensar que s’ha mantingut el paper tradicional de la soprano, però no és comparable amb altres heroïnes operístiques. El tenor també comparteix el paper protagonista  amb el baríton. I no podem oblidar el pes que la tercera parella formada per Don Alfonso i Despina, te en el desenvolupament de la trama.

Conseqüència del  comentat en l’apartat anterior, en aquesta òpera cal destacar el gran nombre de parts corals.

Tercet: La mia Dorabella capace non è

Duo Fiordiligi i Dorabella: ah guarda sorella 

Quintet: Sento, oh, Dio, ce hac questo piede

Quintet: Di scrivermi ogni giorno

Sextet: Alla bella Despinetta

Quartet: La mano a medate, movetevi un po

Duo Guglielmo i Dorabella: Il core vi dono

Duo Fiordiligi i Ferrando: Fra gli amplessi

Final: Fate presto, o cari amici

Font: Viquipèdia

Podem recordar com també a Les noces de Figaro es dóna aquesta mateixa estructura, arribant fins a set veus  en el final del segon acte: Esci omai garzon malnato

D’aquí la gran importància de totes les veus i no d’una sola. Per això voldria entrar ara en la representació que fa Òpera de Catalunya. Crec que cal destacar l’equilibri entre les sis veus amb un resultat extraordinari. I no és només les veus, sinó la part escènica,  d’assumir el paper i de fer-lo creïble per al públic. D’entrada la presència de Núria Vilà com a Fiordiligi, Anna Tobella en el paper de Dorabella i Elisa Vélez com Despina, ja feia preveure que ens trobaríem davant d’una nit d’èxit. Si afegim la presència d’Enric Martínez-Castignani com Don Alfonso, al que es va veure molt còmode en el seu paper, interpretant amb autoritat el personatge. La versatilitat de la seva veu li permet assumir  papers que requereixen un registre ampli. Els personatges de Guglielmo i Ferrando, interpretats per Carlos Pachón i Joan Francesc Folqué, van ser una sorpresa per a mi. No només no van desmerèixer al costat dels altres cantants, sinó que van reeixir sobradament en la part vocal i interpretativa. Serà fonamental per a la seva carrera que sàpiguen seleccionar els papers que en cada moment els vagi bé, sense forçar la veu.

Cal esperar que els problemes econòmics pels que està passant l’entitat es resolguin ben aviat i puguin continuar  la tasca de difusió de l’òpera i de formació de nous cantants. I els aficionat a l’òpera seguim tenint l’oportunitat de gaudir d’interpretacions com la que ara he comentat.

 

Categories
Òpera Música

Don Giovanni de Mozart a Sabadell

Un any més l’inici de la temporada  de l‘Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va ser un èxit. Enguany celebren la 35ena temporada d’òpera, el 30 aniversari de la creació de  l’Orquestra Simfònica del Vallès i per arrodonir-ho, cal afegir els 20 anys de l’Escola d’Òpera. Per tant es tracta d’una temporada molt especial.

I per començar, i molt adient amb l’època de l’any en que ens trobem, van posar en escena Don Giovanni de Mozart.

Citant paraules de Roger Alier en el programa de mà:

És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart …

I cercant a la web Operabase.com, es pot veure que aquesta es manté en el desè lloc del rànquing mundial en quant a nombre de representacions des de l’any 2011-2012, amb una mitja de 365 anuals. Per tant es tracta d’una obra ben coneguda. Aquest fet te una part positiva però també comporta que tothom la tingui molt interioritzada i classificada segons els cantants, la producció, etc. Qualsevol interferència es fa més palesa i les comparacions, encara que siguin odioses, venen al cap.

Al trobar-nos davant d’una òpera bufa, algú pot pensar equivocadament, que es tracta d’una obra menor. En canvi s’afirma que és la millor de totes les dedicades al mite de D. Joan, i compositors com Beethoven, Liszt o Chopin van crear variacions de les melodies principals de l’obra. També es conegut que Wagner es referia a ella com “l’òpera de les òperes”.

Encara que sigui una obra dedicada a Don Giovanni, es pot dir que és el seu servidor Leporello, l’autèntic protagonista. Ell fa de lligam entre tots els personatges, representa, sens dubte, la part còmica,  però en el moment final, copsa tot el drama del seu amo i canvia de registre. Aquest paper va ser interpretat per Toni Marsol, baríton que ja altres vegades l’hem vist actuant en el mateix escenari o en el Gran Teatre del Liceu (on properament interpretarà a Marullo a Rigoletto i aquesta mateixa temporada el veurem com Masetto al mateix Liceu). Tant la vessant teatral com musical em va semblar esplèndides.

Les sopranos Núria Vilà en el paper de Donna Anna i Eugènia Montenegro com a Donna Elvira, son també velles conegudes. Núria Vilà ha interpretat amb anterioritat a Sussana en Le nozze di Figaro, o Frasquita a Carmen, Musetta a La Bohème, la Primera Dama a La Flauta màgica o Anna a Nabucco. De la mateixa manera es poden citar les intervencions a les darreres temporades de l’Òpera de Sabadell d’Eugènia Montenegro com a Abigaille a Nabucco, Pamina a La Flauta Màgica, Eurídice a Orfeo, Liù a Turandot o Marcellina a Le nozze di Figaro.  El anar seguint a aquestes sopranos en diversos papers, permet veure l’evolució de la veu, del to, del timbre i d’una manera o altre, poder percebre quins son els rols en els que es mouen amb més desimboltura. Aquesta continuïtat suposa per a mi un valor afegit que aporta l’Òpera de Sabadell.

Per contra he de dir que era la primera vegada que sentia a la soprano Sara Blanch, i em va deixar absolutament perplexa. Omplia l’escenari: amb la seva personalitat, amb la naturalitat amb que cantava i interpretava, amb el domini de l’espai escènic, amb la veu. El proper mes de març estarà al Liceu a Thaïs de Massenet, interpretant el paper de Crobyle. Caldrà veure-la.

Em va decebre Sinho Kim en el paper del Commendatore. Aquí no puc oblidar a Anatoly Kocherga en la versió de Don Giovanni de Calixto Bieito que es va representar al Liceu l’any 2002. Em va fer sentir por, realment trametia la contundència i el dramatisme del moment.

 La producció va ser eficaç i es pot dir que va aconseguir una molt bona nota. En altres ocasions ja he comentat que les posades en escena, partint de recursos limitats, aconseguien uns nivells insuperables. És minimalista en tots els aspectes: materials i colors. Però la conjunció amb el joc de llums, fa que la suma de tots aquests elements, embolcalli l’acció dramàtica presentant-la als ulls del públic de manera complerta. Potser el moment de la baixada a l’infern de D. Giovanni va ser un tant previsible, però efectiva.

El cor cada cop sona millor. Totes les veus queden compensades i equilibrades.

Un aspecte que cal parlar son els aplaudiments que tallen contínuament la representació. Aquest mateix fenomen es dóna al Liceu i trenquen la concentració dels cantants i l’emoció del públic. En certes ocasions sembla lògic però, que s’aplaudeixi després de cada ària o duet, no és de rebut. En espectacles teatrals és inimaginable que s’interrompi l’obra, a les hores, perquè es fa i/o es permet en l’òpera? Potser de la mateixa manera que es demana que es tregui el so dels dispositius electrònics o que no es permet l’accés un cop començada la sessió, s’haurà de recordar al públic que la millor manera de manifestar el reconeixement a un cantant, és al final de tot.

Categories
Música

Les noces de Fígaro de Mozart

Durant el mes de novembre es podrà veure a diferents ciutats de Catalunya l’òpera Les noces de Fígaro dins de la temporada organitzada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Ens trobem davant d’una òpera bufa que permet conèixer una mica la situació social de l’època en la que va ser escrita. És important no perdre mai de vista aquest fet, ja que contribueix a comprendre i a ubicar millor l’acció. En aquest cas s’explica un canvi en l’estructura de la societat i en concret de l’aristocràcia, amb una pèrdua de certs privilegis als que tenien dret. Però tot es presenta amb una formalitat i galanteria assumida pels diferents personatges amb tota naturalitat. Devia ser així.

No podem però passar per alt que la primera versió del tema que es va representar a París va escandalitzar al públic, havent de ser “retallada” convenientment per a poder exhibir-se a Viena. Per tant, per molt que es tractés d’una òpera bufa, l’argument no era gens innocent.

Els llibrets de les òperes a vegades semblen passats de moda i que toquen unes temàtiques que queden molt lluny. Però si es reflexiona una mica, ràpidament es poden establir relacions amb situacions actuals. Segueixen havent relacions de domini entre persones de diferent gènere i el que abans es deia dret de cuixa, ara es manifesta per l’abús i la violència.

El paper de Fígaro l’interpreta el baríton Toni Marsol. Com anècdota es pot explicar que va guanyar el premi Eugenio Marco de Sabadell interpretant aquest mateix paper. La temporada anterior se’l va poder veure interpretant Papageno en La Flauta Màgica de Mozart. De dilatada carrera no sorprèn a ningú pel nivell que assoleix en els diversos personatge que interpreta. I aquesta vegada passa el mateix. És sens dubte part important de l’èxit d’aquesta obra en aquest inici de temporada. Al seu costat també trobem a una vella coneguda, Núria Vidal en el paper de Susanna. Ha interpretat diversos papers a Sabadell, Nabucco, La boheme o La flauta màgica. En algun moment va quedar curta de veu, però ho va superar, millorant a mesura que anava cantant. La mezzosoprano Anna Tobella interpreta el paper de Cherubino. Aquest paper és exigent a nivell actoral. Anna Tobella va debutar la temporada passada al Liceu en el paper de Despina a Cossi fan tutte de Mozart.  La potència de veu és molt gran i potser a vegades sembla que manca modulació i expressivitat, no acabant de trametre les emocions i el to que requereix el moment. Des de la meva ignorància crec que cal més tècnica.

Relacionat amb aquest tema, em va venir al cap l’entrevista que van fer a Ainhoa Arteta el passat 23 d’octubre i que es va publicar al suplement Babelia de El País. Entre moltes altres coses va comentar la pèrdua de veu que va patir i que la van mantenir allunyada dels escenaris força temps i que sobre tot la va obligar a començar de nou a treballar la veu. Apuntava un parell de causes. La primera va ser que per la seva joventut li faltava  tècnica i havia de recórrer al muscle, abusant d’ell. En relació també a la joventut, comentava que li oferien papers pels que ella no estava preparada, i que el problema és que és difícil dir que no. Ho resumia d’una manera colpidora:

…me dejé llevar por el mercado.

El mercado es una jungla, cada vez más.

Al mateix temps dibuixa un panorama una mica preocupant:

Y lo que a mí me ocurrió con treinta y tantos le está ocurriendo a gente con veintitantos. Las programaciones dependen mucho del físico y la juventud. Estamos trasladando la lírica al mundo de Hollywood. Los papeles están escritos en la partitura para jóvenes. Y el joven no tiene experiencia, y el que es mayor no da el papel según el director de escena. Cuando empecé mi carrera, hace ahora 25 años, yo estaba sentada en el patio de butacas viendo a Kiri Te Kanawa, a la Scotto, a Pavarotti, a Plácido… Todos tenían más de 40 y allí subían gordos, delgados, feos, guapos. Lo que interesaba era qué hacían con la voz.

Quan sents aquests cantants joves, ja amb gran experiència i amb un repertori ampli en alguns dels casos, les reflexions d’Ainhoa Arteta son molt pertinents. La sort és que els Amics de l’òpera de Sabadell tenen un personatge com Mirna Lacambra que vetlla pels seus cantants.

 

Categories
Música

Così fan tutte. Gran Teatre del Liceu

La idea wagneriana de l’obra d’art total, com a síntesi de les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques, em sembla clau per acostar-se a una òpera.
La producció de Così fan tutte de la Fenice (Venècia) que es va presentar dies enrera al Liceu sota la direcció d’escena de Damiano Michieletto, em va trencar el concepte d’obre total. En primer lloc, l’espai emprat era reduït i en alguns dels actes alterava l’efecte de les veus. Per exemple, en el primer acte, l’escena quarta, el quintet de l’acomiadament, s’amontegaven les veus, no es sentien els diàlegs, ni les respostes entre uns i altres. El desplaçaaament constant dels cantants sobre l’escenari, en actituts histèriques més que de pena i sorpresa, no ajudava a sentir correctament.
Darrerament, s’està utilitzant molt el recurs de la plataforma giratòria. M’imagino que deu ser més econòmic que el pujar i baixar decorats, però comença a ser una mica repetitiu.

Un altre aspecte és la representació de l’obra en un hotel de disseny. Crec interesssant l’adaptació de les òperes als nostres dies, com a forma d’expressió de l’actualitat dels temes que s’aborden. Ara bé, aquesta premissa no sempre és correcte ni es pot generalitzar. Sempre cal tenir present el moment i les circumstàncies històriques i socials que existien en el moment d’escriure una òpera i en el cas de Così fan tutte, la valoració de la dona, la doble moral que imperava per mesurar les accions dels homes i les dones, el paper social assignat, etc. estant lluny de la situació actual d’ambdos sexes. És evident que encara no s’ha aconseguit plenament aquest canvi social, però situar l’òpera de Mozart al context actual, grinyolava, no feia sentir-se a gust.
És clar que estic parlant d’una opinió personal, però crec que és bó ser consecuent en tot moment i tenir en compte l’entorn en el que es pot influir.

Enllaço amb un altre aspecte. El dia 27 de maig que és eñ dia que vaig assitir a la representació, el Liceu va regalar invitacions a alumnes d’escoles i conservatoris de música. Un primer pensament és constatar que l’ocupació prevista per aquell dia, era tan minsa, que a corre cuita van distribuir les invitacions. Cal tenir present, que tot just l’essaig general al que moltes vegades assisteixen l’alumnat dels centres de música, aquest cop no va permetre la presència de públic.
Un punt molt positiu és veure la quantitat de gent jove presents en la sala. Molts d’ells, els veies pendents de l’orquestra i en concret del instrument que ells deuen tocar. És un indicador de que l’òpera agrada a un públic molt ampli.