El 8 de març ha passat, algú ho recorda?

Al voltant del 8 de març, van aparèixer molts estudis que d’una forma o un altre, giraven entorn de les dones: problemes de salud, llocs de direcció, diferències salarials, diferències en els nivells educatius, etc. Semblava que realment s’havien pres seriosament les mancances i deficiències que es donen en el mon i que en base a tots aquests treballs, es podria començar a introduir algun canvi i millora.

No es podia deixar de costat l’origen d’aquest dia, que en els seus inicis era el dia de la dona treballadora. El nom recordava la reivindicació per part d’unes treballadores de la fàbrica de camises Triangle Waist Co de Nova York, que denunciaven les deficients condicions laborals i les diferències amb els seus companys homes. Les portes de la fàbrica romanien tancades per evitar furts, fet que al provocar-se un incendi, no va permetre la sortida de les persones que treballaven en el seu interior. Recordar aquesta situació, sembla anacrònica i irrellevant avui en dia. Però hi han fets que ens recorden que segueixen estan vives i ben vives.

Després de tot el rebombori sobre el tema, en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, de cop ahir, en veure la fotografia de la inauguració de la fira Alimentària & Hostelco a Barcelona, on el rey Felip VI, apareix envoltat de senyors, molt trajats i només una senyora, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, vaig pensar que havia fet un salt en el temps i que s’havien equivocat mostrant una imatge d’anys enrera. Però no, aquesta és la realitat actual. No hi ha cap dona preparada i capaç de dirigir una empresa d’alimentació o distribució? No hi ha cap dona que pugui representar la patronal? És difícil de creure. Més aviat penso que son clans tancats, que es nodreixen ells mateixos i que reprodueixen estructures ja obsoletes.

Però no queda la cosa aquí, en les notícies del matí, s’ha comentat la diferència de salaris entre nois i noies, amb la mateixa titulació en FP.

En resum, on queden totes le proclames de realitzar accions per evitar aquestes incongruències del sistema? I com pot ser que devant d’aquestes evidents discriminacions, una part important de la societat, afirmi que el feminisme ha anat massa lluny?

Conclusió, el sentit del 8 de març, no es pot limitar a un sol dia.

Women in revolt! Art and activism in the UK. 1970-1990

Fins el 24 d’abril d’aquest any, és possible visitar a la Tate Britain de Londres l’exposició Women in revolt!. Art and activism in the UK. 1907-1990.

No es tracta d’una història de la lluita feminista al Regne Unit, encara que en part si que ho és. El que mostra és com a partir de vivències personals i emprant a vegades els materials i estris de que disposaven, moltes dones es van organitzar en grups i van crear obres d’art que posaven de manifest la situació en la que es trovaven.

Moltes d’aquestes obres no s’han exposat mai o si s’ha fet, ha estat en llocs allunyats del grans circuits artistics i comercials. I la veritat, és que estem parlant d’obres de més de 100 artistes, xifra gens menyspreable.

En aquesta exposició recorre dues dècades, del 1970 al 1990. Tot va començar amb la National Women’s Liberation Conference i es tracta de mostrar la relació entre l’art i el moviment d’alliberació de les dones.

Laura Cumming en l’article aparegut a The Observer el passat 12 de novembre de 2023, explica com al novembre del 70, en el concurs de Mis Mon celebrat al Royal Albert Hall de Londres, el presentador Bob Hope va dir:

It’s quite a cattle market. (…)

I’ve been back there checking calves

immediatament, dones van començar a tirar-li bombes de farina.

L’exposició s’inicia amb cartells que es van fer contra aquest esdeveniment.

Es presenta ordenada en sis espais , ordenats per temàtiques diferents:

1. Aixecant-se amb ràbia
2. La dona marxista encara fa les feines de la llar
3. Ai bena! amunt la teva
4. Les dones de Greenham son a tot arreu
5. Ara és el moment de la dona negra
6. La societat no existeix

Els títols ja son en si mateixos, prou eloqüents. Les tres primeres sales, presenten obres realitzades durant els anys 70, i tal com s’ha dit abans, en molts casos es parteix de les situacions individuals d’opressió i es manifesten en obres col·lectives o individuals, utilitzant tècniques casolanes. El seu art esdevé part del seu activisme i trenquen totes les barreres, emprant el que forma part de la seva vida: música, fotografia, ganxet, etc. No posen cap límit. El 1970 Margaret Harrison va fundar el London Women’s Liberation Art Group

• 

• 

• 

• 

• 

Les sales següents, manifesten actuacions en diversos àmbits al llarg dels anys 80. Per exemple, en la sala quarta, fa referència a la marxa que van realitzar un grup de dones des de Cardiff a la base de Greenham a Berkshire per denunciar l’existència de quasi un centenar de míssils nuclear en aquest indret. Davant la nul·la resposta a les seves peticions, de mica en mica es van unir més dones fins que van crar un espai anomenat Greenham Common Women’s Peace Camp, que va perviure durant anys, com a lloc de debat i discussió exclusiu per dones. Van crear cartells, collages, escultures i van escriure cançons. Va tenir una gran repercussió una cadena humana integrada per més de 30.000 persones, que van encerclar tota la base nuclear.

La creació del British Black Arts Movement a començament dels 80, va ajudar a generar xarxes per compartir experiències i coneixements, impartint conferències i preparant exposicions.

En resum, amb aquesta exposició es demostra, com a pesar de no tenir mitjans ni suports, ans al contrari, les dones van crear els seus propis canals de difusió de l’art. És increïble veure la quantitat de material que s’ha conservat i que ha permès muntar aquesta exposició. És molt interessant dedicar estona a navegar per la web de la Tate Britain. Es poden escoltar sis episodis d’un podcast creat per la comissària Lindsey Young i al final de cada episodi, hi ha unes imatges relacionades amb ell. Son molt interessants les entrevistes a diferents artistes com:

Margaret Harrison, Sonia Byce, Chila Kumari Singh, Rose English i Cosey Fanni Tutti

o la llista de cançons relacionada amb l’exposició.

Un luxe de web

Nota: En aquest post hi ha molts enllaços. Tots ajuden a aprofundir i anar més enllà del que aquí s’explica

Quan plovien octavetes. Clandestinitat, premsa i propaganda antifranquista

A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, es pot visitar l’exposició Quan plovien octavetes.

La gran quantitat de revistes i altres materials existents a l’Arxiu, han permès presentar aquesta exposició. L’ existència de la bustia a l’entrada (col·locada quan l’edifici era la seu del Col·legi d’Advocats), permetia que persones anònimes, deixessin en ella materials, que en l’època de la dictadura franquista, no podien circular i es difonien en la més estricte clandestinitat. Altres vegades, les octavetes o altres materials, els trobaven dins de libres o revistes que algú havia estat consultant. Gràcies per tant, a la voluntat de totes aquestes persones, es pot avui disposar de tota aquesta informació i posar-la a l’abast de la ciutadania.

Domènech i Montaner. Bústia a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Casa de l’Ardiaca)

L’ exposició està està integrada per diverses vitrines i ordenada per anys i per temes. Així es poden trobar materials relacionats amb el moviment obrer, amb l’entorn universitari o el moviment veïnal i associatiu, a més de les publicacions dels partits polítics.

La diversitat de materials, però sobre tot com s’editaven, dona una idea de la lluita clandestina i de les argúcies que havien de posar en pràctica per elaborar-les i difondre-les, posant en risc la seva llibertat i en el pitjor dels casos, la seva vida.

Algunes octavetes son còpies fetes amb paper carbó, o ciclostilades o impreses amb vietnamites, d’aquí que la qualitat de les mateixes dificulta la seva lectura. El llenguatge emprat és molt directe, amb l’objectiu de convocar alguna acció o fer conèixer algun esdeveniment important.

El fons oral que existeix en l’Arxiu Històric, també és present, ja que es van reproduint entrevistes de persones relacionades amb la clandestinitat.

Com s’ha dit amb anterioritat, no sempre és fàcil llegir els continguts de la premsa clandestina, per això val la pena consultar el catàleg.

Faria però un suggeriment. El so de les gravacions és un so d’ambient, cosa que no permet seguir-lo ni entendre’l correctament. I és una llàstima. Si es pogués posar algun aparell reproductor, amb auriculars, propiciaria la seva entesa i de retruc, la difusió del mateix.

Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència

Continuant amb el tema de la Intel·ligència Artificial i els biaixos de sexe i gènere, he seguit amb molta atenció el cicle de conferències, debats i taules rodones, que han conformat el Projecte organitzat per la Fundació La Caixa conjuntament amb Barcelona Supercomputing Center i el Programa BioInfo4Women. Les sessions van començar el 16 de març i la darrera va ser el passat 16 de juny. Estic a l’espera de la publicació de les conclusions finals i dels reptes i línies de treball futures, però m’ha semblat tan interessant, que crec val la pena fer una petita ressenya sobre aquest projecte.

Encara que el tema estava focalitzat en relació a la salud, moltes de les coses que es van dir, es poden aplicar a altres sectors de la vida econòmica i social. Alguns dels aspectes que m’han cridat més l’atenció han sigut la constatació dels biaixos que es generen en el disseny dels algoritmes. Es pot parlar des de la selecció d’una mostra incorrecte o de les dades d’entrenament que siguin també poc acurades o directament esbiaixades. Segons com es construeixi un algoritme, si el que es cerca és l’eficiència en la resolució de casos, i s’aplica per exemple en el registre de nous pacients en un hospital, es podria rebutjar els malalts més greus per aconseguir una ràtio d’eficiència més elevada. L’experiència també demostra que les dones triguen més en anar a l’hospital, per tant quan s’està acumulant coneixement en l’algoritme, pot haver una desproporció important de persones d’un sexe en relació a l’altre, deguda a aquest fet.

Edatisme i sexisme en la publicitat digital

Buscava un accessori de cuina per obrir pots, i vaig cercar a Internet per veure quines alternatives existien. Gran sorpresa: en la resposta havia tot un seguit de productes que s’anunciaven com adreçats a persones grans, “dones” o en altres casos, mestresses de casa, o persones amb artritis:

Abrebotella para personas mayores, manos débiles, artritis, mujeres…

para personas mayores, personas con discapacidades o artritis y ama de casa…

Al veure aquests anuncis, vaig estar buscant i buscant, i puc assegurar que no en vaig trobar cap que poses: “para hombres”.

Aleshores en els cercadors preguntava directament: Accessoris cuina Dones o Accessoris Cuina Homes. Els resultats, no per esperats van deixar de ser significatius. En el cas dels productes adreçats a dones, hi havia olles, motlles per fer pastissos de diferents formes, i barrejats pel mig, joguets eròtics. El llistat de productes per homes era ben diferent: tot tipus d’estris per fer barbacoa, ganivets especials per tallar carn o pernil, davantals de cuina amb dibuixos que consideren divertits, estris diversos relacionats amb el vi, etc.

Res d’això és gratuït. Sabem que els algoritmes que estan al darrera dels cercadors d’Internet, han sigut construïts, en la majoria dels casos per persones que assumeixen el rol masculí i que han plasmat els criteris o els rols que les empreses els hi han explicitat com a propis de cada sexe. La intel·ligència artificial que s’aplica està construïda en base a un seguit de conceptes, situacions, paraules, criteris, en els que no es vigila la neutralitat dels mateixos, al contrari, es busca arribar a sectors de població determinada. El resultat és una base de dades absolutament esbiaixada, discriminatòria i perpetuadora d’aquests rols. Només cal parar una mica d’atenció en els resultats que s’obtenen per a confirmar-ho.

Edmund de Vaal. La llebre amb ulls d’ambre.

L’estiu és un moment apropiat per gaudir d’una bona lectura de forma relaxada. Per això recomano el llibre escrit per Edmund de Vaal: La llebre amb ulls d’ambra, publicat l’any 2010. Aquest ceramista anglès ens explica l’història dels seus avant-passats jueus, agafant com a pretext l’herència d’una col·lecció de “netsukes” (miniatures japoneses del segle XVII).

Amb aquest argument ens fa viatjar des d’Odessa, població d’on era originària la família Ephrussi,  a París, seguint la vida de Charles  E. durant el període 1871-1899. Va ser ell qui va adquirir els netsukes immers com estava en el món de l’art i la influència del japonisme entre els seus amics pintors: Entre els artistes que es van veure influïts per l’art japonès van estar Manet, Pierre Bonnard, Henri de Toulouse-Lautrec, Mary Cassatt, Degas, Renoir, James McNeill Whistler, Monet, Van Gogh, Camille Pissarro, Paul Gauguin, i Klimt.

Charles, regala al seu nebot Viktor els netsukes que van a parar així a Viena, on estaran fins el 1938. Els retrobem a Anglaterra per anar a Tòquio el 1947 i on restaran fins el 2001 per retornar de forma definitiva a Londres. En l’enllaç que hi ha en el títol del llibre, es pot llegir més sobre el contingut. Però el que voldria destacar és el treball de documentació que hi ha al darrera. La descripció dels ambients, de les formes de vida i de la situació política, a més de la cultura, son molt enriquidors. Els anys a París, seguint al crític d’art i escriptor Charles E., ens mostra no només l’ambient artístic, sinó també la societat i les relacions i influències que es donaven. Només per aquesta part del llibre, ja val la pena llegir-ho.

Exactament el mateix es pot dir de l’època de Viena. En aquest cas, la descripció dels canvis polítics, la pujada del nazisme i les repercussions que tenen en la composició d’Europa, ens aporten una informació que ens ajuden a comprendre la situació actual.

Endinsar-nos en la cultura japonesa, en els seus rituals i formes d’expressió , acaba arrodonint aquest viatge particular al llarg de l’últim quart del segle XIX fins arribar a l’actualitat. El retorn al punt inicial de l’història familiar, Odessa, aporta un nou punt de reflexió: la necessitat que te l’ésser humà de sentir que pertany a un lloc al que sempre pot tornar.

Tot això fa que em pregunti què significa ser d’un lloc. En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Viktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida. L’Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l’Iggie va ser primer austrìac, després nor-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó.

T’assimiles, però necessites un lloc on anar.

És un llibre que demana temps. Hi ha tanta informació que t’exigeix anar a cercar, llegir i relacionar dades, llocs i circumstàncies.

(La majoria dels enllaços porten a informació en anglès, degut a que és la més completa i amplia)