Germaine Gargallo. Cos, pintura i error. Cristina Massanés

Cristina Masanés. Germanine Gargallo. Cos, pintura i error. Ed. Llibres del segle, 2014. Col·lecció Què us diré, 35. Epíleg Eva Vàzquez.

Introducció

He volgut començar amb la fitxa del llibre, per si algú està interessat en llegir-ho, cosa que aconsello. Segur que moltes persones recorden haver vist algun quadre que feia referència a Germaine Gargallo, però a través d’aquest llibre, es coneix la seva importància en un moment de canvi al mon de l’art, d’ abandó de la pintura academicista, com el que es va produir al començament del segle XX a París.

Com diu l’autora, hi ha poca informació sobre Germaine Gargallo (Laure Antoine Gargallo), però el treball curós de cerca per arxius diversos, li ha permès poder fer una aproximació al personatge, a la seva época, al seu entorn i a les seves relacions, que no és poc.

Els anys a París de personatges com Picasso, Casagema, Huguet, Pichot, Nonell, i tants d’altres , han proporcionat molta informació, però, com cada cop es posa més de manifest, és una informació incomplerta, esbiaixada, només explicada des d’una part. Poc a poc, es van trobant peces que emplenen els forats del trencaclosques i que ajuden a veure el quadre complert.

Ens trobem dons davant d’un relat novel·lat, però que es fonamenta en fets reals, demostrats. Sens dubte, aquesta forma d’escriptura fa més àgil el relat, sense perdre el rigor.

Germaine Gargallo (1880-1948) va ser musa i model de diferents artistes. En concret es pot parlar de dos que van marcar la seva vida, abans de casar-se amb Ramón Pichot al 1902.

Carles Gasagemas

En primer lloc Carles Casagemas (1880-1901), artista amb un desequilibri emocional important, que tenia una gran dependència de Picasso i absolutament obsessionat per Germaine. En l’exposició que li va dedicar el MNAC l’any 2014, es van poder veure 4 retrats que va fer de Germaine.

La obsessió per Germaine el va portar a voler-la matar, disparant-la i tot seguit, disparant-se a ell mateix, quan estaven en un café on havien estat sopant junt amb altres persones, entre les que figuraven Manolo Hugué. La relació entre Picasso i Casagemas i la repercussió que la seva mort va tenir sobre el pintor malagueny, va quedar plasmada en els cuadres que va pintar aquest, després de la mort de Casagemas.

Pablo Picasso

Germaine va esdevenir la musa i amant de Picasso. La relació que va mantenir amb ella va ser curiosa. Es de suposar que ella tenia les idees molt clares i sabia exactament quina era la seva posició i el que podia esperar del pintor. Això permetia mantenir una certa relació d’equilibri i va ser la pròpia Germaine, la que es va separar de Picasso-amant però sense trencar la relació. Germaine Gargallo, coneixia molt bé a Picasso i ella mateixa, era una dona molt lliure, amb la seva pròpia vida al marge del pintor.

Ramon Pitchot

L’any 1902, Germaine es va casar amb Ramon Pichot. Van viure en diferents llocs, intentant buscar una certa estabilitat econòmica, encara que aquesta no va arribar mai. Al retornar a París, ella es va dedicar a fer menjars que servia en els baixos de la seva casa.

Moonik, CC BY-SA 3.0 , via Wikimedia Commons

A la mort de Pitchot i ella ja gran, no va poder seguir preparant dinars. En aquestes circumstàncies, Germaine va contactar amb Picasso i van mantenir una relació epistolar. Donada la situació econòmica d’ella, Picasso la va ajudar fins la seva mort. (1)

Hi ha diversos quadres de Picasso en els que surt ella. Un dels més coneguts és Au Lapin Agile , que s’interpreta com un final d’etapa, Germaine abandona aquest ambient per casar-se.

El llibre s’estructura en tres blocs, cada un d’ells dedicats a aquestes tres relacions que hem esmentat.

El llibre de Cristina Massanés editat el 2014, el mateix any de l’exposició ja esmentada al MNAC: Carles Casagemas. El artista bajo el mito, comissariada per Edmun Vallés, va contribuir sens dubte, a fer aflorar aspectes importants de l’evolució de l’art en el París dels primers anys del segle XX, i encara segueix aportant coneixement a tothom que s’animi a llegir-ho.

(1) L’any 2018, al MNAC es va poder veure l’exposició monogràfica dedicada a recuperar la pintura de Ramon Pichot

Més informació:

Cristina Masanés. Germaine és un cos. El Punt avui. 24 d’octubre de 2014.

Júlia Costa. Germaine Gargallo, la dona que va sacsejar el cor de tres pintors. Llegir.cat

Barceló. Ceràmiques: Tots som grecs

Fins finals del mes de juny, es pot visitar a La Pedrera, l’exposició dedicada a l’artista Miquel Barceló.

Com ja he comentat en altres ocasions, sempre que m’és possible, visito les exposicions de la ma d’alguna persona experta, que m’ajudi a veure més enllà de la peça exposada. I després faig una segona ronda, per descobrir amb la meva mirada, el missatge de les obres.

En el cas de Barceló, crec que és més important que en altres casos, el tenir aquesta informació. Ajuda el conèixer i poder veure les primeres peces que va fer a Mali l’any 1994 i seguir l’evolució al llarg dels anys. Això permet entendre tot el procés creatiu i l’evolució del coneixement i de les possibilitats d’aquest material. Possibilitats, però també exigències: una peça d’una certa mida, cal moldelar-la en una posició i amb una inclinació determinada per evitar que caigui i es trenqui. I cal afegir també els requeriments del forn, fet que l’ha obligat en ocasions, a haver de construir forns a mida per poder coure determinades peces.

Barceló. Pinocchio mort. 1994

En aquesta experimentació, em va cridar l’atenció de manera especial, la forma de treballar. En moltes ocasions no es parteix d’una idea preconcebuda, sinó que a partir de tenir una peça al davant, es va transformant i poc a poc, al veure el resultat de la intervenció, és quan acaba apareixent la idea final del que es vol fer. És evident que implica una ment oberta, disposada a “acceptar” el que “explica” la peça i és com si només acabés el que ella li mostra.

Barceló. El cul dels meus cavalls. 2007

Com en aquest cas: un cop ha generat els bonys des del interior, li ve la idea de pintar els cavalls.

Dins de la seva línia, es veu com sempre està investigant. En els primers anys, emprava tints naturals i ha anat obrint-se a noves possibilitats, amb l’ús d’esmalts el que ha provocat un canvi en els colors.

Barceló. Rhododrendon. 2019

Barceló. Peixos vermells i altres peces. 2019

Sens dubte, el haver pogut comprar una bòbila, li ha permès conèixer a fons l’argila. I no només això, li ha fet partir d’un material i unes formes bàsiques: totxos, cantis, gerros, plats, etc. A partir d’aquí és quan comença la intervenció de l’artista, sent capaç de veure possibilitats i formes que van més enllà de les formes originals. Es podria dir que fa sorgir una forma que estava amagada dins de la peça inicial i ens la mostra a la resta de persones.

És interessant veure el reaprofitament de trossos trencats o sobrers: tot te sentit, tot pot ser part d’un altre tot. En aquesta mateixa línia, és destacable, com d’una peça que a priori no ha sortit com ell pensava, la sap reconvertir i trobar-li noves formes o noves representacions.

Aquí es pot veure el detall de com una segona capa no va quedar enganxada de manera uniforme, i va aprofitar els trossos per reconvertir-los en el cos d’una persona. Aquest saber donar la volta i veure dels errors una oportunitat, és important

Com diu el mateix Barceló en un documental que es pot veure a l’exposició, està convençut que la seva estada a Mali, li va donar l’ocasió d’entrar en contacte amb la ceràmica, però està convençut que en algun moment hauria acabat emprant-lo. Possiblement el fet d’aprendre de les dones de Mali, de l’ús i la forma tant primitiva de treballar, li van fer iniciar-se moldejant i apreciant les textures i mal·leabilitat del fang, que potser hauria trigat més en descobrir-ho o no ho hauria aprés mai.

Poder veure un plafó dels que es van preparar per la capella de la catedral de Palma de Mallorca, ajuda a comprendre la immensitat del treball que va fer, tenint sempre en ment, la tasca prèvia realitzada per Gaudí i Jujol. Es tractava d’aconseguir un equilibri, no de competir ni d’enfrontar estils.

Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966). MNAC

Fa pocs dies va finalitzar l’exposició que amb el títol Quina humanitat?, es podia visitar al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Era possible veure obres de diversos artistes que

…, aborden la qüestió de la figura i de la condició humana enfrontada a la incertesa, les mutacions, els fracassos i les esperances provocades per la Segona Guerra Mundial i el seu pròleg, la Guerra Civil espanyola.

A part de les obres exposades, el que em va fer pensar més és la casuística especial de les exposicions que, com aquesta, giren entorn a un concepte o idea. És molt diferent una exposició d’un artista, d’un període concret o d’unes obres presentades de forma cronològica, de la que comentem. Com comença la gestació d’una exposició? Com es decideix la temàtica? A vegades no deu ser gens fàcil localitzar i que estiguin disponibles o que sigui factible moure les obres que podrien ser les més representatives. Cal també aconseguir que hi hagi un equilibri garantint la presència d’obres de tots els períodes o temàtiques. La tasca de comissariar una exposició és realment complexe i valuosa.

Les paraules d’Àlex Mitrani, comissari d’aquesta exposició, eren prou eloqüents:

Com es supera el trauma de la violència? Com representar allò que no es pot dir? Quan acaba una guerra? (…) Com construir un possible renaixement col.lectiu

… La figuració (sovint al llindar de l’abstracció) assumeix el repte de representar la figura, de donar imatge a la humanitat ferida, angoixada, destruïda o reinventada i terminal.

Àlex Mitrani. Apte per sobreviure

Les obres es presentaven agrupades segons aspectes diferents:

• El desastre
• El lloc de la víctima
• El monstre i el sant
• De la disolució al resurgiment
• L’exili interior
• De la nostàlgia primitiva a l’esperança
• Els nous debats

Al costat d’artistes més desconeguts per a mi, sempre és interessant retrobar obres ja vistes en diverses ocasions. I és cert, que cada cop aporten aspectes nous, ajuden a relacionar-les amb altres artistes, indueixen a la confrontació de tècniques, estils, formes de representar una temàtica semblant, etc.

• 

  Mercè Rodoreda. Sense títol (Tres personatges). Dècada de 1950

• 

  Lasar Segall. Dibuixos del quadern Visoes de guerra. 1940-1943.

• 

  Josep Maria de Sucre. Angoixa en el segle XX. 1942

• 

  Jorge de Oteiza. Cap d’apòstol, ním. 8/ Pere. 1953

• 

  Antoni Clavé. Crist d’Alba de Tormes. 1954

• 

  Francis Bacon. Fragment d’una crucifixió. 1950

• 

  Antonio Saura. Crucifixió. 1959-1963

• 

  Louise Bourgeois. Figura. 1960

• 

  Antoni Tàpies. Ma. 1945

• 

  Maria Girona. Retrat d’Isabel Garriga. 1959.

• 

  Juana Francés. Silenci. 1953

• 

  Mari Chordà. Cap humà. 1966

• 

  Josep Guinovart. Cap I. 1954

Al finalitzar la visita i recordant altres exposicions del MNAC dels darrers temps, he tingut la certesa de que el projecte museístic està canviant i evolucionant. Les propostes per l’any 2024 son engrescadores i certament s’està posicionant com un museu de referència.

Galeries d’art i galeristes

Fa pocs dies vaig rebre un correu de la Galeria Joan Prats en el que explicaven el naixement de la galeria Prats Nogueras Blanchard, fruit de la fusió d’aquest galeria amb la Noguera Blanchard de Madrid. La visualització d’aquesta nova galeria es farà a ARCO. La fins ara Galeria Joan Prats, canviarà d’ubicació.

No cal dir que desitjo el millor a aquesta nova marca. Fins ara, la Galeria Joan Prats ha sigut per a mi, i per a moltes persones, no cal dir-ho, un lloc de referència i d’obligada visita, així que espero la reobertura per a poder seguir gaudint i aprenent.

A finals de novembre de l’any passat, es va publicar al diari El País l’article: Juana de Aizpuru, la galerista que se inventó Arco, comienza su retirada: “Puede que me instale en Sevilla y me dedique a aprender a morir”, escrit per Ángeles García . Dona intel·ligent i amb un gran coneixement i experiència en el món de l’art, en el que va entrar primer com a col·leccionista, abans que galerista, passava revista dels artistes presents en la seva galeria. També comentava que està en procés de venda de les obres i arxiu de la galeria.

Hi havia dos paràgrafs que em van semblar rellevants i explicatius de la situació actual del mercat de l’art:

Arco, a la que este año ya no iré, se ha convertido en algo demasiado profesional y frío. Interesa el dinero ante todo. Es importante, no digo que no, pero el arte no es cualquier objeto de consumo. Es otra cosa”.

Es un mundo que ha cambiado mucho. Antes querían escuchar mi opinión, pero ahora vienen clientes a la galería acompañados de un arquitecto o de un interiorista que decide con base en cómo quiere decorar sus paredes. No todo es así, pero es una tendencia que se está imponiendo”.

Juana de Aizpuru

És ben clara la situació que descriu, el diner i la ostentació, ocupen un lloc primordial en aquest món. Com sempre es diu, i és veritat, no es pot generalitzar, però és cert que la situació econòmica i la precarietat laboral, no ajuden a que s’incorporin a l’adquisició d’obres d’art, nous col·lectius. Hi ha altres aspectes materials com que la mida dels habitatges és més reduïda o la mobilitat laboral o personal que dificulta els trasllats de possessions. També caldria afegir canvis de mentalitat i de costums, com la necessitat de possessió immediata de objectes o coses, el que dificulta la inversió en bens de major preu. Actualment, és infreqüent veure en cases particulars posters o reproduccions d’obres d’art; aquestes moltes vegades han estat substituïdes per fotografies familiars o de caire general. No se si el conjunt de tots aquests elements, ha ajudat també a que desapareguin opcions, com podia ser el mercat de Nadal que oferia la galeria Vinçon, on era possible adquirir obra d’autors nous a preus assequibles, tant per gaudi personal com per fer regals.

Fa un temps ja vaig escriure sobre els canvis que s’estaven produint en les galeries d’art, i ara aquesta notícia, no deixa de ser una demostració palpable d’aquests canvis

Women in revolt! Art and activism in the UK. 1970-1990

Fins el 24 d’abril d’aquest any, és possible visitar a la Tate Britain de Londres l’exposició Women in revolt!. Art and activism in the UK. 1907-1990.

No es tracta d’una història de la lluita feminista al Regne Unit, encara que en part si que ho és. El que mostra és com a partir de vivències personals i emprant a vegades els materials i estris de que disposaven, moltes dones es van organitzar en grups i van crear obres d’art que posaven de manifest la situació en la que es trovaven.

Moltes d’aquestes obres no s’han exposat mai o si s’ha fet, ha estat en llocs allunyats del grans circuits artistics i comercials. I la veritat, és que estem parlant d’obres de més de 100 artistes, xifra gens menyspreable.

En aquesta exposició recorre dues dècades, del 1970 al 1990. Tot va començar amb la National Women’s Liberation Conference i es tracta de mostrar la relació entre l’art i el moviment d’alliberació de les dones.

Laura Cumming en l’article aparegut a The Observer el passat 12 de novembre de 2023, explica com al novembre del 70, en el concurs de Mis Mon celebrat al Royal Albert Hall de Londres, el presentador Bob Hope va dir:

It’s quite a cattle market. (…)

I’ve been back there checking calves

immediatament, dones van començar a tirar-li bombes de farina.

L’exposició s’inicia amb cartells que es van fer contra aquest esdeveniment.

Es presenta ordenada en sis espais , ordenats per temàtiques diferents:

1. Aixecant-se amb ràbia
2. La dona marxista encara fa les feines de la llar
3. Ai bena! amunt la teva
4. Les dones de Greenham son a tot arreu
5. Ara és el moment de la dona negra
6. La societat no existeix

Els títols ja son en si mateixos, prou eloqüents. Les tres primeres sales, presenten obres realitzades durant els anys 70, i tal com s’ha dit abans, en molts casos es parteix de les situacions individuals d’opressió i es manifesten en obres col·lectives o individuals, utilitzant tècniques casolanes. El seu art esdevé part del seu activisme i trenquen totes les barreres, emprant el que forma part de la seva vida: música, fotografia, ganxet, etc. No posen cap límit. El 1970 Margaret Harrison va fundar el London Women’s Liberation Art Group

• 

• 

• 

• 

• 

Les sales següents, manifesten actuacions en diversos àmbits al llarg dels anys 80. Per exemple, en la sala quarta, fa referència a la marxa que van realitzar un grup de dones des de Cardiff a la base de Greenham a Berkshire per denunciar l’existència de quasi un centenar de míssils nuclear en aquest indret. Davant la nul·la resposta a les seves peticions, de mica en mica es van unir més dones fins que van crar un espai anomenat Greenham Common Women’s Peace Camp, que va perviure durant anys, com a lloc de debat i discussió exclusiu per dones. Van crear cartells, collages, escultures i van escriure cançons. Va tenir una gran repercussió una cadena humana integrada per més de 30.000 persones, que van encerclar tota la base nuclear.

La creació del British Black Arts Movement a començament dels 80, va ajudar a generar xarxes per compartir experiències i coneixements, impartint conferències i preparant exposicions.

En resum, amb aquesta exposició es demostra, com a pesar de no tenir mitjans ni suports, ans al contrari, les dones van crear els seus propis canals de difusió de l’art. És increïble veure la quantitat de material que s’ha conservat i que ha permès muntar aquesta exposició. És molt interessant dedicar estona a navegar per la web de la Tate Britain. Es poden escoltar sis episodis d’un podcast creat per la comissària Lindsey Young i al final de cada episodi, hi ha unes imatges relacionades amb ell. Son molt interessants les entrevistes a diferents artistes com:

Margaret Harrison, Sonia Byce, Chila Kumari Singh, Rose English i Cosey Fanni Tutti

o la llista de cançons relacionada amb l’exposició.

Un luxe de web

Nota: En aquest post hi ha molts enllaços. Tots ajuden a aprofundir i anar més enllà del que aquí s’explica

Concerts de final i inici d’any

El dia 31 de desembre l’Orquestra Filarmònica de Berlín, va oferir el concert de final d’any, que es va poder seguir a molts països, a través de sales de cine. Aquest concert estava dirigit per Kirill Petrenko i es van interpretar alguns fragments d’obres de Wagner. La primera va ser Tannhäuser: Obertura i La muntanya de Venus. La segona va ser el primer acte de La Valquiria, en versió concert i com a torna, van interpretar el preludi de Lohengrin.

Des de l’inici, es tenir la sensació d’estar participant d’un concert especial i aquesta mateixa sensació es va mantenir fins al final. Kirill Petrenko va tenir bona part del mèrit. Es veia que estava gaudint de la música i ho trametia a tothom, a l’orquestra i al públic que ho seguia en directe a la sala de la Filarmònica de Berlín o en qualsevol sala de cinema. La seva cara somrient i contínues senyals de complicitat amb els músics, juntament amb una direcció que denotava un coneixement profund de les obres va aconseguir una sonoritat i una interpretació extraordinària.

L’avantatge de seguir el concert a través d’una pantalla gran, era poder veure cada un dels músics de forma molt directe. Em sap greu no saber els noms, però voldria destacar el paper d’un jove violoncel·lista, o una dona que tocava la flauta travessera, a més d’un clarinetista o d’un oboiste. Però això no treu el mèrit global de tots els músics i sobre tot, fer notar, que tots ells també feien arribar l’emoció a tota l’audiència.

Tal com ja he dit, la segona peça va ser el primer acte de La Valquiria, interpretats els diferents papers per:

Vida Miknevičiūtė. Soprano (Sieglinde)

Jonas Kaufmann. Tenor (Siegmund)

Tobias Kehrer. Baix (Hunding)

No havia sentit mai a la soprano ni al baix, i certament van suposar una sorpresa agradable. Van saber aportar als personatges sensibilitat, amb un bon fraseig i demostrant una gran sensibilitat. Jonas Kaufmann ja ens és conegut, però això no treu que cal reconèixer l’esforç que comportava aquest acte. Recordant un comentari de Roger Alier, a aquests cantants no els tapava l’orquestra. Aquesta reforçava les veus, afegia sentiment i emoció, i es complementaven perfectament.

Per últim, i com a bis, l’orquestra va interpretar l’obertura de Lohengrin.

No cal dir, que al sortir, els comentaris eren de lloança i d’haver sentit un concert especial, tant pel que feia a l’orquestra com pels cantants.

Amb aquesta sensació encara fresca, el primer d’any, vaig seguir el concert de la Filarmònica de Viena. El contrast va ser tan gran, que es fa difícil explicar. Era haver vist una orquestra dinàmica, amb un llenguatge corporal que expressava alegria, motivació i compenetració, per sentir una orquestra clàssica, en el sentit negatiu del terme. I això no vol dir que els músics no fossin bons, en absolut, però el conjunt i bàsicament la direcció per part de Cristian Thielemann, no va aconseguir excel·lència del dia anterior.

La música utilitza un llenguatge i aquest, serveix per expressar sentiments i emocions. La Filarmònica de Berlín, et feia sentir immersa en la música, en canvi, per a mí la Filarmònica de Viena era com si algú llegeix un text amb veu neutre, encara que emprant un llenguatge molt culte.

Han sortit diferents comentaris i crítiques d’aquest concert, donat que és un aconteixement que anualment segueixen molts milions de persones d’arreu del món. S’han destacat moments de gran qualitat, però per regla general, hi ha consens en que no va ser un gran concert.

És evident que es tracta de dos concerts ben diferents. Però simplificant molt i fins i tot, podríem dir que fent una mica de caricatura, la Filarmònica de Berlín va sonar com una orquestra nova, amb empenta, dinàmica, motivada, actual i per contra, la Filarmònica de Viena va ser l’orquestra tradicional.

Un altre tema que ja fa temps es qüestiona, és el fet que encara no s’hagi designat a cap directora per dirigir el concert d’any nou de la Filarmònica de Viena. I no només això, sinò que tampoc s’han interpretat mai obres de compositores, contemporànies dels Straus i de sobres reconegudes, com per exemple Clara Schuman. Aquest any s’ha passar de les paraules als fets: per primer cop s’ha celebrat el Concert d’Any Nou de Compositores, a la Sala Ehrbar de Viena.

Segons es destaca a MusicaClasicaBA

Concierto paralelo en protesta por la falta de participación femenina en la Filarmónica de Viena

En contraposición al tradicional concierto de la Filarmónica de Viena, que ha mantenido un repertorio exclusivamente masculino en sus 84 ediciones, un evento paralelo tuvo lugar como una protesta simbólica en Viena, el 1 de enero de 2024. Este recital alternativo, celebrado en la sala Sala Ehrbar, presentó piezas compuestas por mujeres, destacando la notable ausencia de obras femeninas en el programa oficial.

Bajo la iniciativa de la periodista Irene Suchy, el programa paralelo homenajeó a compositoras como Josefine Weinlich-Amann, Leopoldine Blahetka y Clara Schumann, entre otras, resaltando la calidad y la relevancia histórica de sus creaciones musicales. Mientras tanto, el concierto oficial de la Filarmónica de Viena continuó enfocándose en las composiciones de la familia Strauss, sin incluir obras escritas por mujeres.

Este contraste en los programas de los conciertos refleja la persistente controversia sobre la representación femenina en el mundo de la música clásica, planteando interrogantes sobre la igualdad de oportunidades y la diversidad en la prestigiosa orquesta austríaca.

MusicaClasicaBa. 1 de enero. Filarmónica de Viena: año nuevo, concierto paralelo y vuelta de Muti

Esperem tenir ben aviat l’opció de seguir aquest concert també en directe o millor encara, que s’incloguin peces de compositores i que es vegin directores en el concert de la Filarmònica de Viena.

Turandot: Alondra de la Parra

He tingut ocasió de assistir a dues representacions de l’òpera Turandot al Teatre del Liceu. En la primera ocasió, l’orquestra estava dirigida per Alondra de la Parra i en la segona per Diego Garcia Rodríguez.

Com ja he comentat en diverses ocasions, la direcció d’orquestra m’interessa de forma especial. Per això poder comparar dos estils de conduir l’orquestra en una mateixa obra i amb els mateixos músics, em va resultar interessant.

Alondra de la Parra em va cridar l’atenció i en un primer moment em trencava els esquemes que un te apresos sobre direcció (que indica la ma dreta o la ma esquerra). La seva gestualitat era diferent. Vaig començar a donar voltes al tema i de seguida em vaig caure en el compte de que, com a mínim, el 98% de concerts i òperes als que he assistit, estaven dirigits per directors. A això calia afegir, que les normes i regles havien estat escrites i dictades per homes directors, que s’havien tramés al llarg dels temps. Però, podia concloure que es tractava d’un aspecte lligat al gènere o només es correspon a les característiques de cada persona, amb independència del gènere?

Al cap de pocs dies, el 8 de desembre, es va publicar una entrevista al diari El País. La seva forma d’encarar la direcció, els seus objectius, tot plegat, va fer que m’identifiqués amb el que deia. A títol d’exemple:

P. Usted rompe con el estereotipo de director. ¿Es diferente su forma de dirigir?

R. Al director lo vemos como una figura de autoridad, rígida, ensimismada. Para mí es distinto: es una profesión de servitud a los músicos, a los cantantes. Soy la única en la orquesta sin instrumento y estoy para ayudar. Se trata del cronos, que es la concepción lineal, como una flecha, hacia el éxito frente al kairós, con el que me identifico, más lateral y de equipo. Le he dado muchas vueltas: yo me siento un artista con una batuta en la mano.

La idea que expressa és novedosa. La persona que dirigeix és la figura que integra, que uneix, no la que imposa. És evident que pel seu coneixement de l’obra, marca la seva orientació, el ritme que creu més convenient, i deixa la seva petjada en ella. Però el seu treball està en que tots i cadascun dels músics participin d’aquesta idea i la posin en pràctica. El director o directora, poden provocar noves emocions, poden aportar noves visions. Diria que és inevitable i desitjable, encara que complex, donat que han d’aconseguir que el públic trenqui amb els esquemes anteriors. Quan Alondra de la Parra es defineix com a una artista, crec que està donant un pas endavant, trenca estereotips, una cosa és la seva professió i un altre, com afronta el món de la música en general.

Sense que es pugui generalitzar, la imatge que es te de la figura de qui dirigeix, es correspon amb algú que marca pautes, que no dialoga, que imposa criteris. Fins i tot els rituals que es segueixen, recolzen aquesta imatge. Com ella mateixa diu, creu que s’està en una etapa de transició. Per tant, tots plegats haurem d’estar oberts a noves formes de direcció.

Deixo un vídeo que il.lustra millor que les paraules, aquesta idea de direcció

Mirar, pensar i saber

En un apunt anterior vaig esmentar una cita del llibre de Virginia Woolf. Escritos sobre arte, en que deia que ens han ensenyat a enraonar i no a mirar. Aquesta idea, cada cop em sembla més important i al llegir l’article aparegut a La Vanguardia del 11/11/2023 titulat: Saber mirar, saber pensar, escrit per Toni Aira, em va fer reflexionar de nou sobre el que implica saber mirar. A partir de la ressenya d’un llibre (Fredrik Sjöberg. El arte de coleccionar moscas. Libros del Asteroide) va mostrant la importància de fomentar l’observació de la que resulta inevitablement, la necessitat de pensar i en conseqüència, les ganes de saber. Recorda la pel·lícula La lengua de les mariposas de Manuel Rivas, on el mestre ajudava a la canalla a observar la natura en les seves sortides al camp, i com d’aquesta observació, sortia l’aprenentatge.

Es parla de que vivim en una societat on rebem informació i imatges de forma continuada, sense tenir quasi temps per processar-les. Moltes coses, des de edificis, anuncis, pel·lícules, un insecte, una planta, etc. poden impactar-nos, però poques vegades ens aturem a observar-les. Potser ens vindria de gust, però la idea que s’ha inculcat de no perdre el temps, de que cal estar actiu tota l’estona, fa que ni tan sols ens ho plantegem i si ho fem, ens sentim incòmodes i no ho gaudim.

El dret a badar (com a sinònim de mirar), a no fer res aparentment, s’ha eliminat de les nostres vides. I en canvi, és evident que si no s’hagués donat aquesta observació, no s’haurien descobert els cicles de la lluna o el creixement de les plantes o com reaccionen determinats components quan estan junts. Si les persones que es dediquen a la investigació, no observessin i davant d’un fet desconegut o aparentment estrany, no es plantegessin una hipòtesi i cerquessin explicacions, no s’hauria avançat en molts camps del saber

És freqüent sentir dir a persones que s’avorreixen, tan infants, adolescents com persones adultes, si no estan fent una acció concreta. Es perd la capacitat d’imaginar, de fer suposicions i de després compartir-les. Es comença ja, amb les joguines que es mouen soles, que emeten sons i llums, que estan perfectament delimitades, s’està eliminant l’opció de que siguin les criatures les que belluguin la joguina o emetin sons figurats mentre juguen. I no parlem de les opcions de lleure adreçada a adolescents o a adults: imatges ràpides, sons forts, colors cridaners o activitats d’acció. Dona la impressió de que queda relegat a una activitat minoritària, la reflexió, la discussió assossegada, el posar en comú idees i pensaments.

I el que sorprèn és que cada cop més, apareixen aplicacions informàtiques que en teoria ajuden a meditar, posant en evidència que ja no som capaços d’aturar-nos i necessitem que la tecnologia ens marqui el camí, (a vegades sense ser conscients dels interessos comercials i/o ideològics que poden haver al darrera). També existeixen ofertes de lleure per desconnectar dels mòbils o per anar a un lloc a fer meditació guiada, etc.

En el fons, el que tot això demostra és que les persones necessitem BADAR, MIRAR, OBSERVAR, PENSAR, a la nostre manera, per després poder-ho compartir.

L’article que he esmentat al començament, inclou unes cites que em semblen molt adients per acabar:

…Sabem centrar prou la nostra distreta atenció en alguna cosa, amb ganes de conèixer?…

(…) No se sap mai per endavant per a què pot servir el coneixement, per molt inútil que sembli.

Frederik Sjöberg. El arte de coleccionar moscas

Antonio López.

Exposició Fundació Catalunya La Pedrera. 22.09.2023-14.01.2024

Aquesta exposició és la primera mostra retrospectiva d’aquest artista que es presenta a Barcelona, i on es pot veure pintura, escultura i dibuixos d’ell.

En aquest cas, recomanaria començar pel final de l’exposició i veure senser el video que es projecta, ja que es tracta gaire bé, una visita comentada pel propi artista. És interessant seguir les explicacions que fa de cada obra, el perquè la va fer, que representa per ell, quin sentit te, dins de quin marc o situació l’encabeix, etc. És una forma de comprendre el seu treball, de veure l’exposició a través dels seus ulls.

No he pogut evitar recordar un passatge del llibre de Virginia Woolf. Escritos sobre arte. Ed. La micro, 2022:

cómo las distintas personas ven los colores de manera diferente y cómo a los pintores les afecta su lugar de nacimiento ya sea este el sur azul o el norte gris…

Walter Sickert: una conversación. 1934.pàg. 74-75

I quina raó té. La paleta de colors d’Antonio López et fa pensar en els colors de la meseta. Si s’afegeix el seu costum de pintar a unes hores determinades per poder capturar un determinat color que la llum provoca, això porta a que sigui molt fàcil identificar les seves obres, encara que puguin ser temes tan diferents, com escenes familiars o de casa, Madrid, les flors o el cos humà.

Personalment, el que més m’interessa d’ell son els dibuixos, els quadres fets a carbonet. Quina meravella. És capaç de copsar i representar el més petit detall, sense que doni la sensació de recarregat. Quasi es podria dir que semblen fotografies en blanc i negre.

Antonio López. Cuatro mujeres. 1957

De la mateixa manera, és capaç de treballar el guix, aconseguint fer filigranes

Antonio López. Detall en guix

Tot porta a entendre la seva forma de treballar, meticulosa, reposada, sense preses, però sabent molt bé que és el que vol. Entendre la seva filosofia de que les obres mai estan acabades, que sempre tenen una cosa més a dir, és curiosa. Dona la sensació de que treballa per a ell, que no te presa per despendres de les seves obres.

Citant de nou l’escrit de Virginia Wolf, llegim:

...nos han educado para hablar, no para ver.

Antonio López ha aprés a mirar i veure, que no és el mateix. Veu la transformació de les flors, des de l’estat inicial, com van passant per diferents estats fins arribar a la putrefacció. O com la seva mirada el porta a percebre tota la vida que hi ha a l’interior d’una casa.

En el cas d’aquesta exposició, m’ha interessat molt més l’artista i la seva actitud vital, que no algunes de les seves obres.

Entrades en aquest blog sobre Antonio López:
Antonio López. El sol del membrillo.	24/11/2012
Els realistes de Madrid	06/04/2016
Antonio López. Creadores	20/12/2021

Educar pel futur

Avui he estat observant durant una bona estona, com jugaven les criatures en el pati d’una escola, en el temps de lleure en acabar de dinar. Eren dels primers cursos de primària. Aquest pati és allargat i discorre per davant de les classes. La primera cosa que m’ha cridat l’atenció és que havia un nen que anava en patinet: només ell. I ho feia al llarg del pati, havent de sortejar a la resta dels que feien jocs col.lectius, i per descomptat, els altres s’havien d’apartar i de tant en tant, algú tenia un ensurt.

I m’he preguntat, com és que un nen pot anar ell sol en patinet? I el joc en grup? I aquest nen no parla amb ningú més? Deu haver alguna circumstància que facin aconsellable aquesta actitud? Com ho viuen la resta? Ningú més vol anar en patinet? Ningú li ensenya que ha de ser respectuós amb el joc dels altres i que no pot anar interrompint o dificultant el que fan la resta?

Durant aquest temps, cap docent ha intervingut.

A l’anar després per la vorera del carrer, m’he hagut d’apartar per deixar passar una persona que anava en patinet. Immediatament ho he relacionat amb el nen de l’escola. Si no s’introdueixin les actituds cíviques des de ben aviat, si no s’insisteix en que el benestar col.lectiu està per sobre del gaudi individual , després serà més difícil aconseguir-ho i evidentment, perdrem tots.

Pioneres. Casa Seat

D’un temps ençà, s’han multiplicat les exposicions sobre dones artistes o relacionades amb les seves creacions. De la mateixa manera van apareixent llibres, estudis o treballs de recerca, que posen de manifest les aportacions que en diferents camps de l’art, la música, la literatura , la ciència, o la tecnologia, han fet les dones.

És evident que aquesta proliferació d’actes i events, ha estat possible gràcies a la lluita de moltes dones que han afavorit un canvi social al que s’han afegit altres persones, a més d’entitats i institucions.

En aquest context, l’exposició actual a la Casa Seat de Barcelona, Pioneres, és un pas més en visibilitzar el paper de les dones en el món de l’Automoció. És una demostració de que sempre han estat en aquest entorn, i no només això, sinó que es van incorporar al mateix temps que els homes i que han jugat papers molt diversos.

Com es pot llegir en la cartel.la de l’exposició,

…eren dones aventureres, curioses, valents i influents, que van aconseguir que el cotxe es convertís en l’invent que va canviar el segle XX.

És interessant l’aspecte relacionat amb les aportacions que van fer en els primers cotxes. Per exemple, la incorporació del mirall retrovisor, per poder veure si venia al darrera, a partir de l’ús del mirallet de butxaca que solien portar les dones al bolso. O la calefacció pels cotxes. Coses pràctiques, per resoldre problemes que no s’havien plantejat les persones que els havien fabricat.

Les diferents fotografies de l’equip de disseny de la General Motors, mostren com no només s’interessaven per l’estètica dels interiors dels automòbils, sinò que buscaven els materials que podien donar millors resultats. El disseny industrial i d’interiors, va guanyar molt amb les dones que formaven aquell departament.

General Motors LLC (1957) Gere Kavanaugh. General Motors Media Archive

Aquest grup era conegut dins de l’empresa amb el nom de Damsels of Design, i alguna d’elles va aconseguir diverses patents dels seus dissenys d’interior. Però el que es destaca és que amb la seva incorporació a l’empresa, van modificar-se les relacions entre els treballadors.

La fotografia de Gere Kavanaugh, crida l’atenció per la seva mirada, però el que és més sorprenent, és que als seus 94 anys, segueix treballant en la seva pròpia empresa.

Imatges d’una taxista de París canviant una roda, amb el vestit fins els peus i amb cara de paciència per haver d’aguantar els consells que li donen alguns homes, no tenen preu.

Sorprèn, pel desconeixement del tema, les dones que van participar en curses, ral·lis, i fins i tot en la volta al món, en carreteres que eran ben bé camins plens de fang i aparentment intransitables.

En un altre bloc de fotografies, veiem un cop més la participació de les dones en la fabricació de cotxes, durant les Guerres Mundials o en la Guerra Civil Espanyola. L’aportació de les dones en l’economia de guerra i en la vida social, va ser fonamental. El problema va venir després, quan se les va expulsar del món laboral per ser tancades a casa. Els homes ja havien tornat i recuperaven el seu lloc i a més, donada la mortalitat, s’havia de fomentar la natalitat. Això es va fer enaltint el paper de “mare i dona de la llar”. El cost personal i emocional que van patir moltes dones en aquest situació, va ser enorme.

Nota: Catalunya migdia 9 de setembre

Sergi Saborit ha publicat un post a The NBP, amb el títol Casa Seat homenatje a les dones pioneres en l’automoció, amb una descripció detallada de la mateixa.

La direcció d’orquestra

En La Vanguardia del passat dia 14 de setembre, hi havia un article escrit per Maribel Echevarria sobre els canvis que es produiran a curt termini, en les principals orquestres (anar a l’article clicant aquí)

En l’edició impresa, on s’han utilitzat les fotografies per il.lustrar els canvis, de seguida crida l’atenció l’absència de directores:

La Vanguardia. 14 de setembre de 2023.

Com és això? On son? Perquè ni ha i igual de competents que els directors citats en l’article.

De seguida em va venir al cap el documental sobre Maris Alsop titulat The conductor de l’any 2021 i disponible a CaixaForum+ (absolutament recomanable) o la pel.lícula del 2018 sobre Antònia Brico, amb el mateix títol: The conductor, disponible en diferents plataformes. En ambdós casos, son històries de superació, de lluita, de constància, de no donar-se per vençudes mai, ni de fer cap pas enrere.

Al fer una cerca a Google posant: directores d’orquestra m’ha sorprés que només ha presentat una llista de directors, no de directores:

Cerca a Google sobre directores d’orquestra

Un cop més l’algorisme de Google, ha demostrat el seu biaix. Per tant he decidit cercar en revistes especialitzades com Mujeres y música, on he trobat una relació de 10 dones directores d’orquestra, encara que una mica desfasat, per ser del 2011. Amb data del 2019, la revista de música clàssica Scherzo, va publicar l’article:

Directoras de orquesta, 2019: una lista actualizada. Norman Lebrecht. En aquest cas, assenyala 20 directores, encara que només hi ha una coincidència en cuatre de les citades en el article anterior.

Un repàs més actualitzat, es pot llegir en un article de Judith Vives, publicat a La Vanguardia a l’octubre de 2021:

Las mujeres suben al podio de las grandes orquestas

Aquest article permet comprovar com algunes directores de les ja citades en els articles anteriors , Mirta Grazinque, Karina Canellakis, o Simon Young, entre d’altres, han consolidat les seves posicions.

M’ha interessat de forma especial un article del diari El País, de Virginia López Enano, publicat el passat 6 de març del 2023:

Directoras de orquesta, la igualdad que no termina de llegar

ja que planteja una realitat: la manca de models que ajudin a les noies a triar l’especialitat de direcció, juntament amb les dificultats per compaginar la maternitat. Un aspecte no gens menyspreable, que afecta de forma negativa, prové de l’actitud d’integrants de l’orquestra, que veuen amb mals ulls que les dirigeixi una dona. I aquesta recança es manifesta tant en dones com en homes. La idea de poder, segueix moltes vegades lligada a la figura masculina.

Tot aquest repàs d’articles, on per un costat, es constata que hi han directores d’orquestra preparades i reconegudes a pesar de les dificultats amb les que es troben i que han de saber gestionar, porta al començament del comentari, com és que no n’hi ha cap directora en aquest vall de bastons previst per les properes temporades?

El violí d’en Lev. Una aventura italiana

Em van regalar el llibre escrit per Helena Attlee, titulat El violí d’en Lev , publicat a Quaderns Crema aquest any i traduït de l’anglès per Albert Nolla.

Es tracta de l’història d’un violí, amb un so especial que quan el va sentir per primer cop l’Helena A., va quedar tan impressionada que va voler saber quin era el seu origen i procedència. El llibre està estructurat en capítols, en funció de les diferents hipòtesi que l’autora creia que podien correspondre a l’origen d’aquest violí. Pensant que es tractava d’un instrument italià, comença la seva investigació anant a Cremona. I no es limita només a escriure sobre els diversos lutiers que van transformar els violins, sinò que s’endinsa en tot el procés creatiu: des de visitar els boscos on s’obtenia la fusta, fins explicar cada una de les feines que els artesans realitzaven: tallar, fer-les baixar de les muntanyes, traslladar-les pel riu, superar les duanes fins arribar al moll on eren seleccionades i portades als magatzems.

Després del procés de creació, comença a treballar en les diferents hipòtesi, sobre quin devia ser l’ús del violí. Música religiosa i el paper que va jugar l’esglèsia en relació a l’obtenció d’aquests instruments, o la música a la cort dels Medici, en totes les vessants: entreteniment, òpera, actes socials, etc.

Un altre aspecte és el paper dels violins italians en la música popular que va comportar una expansió dels mateixos a altres indrets. Al mateix temps, van sorgir els primers col.leccionistes de violíns, uns amb més talent musical i d’altres amb visió més comercial. Aquest fet va propiciar els primers moviments, més enllà d’Itàlia i també les primeres falsificacions de les dates i firmes de les etiquetes que els identificaven.

La música klezmer i la música romaní, constitueixen dos apartats importantíssims en relació als violins i al seu desplaçament a altres països. El interés per la música a Rússia, va provocar un gran moviment d’instruments, de músics, actors i dansaires que eren contractats ja en orígen per anar a tocar i actuar en diferents indrets. Fins aquest país es va desplaçar l’autora del llibre per intentar esbrinar com havia arribat allà, presumptament des d’Itàlia

Part important del moviment de violins i de tot tipus d’instruments, va ser provocat pel extermini dut a terme per l’Alemanya nazi.

No pretenc desvetllar ni explicar el desenvolupament de tot el llibre, però, el que si que és cert, és que sent una obra d’història dels violins italians, aconsegueix mantenir el interés i la intriga, com si es tractés d’un llibre de misteri.

La quantitat de dades i explicacions, perfectament documentades, ens aboquen molta informació i ajudan a conèixer circumstàncies i situacions de gran interés. I no nonés històriques, sinó de com la ciència i la tecnologia, han desenvolupat eines que permeten accedir a informació contrastada, sobre les característiques de cada instrument: any i lloc de procedència de la fusta, la forma i modificacions que s’han realitzat al llarg dels anys, etc. La veritat és que acabes entrant en un món apassionant i ple d’aspectes desconeguts.

Tal com fa constar l’autora en el capítol d’agraïments, va ser gràcies a una beca The Society of Authors’ Foundation, el que li va permetre realitzar els viatges necessaris per a dur a terme aquesta investigació i també l’ajuda de la London Library. Però sobre tot, el que crida l’atenció , és la implicació d’un elevat nombre de persones, relacionades de manera directa o indirecte, amb el violí i amb la música.

En tot cas, és un llibre que val la pena llegir, tant pel contingut, com per la qualitat literària, el ritme i la saviesa que traspua.

Bernardine Evaristo. Niña, mujer y otras

Feia temps que tenia pendent de llegir el llibre de Bernardine Evaristo, Niña, mujer y otras. Ed. AdN Alianza de Novelas, 2020.

Crec que val la pena llegir la informació que sobre aquesta autora es troba a la Wikipedia. Bernardine Evaristo és una escriptora anglesa, però que si es tenen en compte tots els seus anecedents familiars, es pot veure, la quantitat de paisos i de continents que es barrejan en la seva familia. No és d’estranyar el seu posicionament davant d’una societat que no posa les coses fàcils a les dones negres.

És molt interessant la reflexió que fa sobre les diferències entre la població negre de EEUU i la d’Anglaterra. En el primer cas, parla de una cultura de poder, més uniforme, amb una història de més de 400 anys; en el cas de UK, existeix una diversitat més gran: persones provinents d’Àfrica, del Carib o de la Índia, tots emigrants, però que només es pot parlar de quatre generacions visquen a Anglaterra. Per això quan va entrar en contacte amb activistes americanes, tenia la sensació de que intentaven imposar un model, sense tenir en compte les circumstàncies tan diferents. Com ella mateixa ha comentat en alguna ocasió, li deien que sonava molt anglesa, al que ella responia, que efectivament era anglesa. També és interessant la reflexió que en alguns moments ha fet sobre la problemàtica de no tenir models on emmirallar-se. Al ser la segona generació d’emigrants, els pares havien hagut de treballar de valent per treure a la família endavant, i gairabé cap d’ells es dedicaven a activitats relacionades amb la cultura, per tant, elles no tenien cap referent. Això les va portar a aquesta recerca i a la necessitat de crear-los de nou, ja que el model afro-americà, no els hi servia.

Amb aquesta obra, va guanyar el premi Booker l’any 2019, que s’atorga a la millor obra publicada en l’any, escrita en Anglés. Com s’ha recordat en alguna ocasió, quan la BBC va donar el nom de les persones guanyadores, va dir Margaret Atwood i un altre persona. Aquí cada un pot pensar el que vulgui.

El llibre presenta dotze històries diferents de dones negres, totes elles cercant la seva identitat tant en el terreny sexual com personal, lidiant amb els problemes que moltes vegades els porta el seu color de pell. El llenguatge és molt planer, entenedor, i amb una estructura molt àgil. Cada capítol correspont a una persona diferent, encara que totes elles estan relacionades directe o indirectament.

En els moments actuals de globalització, de parlar d’integració i al mateix temps de diversitat, aconseguir l’harmonització de diferents cultures, respectant el que les fa úniques, és una tasca en la que tothom està implicat. D’aquí l’aportació d’aquest llibre que fa pensar sobre aquests temes, amb ment oberta.

Nota: M’ha semblat molt interesant l’article que es va publicar a The Gardian sobre aquest llibre, deixo l’enllaç.

Noves formes d’accés a la cultura

Que la pandèmia va modificar (a la força) l’accés i consum de cultura, ningú ho posa en dubte. El que no està tan clar, és la continuïtat i l’abast d’aquestes noves formes. Una part de la població ha recuperat la participació directe en la diversitat d’events que es programen, però aquest fet no és contradictori amb seguir accedint a plataformes digitals que ofereixen una variada i amplia oferta: cine, òpera, post cast, programes d’entreteniment, etc.

Darrerament he vist dos documentals sobre dues artistes de les que he escrit en diverses ocasions: Dora Maar i Leonora Carrington a la plataforma CaixaForum+. El documental de Dora Maar estarà disponible en aquesta plataforma fins l’any 2032 i el de Leonora Carrington fins el 2026.

En el cas de Dora Maar, et títol és: Dora Maar, entre llum i ombra dirigit per Marie-Eve de Greu l’any 2019. Recorre la seva vida i la seva obra, principalment a través de fotografies, tant fetes per ella, com de les persones que van compartir la seva vida. Veure l’evolució de les mateixes, tant en tècnica, exposició i revelat, és molt interessant. Però diu molt d’ella la diversitat de temàtiques que va retratar. Persona d’esquerres, compromesa políticament, relacionada amb Picasso des de 1936, el va encoratjar perquè l’obra que li havien encarregat pel pavellò d’Espanya de l’Exposició de París, recollís l’horror del que estava succeint en aquest país.

Va fer tant retrats, fotografies per revistes de moda, fotomuntatges i fotografies de carrer: va ser un mitjà d’expressió de la seva visió de la vida i del seu entorn.

En el documental s’explica la vinculació amb el moviment surrealista. És interessant tota la part dedicada a la seva pintura i l’evolució que va fer: des de el paisatge a l’abstracció.

M’ha semblat un recorregut molt equilibrat sobre aquesta artista, de la que moltes vegades s’ha destacat només la seva relació amb Picasso, que evidentment va ser molt important des del punt de vista creatiu, per ambdues parts, però que quan aquesta es va iniciar, Dora Maar ja era una artista reconeguda i apreciada.

El documental dedicat a Leonora Carrington es titula: Leonora Carrington, el joc surrealista i està dirigit per Javier Martín-Domínguez l’any 2012. Aquest documental es basa en diverses visites que se li van fer fins poc abans de la seva mort (el documental inclou imatges de la celebració del seus 94 anys a l’abril del 2011 i va morir al mes de maig d’aquest mateix any) on va repassant la seva vida, exposa els seus pensaments i reflexions i parla de les seves amistats i dels diversos artistes amb els que es va relacionar.

Menció especial és la seva amistat amb Remedios Baró, artista també exiliada i surrealista com ella. El desenvolupament del documental transcorre presentant algunes de les seves obres (tant pintura, escultura o dibuix) sense oblidar una de les seves obres escrites més impactants Memorias de abajo. Com ella explica molt bé, ho va escriure per recomenació médica, com a mitjà de treure tot el dolor que portava dins. En aquest documental participen també persones properes a ella, confirmant i puntualitzant alguns dels aspectes que ella esmenta.

Meravella la força dels seus pensaments i la manera d’expressar-los.

Ambdós documentals mereixen ser assenyalats com a favorits i revisar-los de tant en tant. Cada cop que es miren es descobreixen coses neves.

La isla del aire. Teatre Romea

Tot just a l’endemà d’haver assistit a la representació d’aquesta obra de teatre, escrita per Alejandro Palomas i dirigida per Mario Gas, Núria Espert afirmava en una entrevista que ja no acceptaria cap nou projecte.

És cert que el públic, ja tenia consciència de estar assistint potser a la darrera interpretació d’aquesta artista, i els aplaudiments, a més de per la representació vista, anaven adreçats a reconèixer tota una trajectòria artística.

Al cap et venien altres interpretacions, com El rey Lear o La casa de Bernarda Alba, entre d’altres o la direcció escènica de les òperes Carmen o Turandot. Només cal llegir la ressenya que sobre l’artista es fa a Wikipedia per recordar tota la aportació que ha fet a les arts escèniques.

L’obra em va suggerir diferents reflexions. En primer lloc, el contingut de la pròpia obra. Després sobre la interpretació i per últim, però no el menys important, sobre l’edatisme.

És una història de dones que com moltes vegades succeeix, amaguen la seva realitat de cara enfora. Aquests vivències no manifestades, provoquen patiment, incomprensió entre elles i mal estar. Com es diu en l’obra, son cinc dones ferides.

La intervenció de l’àvia, aparentment amb un cert grau de demència, és la que provoca la sortida a la superfície de tots els dimonis que estan corroint les vides de les seves filles i netes. I ho aconsegueix mitjançant la saviesa, l’experiència i l’observació i emprant un joc: el joc dels secrets.

Cada personatge manifesta el seu malestar però quan son capaces de posar-los sobre la taula obertament i compartir-los, és quan arriba l’acceptació, que no la negació, i s’obre la possibilitat de tirar endavant.

La interpretació és fonamental per a donar credibilitat als personatges i a les seves històries. El text pot ser molt bo, però si no va acompanyat per una bona tasca dels actors, aquell pot quedar en res. En el cas que comentem, a més del treball de la Núria Espert, estan Vicky Peña i Teresa Vallicrosa, en els papers de mare i filles i na Miranda Gas i Candela Serrat en el paper de netes. És difícil resumir la tasca que fa cada una d’elles, el que aporten al conjunt perquè el espectacle sigui rodó, i el que és cert, és que es percep la interconnexió i la complicitat.

Veure a la Núria Espert, prop dels vuitanta-vuit anys dalt de l’escenari, fa pensar en el paper de les persones grans a la societat i quin és el tracte que se’ls atorga. (Sobre tot: No perdre’s l’obra)

Per sort, el tema de l’edatisme, està començant a sortir de forma més freqüent. La infantilització sistemàtica de les persones velles és vexatòria i improcedent. Algunes d’elles poden tenir problemes d’audició, de visió o de mobilitat, però això no els hi invalida la capacitat de comprensió. Es tendeix a considerar a les persones que segueixen en actiu més enllà de l’edat de jubilació, com a excepcions, quan la realitat cada cop ens porta més a conèixer persones que escriuen, o del món de la música (tant de l’àmbit de la direcció com de la interpretació), o del món de la investigació, de la medecina, dels negocis, etc. que segueixen aportant els seus coneixements a la societat. És innegable també, que aquestes situacions es donen de forma més generalitzat en certes activitats i professions, però sigui quina sigui o hagi estat l’activitat laboral de les persones grans, això no autoritza a ningú, a adreçar-se a elles de forma improcedent.

Entrevista a Mario Gas i Miranda Gas al programa Cafè d’idees a tv2

El castell de Púbol

El mon dalinià és divers i quasi sempre sorprenent. En el cas del Castell de Púbol, l’entorn natural contribueix al gaudi de la visita. Ara, en primavera, tot el voltant està ple de colors: les flors, els cultius, els arbres, de manera que ja preparen al visitant pel que es trobarà al castell. Aquest es troba dalt d’un turó, al costat de l’Església de Sant Pere, del que formava part i que va ser construïda entre 1327 i 1341. Ambdues construccions pertanyien a la baronia de Púbol.

La idea d’amor romàntic de Dalí, el va portar a cercar un castell per regalar a la seva dama, Gala. Va buscar i després d’algunes negatives per poder adquirir algun dels castells de l’Empordà, finalment va trobar el de Púbol, que va adquirir el 1969. Aquest estava en molt males condicions, alguns sostres caiguts i tot abandonat. L’ antic jardí, estava ple de males herbes, amb una vegetació exuberant, que feia difícil l’accés. Peró aquesta situació encara va esperonar més a Gala i Dalí.

Part de la planta de l’edifici actual, els experts el situen entre el s. XIV o XV, encara que existeixen documents relacionats amb el castell del s. XI. La restauració va ser complexe i Dalí va aprofitar els desperfectes per aconseguir espais amb sostres alts. Dirigia directament les obres i el va adornar amb pintures i escultures. A destacar els elefants del jardí, amb les potes llargues i coronat un d’ells, amb l’ocell de apareix en un dels escuts que es poden veure a l’interior.

La barreja d’estils al jardí, és un reflex més dels gustos de Gala i de Dalí. L’ ornamentació interior, és una exaltació contínua de Gala. La seva inicial, apareix en moltes habitacions i en diferents suports. Es tracta del castell de Gala i ell és el cavaller que vetlla per ella. La veritat però, està més a prop de que ella era la que vetllava per ell.

És prou conegut el fet de que ella va acceptar aquest regal, però va posar la condició de que ningú, i ni tan sols ell, podia anar a visitar-la, sense haver rebut una invitació escrita.

Gala em va agafar la mà i de sobte em digué: «Gràcies un cop més. Accepto el castell de Púbol, però amb una sola condició: que només vindràs a visitar-me al castell per invitació escrita». Aquesta condició afalagà sobretot els meus sentiments masoquistes i m’entusiasmà, Gala esdevenia el castell inexpugnable que no havia deixat mai de ser. La intimitat i, sobretot, les familiaritats fan minvar totes les passions. El rigor sentimental i les distàncies, com ho demostra el cerimonial neuròtic de l’amor cortès, augmenten la passió

 Wikipedia. Dalí, Salvador. «Le point de vue de Dalí, Vogue». A: Destino. Obra completa. Barcelona: Destino, 2005, p. 821.

Aquesta imatge a l’entrada de la porta que condueix a les habitacions privades de Gala, és prou explícita: és Gala qui autoritza o no, a accedir al seu espai personal.

Està ple d’objectes que eren els regals que sempre li portava Dalí quan l’anava a veure. Alguns d’ells fan referència a la forma que utilitzava per referir-se a ella, com oreneta:

En aquesta fotografia, i amb el text escrit al front de Gala, queda reflectida un cop més, que era Gala la mestressa del castell, i al costat es veu aquest llum d’Art Noveau, ple d’orenetes.

Queda clar després de visitar el castell, que Gala va ser una dona singular. Tota la seva trajectòria vital està plena de decisions que en molts moments son difícils d’entendre. Ja en la infantessa i adolescència, va patir l’absència del pare, però que per sort per a ella, va tenir un padastre que es va cuidar d’ella i li va proporcionar els mitjans econòmics i culturals necessaris per a la seva formació. Gran amant de la música clàssica, compartia amb Dalí, el gust per les òperes de Wagner, d’aquí l’homenatge al músic que queda recollida en la font del jardí.

Està clar que ella va construir el personatge de Dalí, però també va crear el seu. Va voler mantenir-se en un segon terme, el que li permetia més llibertat i no estar tan exposada als mitjans.

Amb aquest apunt, voldria despertar el interès per conèixer una mica més a aquesta persona. Afortunadament, al setembre de 2018, es va poder visitar l’exposició titulada: Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol al MNAC i comissariada per Estrella de Diego, que ja va suposar una descoberta per molta gent. No deixava de ser una referència al llibre de Virginia Woolf, Una habitació pròpia, indicador de la necessitat de que les dones disposin d’un espai propi per a la creació.

El que si que voldria fer notar, és la sorpresa desagradable per la manca de material específic sobre Gala, a la botiga del Castell: tot és Salvador Dalí, només una samarreta i un llibre de fotografies exclusivament en francès i alemany. Ni objectes ni obres sobre ella o relacionades amb ella. No anem bé.

Per a més informació sobre les obres i objectes existents al castell, cliqueu aquí

Tancament galeries d’art

Temps enrere, solia fer una ruta per visitar galeries d’art, copsant diferents estils, descobrint nous artistes o bé, retrobant vells coneguts.

Normalment començava per la Fundació Suñol, al Passeig de Gràcia. Després calia baixar a Consell de Cent i arribar al carrer Balmes, per trobar la Galeria Joan Prats. Sempre m’han agradat les seves propostes, tant pels artistes que presenta, com per la disposició de les obres i la possibilitat de consultar el títol de les mateixes. Quan he tingut un dubte d’algun artista o d’un obra, he pogut preguntar i m’ho han aclarit: galeria de referència per a mi.

Després ja agafava el carrer Consell de Cent, entrant primer a la Galeria Eude, on fa mols anys vaig descobrir a Maria Girona.

Després es va afegir la Galeria Antoni Tàpies, on tenia la seguretat de poder veure uns quadres especials. En aquesta però, trobava a faltar les cartel·les explicatives de cada obra i no sempre havia un document on poder consultar.

Uns anys més tard vaig començar a visitar la Galeria Mayoral, en la que sempre es poden veure artistes de gran interès, Maruja Mallo per exemple.

La següent parada, era la Joan Gaspar, ara situada quasi davant d’on havia estat ubicada ja fa una pila d’anys.

Creuant el carrer estava la Galeria René Metras , on vaig veure l’obra de Torres-García i em va colpir tant, que encara avui, guardo la imatge en la meva memòria del quadre que havia en l’aparador.

I, una mica més enllà, la Sala Dalmau.

Després, si les cames aguantaven, tocava anar a visitar la Fundació Godia (com es troba a faltar!), i quan aquesta va tancar, la Fundació Mapfre, al carrer Diputació.

Les 7 morts de Maria Callas.

La nit de l’estrena de l’obra operística 7 DEATHS OF MARIA CALLAS al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, es notava l’expectació entre el públic, per a poder veure el treball de Marina Abramović.

És innegable que es va aconseguir apropar al Liceu persones que habitualment no hi van. Al costat de la gent atreta pel personatge de Maria Callas, hi havia un públic més interessat en la vessant de la performance i en aprofitar l’oportunitat de veure en directe a Marina Abramovic. Només per apropar a més persones a veure un espectacle operístic, valia la pena la programació.

El que no tinc clar, és com anomenar-lo. Personalment no diria que és una òpera, però és una discussió en la que no em sento implicada ni amb coneixements suficients per aportar nous arguments als que ja s’han dit.

Aquests dies han hagut opinions i crítiques diverses, fent èmfasi en un o altre aspecte de l’espectacle. En el que estic d’acord és en que la primera part va ser la més rodona, fins i tot, i si no fos per la música del compositor serbi Marko Nokpdijevic que combina instruments tradicionals amb sons generats digitalment i també incorpora elements de techno i pop, el que la fa atractiva i interessant, es podria arribar a dir que la segona part no aportava res de nou.

La part visual entre un ària i un altre, era molt bella i cuidada. Els texts introductoris preparaven pel que es veuria després. Destacaria la musicalitat de la dicció i l’entonació, a càrrec de la Marina Abramovic.

A continuació, les sopranos i una mezzo, van interpretar les àries de mort. En aquest punt, el que només hagués un focus principal mostrant el llit i el rostre de Marina Abramovic, i només una llum més apagada, sobre la cantant, deixava la música en un segon terme, tenint present les imatges que anaven apareixen en la pantalla del darrera. El vestuari també em va semblar inapropiat , juntament amb el posat estàtic de les sopranos i la mezzo.

Les àries que es van interpretar, molta gent les tenim al cap enregistrades amb la veu de la Maria Callas. Quan forman part d’una òpera complerta, no es nota tant la diferència, però interpretades de manera aïllada, és més difícil “deixar de sentir” la veu de la Callas. Així i tot, van haver interpretacions de molt bon nivell. La primera va ser Gilda Fiume cantant l’ària de La Traviata, Addio del pasato; tot seguit va ser Vanessa Goikoxea la que va cantar Vissi d’arte, vissi d’amor de Tosca; a continuació va ser Benedetta Torre l’encarregada d’interpretar l’Ave Maria d’Otello; en quart lloc va ser la soprano Ahyoung Kim la que va cantar Un bel di vendremo de Madama Butterfly; posteriorment va ser la mezzosoprano Rinat Sharan que va interpretar l’Havanera de Carmen; Leonor Bonilla va aconseguir els aplaudiments del públic després de l’Ària de la bogeria de Lucia de Lammermoor i per últim, Marta Mathéu va interpretar Casta diva de Norma

Els videos corresponents a cada una de les òperes, compten amb la presència de l’actor Willen Dafoe, amb unes interpretacions magnífiques, recolzant l’actuació de Marina Abramovic.

En la segona part, el cor va estar situat en les llotges del prosceni, el que al meu entendre, resta sonoritat i força a les veus, encara que les projectin cap a l’exterior.

El final, on es va poder sentir la veu de Maria Callas interpretant Casta Diva, va ser emotiu. El vestuari de Marina Abramovic però, estava ben lluny de la imatge que tenim de Maria Callas. Evidentment, era una posta en escena de lluïment, que no a tothom li va semblar encertada.

És molt positiu que al Liceu es programin obres diverses que sempre ajuden a tenir noves visions, a conèixer nous compositors, produccions i lectures de les obres que intenten anar més enllà de l’habitual. En aquest cas, en que aquesta producció ja havia estat presentada en altres teatres d’òpera, ja es tenien referències de l’acollida per part del públic.

Informació Teatre Liceu

Sylvia Plath

Fa uns mesos em van regalar el llibre: Elin Cullhed. Eufòria. Ed. Les Hores, 2022. Tal com posa a la portada, es tracta d’una novel·la inspirada en la vida de Sylvia Plath i que vol reflectir el darrer any de la vida de l’escriptora.

Com sol passar a vegades, just quan tens una idea o un tema al cap, vas veient referències al mateix, que en altres circumstàncies t’hauria passat desapercebut. D’aquí l’interès per a mi, del article que va aparèixer en el suplement Babelia de El País del dia 4 de març, escrit per Lucía Litjmaer i titulat: La trampa de Sylvia Plath. En aquest article es fa referència a la biografia de Heather Clark. Cometa rojo, i també permet accedir a altres articles relacionats amb Sylvia Plath.

És evident que ens trobem davant d’una figura cada cop més valorada, a pesar de les poques obres que va deixar, donada la seva mort prematura i que algun dels quaderns del diari que escrivia des de ben jove, van ser destruïts. No es pot oblidar que va rebre el Premi Pulitzer de poesia l’any 1982, de manera pòstuma, sent la primera autora a qui se li va concedir en aquestes circumstàncies. Totes les revisions que van apareixent, a més de remarcar la vàlua de la vessant literària de Sylvia Plath, es destaquen dos aspectes de rabiosa actualitat: les malalties mentals i el feminisme.

Ja des de ben joveneta, als 9 anys, va patir la primera depressió, a rel de la mort del seu pare. Aquesta primera, va anar seguida d’altres, a més d’un intent de suïcidi frustrat, però que al final va ser la seva causa de la seva mort. Fins fa relativament poc temps, no es parlava de que segurament patia un trastorn bipolar i no només això, sinó que s’ha revisat la història familiar, i ja abans d’ella, altres membres van patir problemes mentals. El primers anys després de la seva mort, s’atribuïa a la relació amb Ted Hughes el que havia succeït. Com sempre, les coses no acostumen a ser blanques o negres, sinó que hi han matisos. Segurament una persona amb certa inestabilitat emocional, pot viure determinats fets sense tenir la possibilitat d’afrontar-les i superar-les, a no ser que ja hagi hagut un suport i seguiment previ. Així i tot, no es pot garantir que no succeeixi.

El que crida l’atenció, és com ella ho reflexionava i recollia en els seus poemes i en la única novel·la que va publicar, The Bell Jar (La campana de cristal). Aquesta obra és un monòleg d’una dona que expressa la seva inestabilitat emocional i les seves depressions i al mateix temps la lluita per adaptar-se al model convencional de dona del que fuig constantment.

El que queda clar és que tota la seva vida va ser una constant lluita. Després de la mort del seu pare es va deteriorar el tracte amb la seva mare, amb la que va mantenir una relació dual: no la suportava però al mateix temps la necessitava. Va intentar complir amb les expectatives de sa mare i representar tots els tòpics i estereotips de dona que d’ella s’esperava. Va ser una estudiant brillant el que li va permetre obtenir una important beca per anar a estudiar a Anglaterra, i aspirava a poder escriure i dibuixar, tal com havia fet des de petita. Quan es va casar, aviat va començar la lluita amb el seu marit que es manifestava en una gelosia per l’obra d’ell. I aquí ves va iniciar una etapa amb dos fronts claríssims: volia escriure i volia ser una mare perfecte.

Veia la contradicció que suposava el que en Ted, es pogués retirar a escriure i que ella no ho pogués fer amb la mateixa llibertat, perquè havien temes domèstics o relacionats amb els fills que havia d’atendre. Es bolcava en els fills sense renunciar en cap moment al seu desitj de ser reconeguda com a escriptora. El seu dolor i patiment es desprèn del seus poemes, fins a un punt que li podia arribar a ser insuportable. Intentava buscar la seva pròpia veu i forma d’expressió, amb un tipus de poesia (poesia confessional) no sempre ben rebuda. És clar que no tothom estava en condicions d’acceptar aquest “despullar-se davant de tothom” i possiblement per això el seu llibre va ser publicat amb el pseudònim de Victòria Lucas.

Tal com he dit a l’inici d’aquest apunt, el tema de les malalties mentals i el feminisme, son absolutament vigents. La situació seixanta anys després del suïcidi de Sylvia Plats, és una mica diferent. Per un costat hi han fàrmacs que poden ajudar a les persones que tenen trastorn bipolar, però sobre tot, perquè se’n parla més obertament i existeix una preocupació general per comprendre i buscar sortides que millorin la qualitat de vida d’aquestes persones. La part negativa d’alguns problemes, es posa de manifest dia darrera dia, amb les xifres de suïcidis que fan que sigui la primera causa de mort no natural a Espanya.

El neguit de l’escriptora per fer compatible la vida professional amb la personal, segueix vigent. En els anys de Sylvia Plath, el fet que hi haguessin poques dones amb activitat professional reconeguda, devia suposar un handicap important. Avui en dia, on el treball de la dona està més normalitzat, no deixa de sorprendre com moltes vegades quan es parla de problemes dels infants o de la joventut, s’atribueix al fet que les dones treballin fora de la llar. Segueixen havent professions i tasques absolutament feminitzades, en el sentit negatiu de poc valorades i amb salaris baixos.

La seva lluita per trobar noves formes d’expressió, de prendre consciència que els seus poemes estaven escrits per ser dits en veu alta, i certament l’impacte que van tenir quan ella mateixa els recitava a la BBC va ser important. El primer poema va ser Tres mujeres i deixo l’enllaç a un post de la web Indiehoy, on apareix una sinopsi a més del text complet.

També es poden trobar a Youtube, poemes llegits per ella mateixa.

Macbeth

Aquests dies s’ha parlat, i encara es farà més, de la nova producció de Macbeth de Verdi estrenada el passat dijous, 16 de febrer al Gran Teatre del Liceu.

He de confessar la meva sorpresa quan vaig llegir i sentir comentaris de persones que no havien assistit a l’estrena i en base a crítiques aparegudes, es sentíem capacitades a opinar. Aquestes crítiques es centraven bàsicament en la producció. Voldria aportar la meva reflexió.

De la mateixa manera que amb Tosca vaig opinar sobre el fet de que cal intentar comprendre altres visions diferents a les establertes, en el cas actual, mantinc el mateix criteri. Tothom pot tenir interpretacions diferents, perquè sempre hi ha una part subjectiva. És igual com succeeix a vegades després d’una representació teatral o d’una exposició, sorprèn sentir les interpretacions diverses , tot que l’obra o el quadre, era el mateix. Aquesta disparitat s’ha produït clarament en el cas de Macbeth.

Per tant, aquest apunt és una més d’aquestes interpretacions, feta sense cap ànim de donar cap lliçó, i recollint només, el que em va suggerir l’estrena d’aquest nova versió.

L’espai escènic tan buit, pot generar problemes en el so de les veus, però, com a recurs per donar sensació de terror, em sembla efectiu. Las cares enfrontades en la lluita final, em van semblar un bona manera d’expressar la guerra. Però d’altres elements, com el llençol blanc amb l’interrogant, per exemple, no contribuïa a reforçar l’escena. Certes crítiques parlen d’una producció massa conceptual i en canvi altres persones creuen que és millor tenir la llibertat de fer la seva interpretació i no que els hi donin tot fet.

És cert que l’obra de Jaume Plensa és ben coneguda, això te una part positiva i una més negativa, en el sentit que la figura que en aquesta òpera representa el tro, ja s’ha vist en altres contexts i dificulta una mica la ubicació correcte en aquest entorn. D’igual manera, les lletres que apareixen, crec que no aporten res. Alguns elements semblaven ficats amb calçador, sense connexió llentre ells. És com qui te una capça plena d’objectes i els utilitza encara que siguin de jocs diferents i fins i tot, puguin ser incompatibles. Faltava un fil que ho enllacés tot i li donés sentit.

Com ja he dit, totes les opinions son vàlides, per això les paraules de Jaume Plensa, referint-se a Lady Macbeth, com a dona de llum, per a mi, no implica una valoració positiva, al contrari, és la llum de l’avarícia que guia a la mort i la tragèdia.

Gran mèrit se li ha de donar a la il·luminació. Que un feix de llum, segons el color, la disposició i l’amplada, podés dir tant, era realment sorprenent. Un aplaudiment per Urs Schönebaum.

El ballet que uns titllen de massa acrobàtic, personalment em va semblar molt adient i actual. Els moviments expressaven por, angoixa, impotència. No eren moviments suaus, i la coreografia d’Antonio Ruz, potenciava expressivitat. Alguns crítics musicals, han escrit que es va fer pesat i reiteratiu,

La idea wagneriana de “l’obra d’art total: síntesi de totes les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques” sembla que es volia aplicar a la producció de Macbeth que estem comentant, encara que el resultat no ho hagi aconseguit.

Quan es diu que no s’ha respectat el desitj de l’autor, em sorprèn. Ni els instruments son els mateixos, ni la forma de vida i de pensament coincideixen amb els que imperaven en el temps que es va composar l’òpera, per tant, podria ser ben bé, que si Verdi visqués en la actualitat, l’enfoc de l’obra fos molt diferent del que va fer.

La part musical es va portar la palma. El cor, de gran protagonisme en aquesta òpera, va estar a l’alçada. Equilibrat, ben conjuntat, recolzant-se en la música i trametent la força del llibret. La direcció del mestre Pons, es va notar. Encara que l’òpera italiana no és el seu fort, el coneixement dels músics, li permet obtenir uns bons resultats. De totes maneres, la sonoritat de l’orquestra em va semblar massa forta i poc dúctil en certs moments.

I no puc finalitzar sense parlar de Luca Salsi en el paper de Macbeth. Va anar creixent al llarg de la representació, encara que crec que no era tant un problema només de veu, sinó que l’esforç i una orquestra que en alguns moment el tapava, no va permetre apreciar el seu paper.

La soprano Sondra Radvanovsky, va aconseguir un gran èxit. Potser utilitza molt els vibratos, però la veu sonava potent i clara. No oblidem que estem davant d’un òpera de gran exigència per la soprano i en totes les àries va donar mostra del seu treball i professionalitat. L’ ària Pietà, rispetto, amore, va ser una de les que va arrencar més bravos del públic, encara que en diverses ocasions, va despertar el entusiasme dels assistents.

S’havia creat una gran expectació davant d’aquesta nova producció i ara caldrà anar-la ressituant de mica en mica en el seu lloc. Veure les possibilitats de que es presenti en altres teatres, millorar alguns aspectes, donar-li més cohesió, etc.

Segons les dades d’Operabase, l’òpera amb més representacions és La flauta mágica -18558-i amb 2876 produccions. Si es compara amb Macbeth, que ocupa el lloc 29, i amb 1361 representacions i 829 produccions diferents, ens dona idea de la importància de les produccions i de la necessitat que hi ha hagut al llarg del temps, de portar a escena, les diverses visions que suggereix aquesta òpera. Per tant, no és d’estranyar la diversitat de crítiques, unes demolidores, altres plenes de lloances, en la presentació d’aquesta producció. El temps dirà el recorregut que te.

Paul Klee i els secrets de la natura.

Fundació Joan Miró. Barcelona. 21-10-2022/12-02-2023

A vegades tenim idees o imatges que relacionem amb un artista i que ens porten a no veure o no tenir presents altres aspectes de la seva obra. Una cosa és que quan es parla de Paul Klee (18879-1940) es digui que era un gran naturista i l’altre és fer una mirada sota aquesta perspectiva de la seva obra.

Això és el que es pot veure en aquesta exposició de la Fundació Miró. Comença amb el període de formació (1883-1911) on es poden trobar els primers dibuixos que feia observant la natura i l’entorn de casa seva.

No es pot oblidar que en els primers anys de la seva vida, convivien en ell tres facetes importants: la de músic (cal recordar que el seu pare era músic i volia que el seu fill també ho fos), l’escriptura i la de dibuixant. No va ser fins anys més tard, al tornar del seu viatge a Tunísia, (1914) quan ell es va considerar ja plenament un pintor, a l’haver trobat la seva forma d’expressar el color. Anteriorment havia presentat la seva obra en la segona exposició que va fer el grup El genet blau, però bàsicament eren dibuixos i aquarel·les.

En aquest sentit, no sorprèn que observant la natura que és en color, ell dibuixes en blan i negre, encara que amb notables excepcions; potser és que no havia trobat la manera de plasmar els colors que veia. Representar la llum i les diferents tonalitats, va ser un dels seus temes d’estudi recurrents.

Un altre punt important d’aquests anys d’aprenentatge i de fer apunts del natural, eren les disseccions que feia dels animals; era una forma de conèixer l’interior. La frase seva:

El arte no reproduce lo visible; más bien, hace visible.

s’entén millor després de veure com buscava el sentit de les coses, el seu interior.

La segona sala de l’exposició, està dedicada als anys de la Primera Guerra Mundial. És curiós com Paul Klee, semblava que posava distància dels aconteixements polítics, com que volia mantenir una neutralitat, quan la realitat era un altre. Ja abans de la Guerra, havia participat en discussions sobre el Socialisme i el que aquest volia dir i fer, però sobre tot, la seva percepció de la guerra va canviar quan va morir el pintor August Macke, amb el que, juntament amb Louis Moilliet, havien fet el viatge a Tunísia. Estava segur que ell també hauria d’anar a la guerra, però gràcies a la intervenció del seu pare, no va anar al front sinó que va estar destinat a l’escola de pilots de reserva, on se li va encarregar que pintés avions. L’observació del vol dels avions i de la seva caiguda, va ser un bon aprenentatge per la representació del vol de les aus. Aquesta destinació li va permetre seguir pintant, de manera que per l’exposició del 1917 ja va presentar obres realitzades al llarg del 1916.

És després de la Guerra quan li arriba finalment el reconeixement com a pintor. La venda d’armes, havia proporcionat guanys considerables, i les classes riques disposaven de diners per invertir en art.

El pas següent és la seva incorporació a la Bauhaus l’any 1921. Segons explica la comissària de l’exposició, Martina Millà, Paul Klee al veure que l’alumnat no comprenia alguns dels conceptes que explicava, va canviar de mètode, introduint aspectes relacionats amb la natura que ho feien més entenedor. Com consta a la sala de l’exposició corresponent a aquest període, alguns alumnes recorden que en Paul Klee tenia un aquari al seu estudi de Dessau, on feien experiments de les condicions lumíniques de l’estudi per observar el comportament dels peixos i de la vegetació dins de l’aquari.

Paul Klee. Peixos migratori. 1926

Els canvis en la direcció de l’escola i la impossibilitat de dedicar-se tot el que ell volia a la seva obra, el va anar allunyant de la Bauhaus, fins que el 1930 marxa a Dusseldorf. En una carta escrita a la seva dona, recollida en els Diaris i correponen al 24 de juny de 1930, Paul Klee diu:

El trabajo de la Bauhaus es fácil, si uno como pintor no se siente llamado a producir algo.

Paul Klee. Die Korrespondenz 1898-1940. Ed Wallstein Verlag GmbH

Aquesta nova etapa va coincidir amb l’arribada al poder de Hitler l’any 1933, com a Canceller. Al començament Klee, encara no veia cap perill i estava convençut de que podria seguir amb les seves rutines. Però tot va anar canviant i el mes d’abril d’aquest mateix any, va ser acomiadat de l’Academia de Dusseldorf. Pocs mesos després, es va traslladar a Berna. Donat que havia nascut i passat la seva infantessa i joventud en aquesta ciutat, creia que podria trobar una estabilitat. No va ser així.

L’any 1936 va ser diagnosticat d’un greu malaltia, progressiva que li va ocasionar la mort el 1940.

Totes aquestes circumstàncies, van provocar un canvi molt important en les pintures de Klee. Les seves obres, per regla general, traspuaven tristesa i desànim. De petit va tenir la nacionalitat alemanya, com el seu pare, a pesar d’haver nascut a Suïssa. Sempre es va sentir alemany i considerava que havia aportat molt a la cultura i l’art alemany. Cal pensar com es devia sentir per haver de marxar d’Alemanya i veure que part de la seva obra era confiscada, per ser considerada “Art degenerat”.

La tècnica va haver també de canviar, perquè en les darreries de la seva vida, havia de pintar amb els dit, davant de la impossibilitat de subjectar el pinzell.

Paul Klee. Peix-fang-cotxinilla. 1940

Paul Klee. Aquesta estrella ensenya a inclinar-se. 1940

Paul Klee. Ve l’hivern. 1939

Queda clar que, sempre es capten aspectes diferents de les obres d’un artista i que per tant, val la pena veure-les una i un altre vegada i amb el convenciment de que descobrirem detalls i aspectes nous. En tota l’obra de Klee, a més de l’ús de notes musicals en diverses de les seves obres, la seva formació musical es nota en el ritme i en el llenguatge de les peces. A vegades fins i tot, tens la sensació de estar seguint una cadència o uns son representats de maneres diferents.

És important fer notar la inclusió de tres obres de pintores

Gabriele Münter. Abstracte. 1914

Emma Kunz. Sense títol (obra no. 003). Sense data

Maruja Mallo. Protozous. 1981

Gabriele Münter va ser membre, com Paul Klee, del grup Der Blaue Reiter. En el cas del dibuix de Emma Kunz (1892-1963) és de la dècada dels anys 20. Maruja Mallo (1902-1995) va haver de patir l’exili de la mateixa manera que Paul Klee va haver d’abandonar Alemanya per motius polítics. Era una gran amant de la natura i va fer innombrables dibuixos d’elements de la natura: éssers vius, flors, fruites, etc.

Los caminos de la abstracción 1957-1978.

Diálogos con el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca

Gràcies a que el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca està realitzant obres en les seves instal·lacions, s’han pogut veure algunes de les seves obres en diverses exposicions que s’han anat realitzant en els darrers mesos. Es pot fer però, un recorregut virtual per la seva col·lecció.

Ja es va comentar en aquest blog, l’exposició de la Fundació Suñol: Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació, on s’exposaven obres d’autors que tan estaven presents en la col·lecció Suñol, com en la col·lecció de Zobel i de les que autors actuals, en feien una lectura que quedava reflectida a través de les seves obres.

L’exposició que es va presentar a la Fundació Catalunya La Pedrera, mostrava obres d’autors europeos i americans realitzades durant el període comprés entre 1957 i 1978 presentant al mateix temps obres d’artistes espanyols fetes en el mateix període i que corresponien a la col·lecció del pintor i col·leccioniste Fernando Zóbel, impulsor del Museu de Arte Abstracto Español de Cuenca (1966). En aquest període i com a resultat de la Segona Guerra Mundial, va haver el transvasament d’artistes cap a Nova York (Serge Guilbaut. De cómo Nueva York robó la idea de Arte Moderno. Ed. Tirant lo Blanch. Valencia 2007) i a Espanya, es donava una situació dual, a l’interior del país es vivia en una dictadura rígida, on l’art abstracte no disposava de museus on presentar-se i els artistes eren menystinguts, però de forma simultània, la mateixa dictadura s’apropava a Amèrica a través del Pla Marshall i de cara a l’exterior recolzava als artistes. Tenin en compte aquest context, és com la voluntat de Zóbel de posar a disposició de tots els ciutadans, la seva col·lecció d’art abstracte, adquireix una importància cabdal.

A més de la Fundació Suñol i de la Fundació Catalunya La Pedrera, es van organitzar diferents actes i exposicions en altres indrets de la ciutat de Barcelona com el Gran Teatre del Liceu, la Fundació Tàpies, Foto Colectania, Filmoteca de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l’ESMUC. Així dons, aquesta idea de possibilitar diàlegs entre diferents expressions artístiques, va permetre la participació diversa i molt enriquidora.

Una eina de gran ajuda per seguir l’exposició va ser el poder descarregar al mòbil, informació no només sobre l’exposició sinó tot un apartat anomenat Creació i experimentació musical, on es podien escoltar obres d’Oliver Messiaen, Josep Maria Mestres Quadreny, Bruno Maderna, Pierre Boulez, Karlheinz Sotckhausen, Vangelis, Phillip Glass, Michael Nyman, Luis de Pablo i Morton Feldman. Era un veritable plaer recorrer l’exposició, escoltant aquestes peces.

En l’apartat de l’exposició dedicat a l’informalisme català, es podien veure obres de Tàpies, com a capdavanter d’aquest moviment a Catalunya, després de tornar de París i deixar el surrealisme per incorporar-se a aquest moviment que prima la intuïció de l’artista. No hi ha moltes vegades un esbós o una idea prèvia, sinò que el que importa és l’espontaneïtat del creador.

Antoni Tàpies. Marró i ocre 1959

Juan Hernández-Pijuan. Composició gestual en negre, 1959

Joan Josep Tarrats. À vivre, 1960

Ràfols Casamada. Blau profund, 1969

Modest Cuixart. Gran barroco, 1959

Un altre espai estava dedicat al grup El Paso creat l’any 1957 i que va tenir un paper fonamental en l’art espanyol d’avantguarda, ja que van obrir-se a les corrents existents a nivell internacional.

No pretenc fer una revisió exhaustiva de totes les obres, però n’havia tantes d’interessants, escultures de Chillida, Oteiza, Martín Chirino, Pablo Serrano i pintures de Lucio Muñoz, Pablo Palazuelo, Manolo Millares, Carlos Saura, Fernando Zóbel, Mark Rothko, Pollok, Soledad Sevilla, Eva Lootz o Sempere, entre d’altres, que convido un cop més a fer un viatge ara virtual, per totes les obres del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca. Una exposició de les que deixa emprempta.

Tosca de Puccini

S’està parlant molt de les representacions que s’estan fent al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, de la Tosca de Puccini.

El fent de que sigui una de les òperes més conegudes i representades, fa que moltes persones tinguin en el seu imaginari, alguna de les posades en escena que s’han vist fins ara i per descomptat, també les versions cantades per tal o qual tenor o soprano, així com de les batutes que les han dirigit. Aquesta circumstància crec que està afavorint el debat actual.

Nota: Per verificar l’afirmació anterior, s’ha cercat a OperaBase. Tosca, ocupa el sisè lloc de les òperes més representades i només l’any en curs es presentarà en 47 llocs diferents. No és menys impactant el nombre de produccions, donat que només hi ha una diferència de 90 en relació a la Flauta màgica -òpera més representada- quan la diferència de representacions entre ambdues és de quasi 5.500.

Crec que és important estar obert a escoltar noves propostes o lectures que es puguin fer d’una òpera. Després es podrà estar d’acord o no, però sempre és interessant conèixer nous enfocs o noves visions, que poden aportar aspectes que s’ens poden haver passat per alt. Qualsevol obra d’art pot contenir diverses capes i potser cadascun de nosaltres ens fixem en unes determinades, diferents de les que veu un altre persona. En aquest sentit penso que sempre es pot aprendre i descobrir idees que poden ser motiu de debat.

Haver visionat abans de assistir a la representació, el video amb la conversa amb Rafael Villalobos, em va servir per posar una certa distància amb totes les crítiques que anaven apareixent als mitjans i em va predisposar a anar amb una actitud, de a veure que passa. Un cop vista Tosca, hi han coses que em sobren, que no m’aporten res. Però no deixo de trobar interessant l’exercici de confrontació dels personatges de l’obra, amb d’altres reals o amb situacions polítiques ja viscudes. En part, porta a pensar, que moltes vegades les coses es repeteixen, que semblen noves però no es cert.

En aquesta mateixa línia, incorporar les pintures de Santiago Ydáñez, és una aposta clara per donar pas a una generació, clarament més jove de la que majoritàriament assisteix al Liceu.

Un aspecte més negatiu per a mi, va ser l’orquestra. El so era tan fort, que tapava les veus dels cantants. Per aconseguir ser sentits, tenien que forçar la veu. Vittorio Grigolo, es feia sentir prescindint de tota modulació. Tot era igual, no es captaven ni feia arribar els diferents sentiments i sensacions. I la veritat una òpera que no emocioni, que no et faci sentir la ràbia, el sentiment, la rebel·lió, l’amistat, etc., queda en un pur espectacle, més o menys ben representat. Persones expertes ja han parlat tant de la direcció de l’orquestra com la d’actors, així com dels cantants que intervenen en els diferents repartiments. Per tant deixo en les seves mans, les aportacions que han fet amb millor coneixement. El que si que volia remarcar, és l’absència del cor sobre l’escenari; i no només això, sinó que al final de la representació, ni el director del cor ni els seus integrants, van sortir a rebre el reconeixement del públic.

Per sort, la soprano Maria Agresta, va ser el contrapunt que et feia retrobar tot el que conté Tosca.

Dit això, es aconsellable veure aquesta versió de Tosca: la música, a pesar de tot, sempre hi és.

Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació. Fundació Suñol.

Des del passat mes de setembre i fins el 14 de gener del 2023, es pot visitar aquesta exposició a la Fundació Suñol. És molt interessant l’aproximació que fa a dues col·leccions i a les dues persones que les van crear. Però a més, i tal com es pot llegir en el programa de mà, plantegen diversos punts de debat a tenir presents:

Aquest projecte posa en relació diferents protagonistes i aspectes diversos que conformen l’ecosistema artístic, des del paper de la institució artística, el rol del col·leccionista, la col·lecció com un actiu o la cultura en general com un valor afegit a la tasca de la institució artística, fins al qüestionament -avui dia inevitable- sobre l’empremta que el funcionament de tots aquests actors deixa en el nostre planeta

La Fundació Suñol, celebra enguany els 20 anys d’existència, en quant a la vessant pública, de posar a l’abast de la ciutadania, les obres d’art que en Josep Suñol, havia anat adquirint per a la seva col·lecció particular. Es tracta d’una col·lecció que engloba peces de van des dels anys 20 del segle passat fins els anys vint del segle actual. Lògicament, i han períodes més representants que d’altres, però és prou representativa d’aquest període. Al parlar d’aquesta col·lecció, és de justícia, recordar la figura de Fernando Vijande, galerista, que va assessorar fins a la seva mort, l’any 1986, a Josep Suñol.

El que és important és la voluntat de posar a l’abast de tothom aquesta col·lecció, arbitrant els mecanismes necessaris per a que això fos possible.

L’ altra col·leccionista i alhora pintor, va ser Fernando Zóbel, que va impulsar la creació del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca i que posteriorment va cedir a la Fundació March.

En l’exposició que comentem, i agafant obres d’ artistes presents en ambdues col·leccions, les confronten amb obres d’artistes actuals.

Aquestes mirades creuades agrupen a: Susana Solano i Julia Spínola; Josep Guinovart i Asunción Molinos; Elena Asins i Arnau Sala Saez; Pablo Palazuelo i Oriol Vilanova.

Però seguint amb les preguntes que s’han plantejat al començament, el projecte desenvolupat per Pep Vidal, que analitza mitjançant models matemàtics, el que suposa exposar unes obres, el seu emmagatzematge i la gestió de les mateixes. L’ aportació d’Antònia del Río parteix de la importància de les biblioteques de la Fundació Suñol i la que havia en en Museu de Arte Abstracto español de Cuenca, i que en els anys de la dictadura, permetia accedir a uns llibres que difícilment es podien trobar en altres llocs. Cercant en una selecció d’artistes presents en ambdues col·leccions, i revisant els catàlegs, ha creat un sociograma, amb els possibles lligams afectius existents entre ells.

Un altre punt de debat gira entorn al funcionament d’una institució cultural i a la despesa energètica que comporta. L’ obra de Joana Moll fa reflexionar sobre aquest aspecte i cridant a la responsabilitat no només col·lectiva sinó també personal per replantejar aquest impacte.

Queden pocs dies per visitar-la i val la pena.

Mrs. Deah. Amèlia Riera

Fins el passat dia sis de novembre, es va poder visitar a La Virreina, l’exposició Mrs. Deah amb obres d’Amèlia Riera.

Les obres que es presentaven corresponien al període dels seixanta i finals dels setanta. I tal com es podia llegir en la informació de la mateixa,

aquesta exposició posa el focus en els seus «objectes cruels», que és on es fa més evident la seva crítica permanent.

(…)Tot tenyit d’un existencialisme que és al fons de l’obra de l’Amèlia des de l’inici i que aquí emergeix a la superfície en recuperar part del seu últim projecte expositiu no realitzat, un clamor per la fugacitat de la vida, el pas veloç del temps, el «vertigen fúnebre».

Encara que no s’hagi visitat l’exposició, val la pena accedir al programa de mà i veure les imatges de les diverses obres.

Com s’ha dit anteriorment aquestes obres corresponen a una etapa a la que arriba després d’abandonar l’informalisme de la seva primera època. Certament aquesta experimentació amb objectes, suposa un canvi en la seva producció, i demostra la seva capacitat d’aprenentatge continuo, de cerca constant de materials i formes d’expressió que li permetien fer visibles les seves inquietuds i preocupacions de cada moment.

Aquesta entrevista va ser realitzada en ocasió del lliurament l’any 2015, del Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En ella expressa de forma directe el posicionament com a dona artista. És significatiu com a partir del comentari de llàstima que no siguis un home, ella va decidir signar sempre amb el nom complert: Amèlia Riera i no com a vegades havia fet només amb la inicial del seu nom. Aquesta actitud reivindicativa i crítica estava molt present en l’exposició de La Virreina. El mon de la dona i les diverses visions i tòpics que han sorgit al seu voltant lligat amb la incomunicació i la solitud o les relacions de poder.

Com ella mateixa reconeix, va ser una persona de poques paraules, però que emprava la seva obra per comunicar-se.

Del programa de mà, em va semblar molt clarificadores aquestes paraules seves:

En un fullet de 1975, hi trobem l’únic text escrit per l’Amèlia «a manera de confessió»: «Explicar la meva pròpia obra, auto definir-me, declarar la intencionalitat de la meva actitud o del meu gest, em resulta tan complicat, tan poc atractiu, com emplenar per triplicat qualsevol qüestionari oficial, acompanyat de les pòlisses i timbres mòbils corresponents. […] De la tremenda càrrega literària que vostè descobreix en l’obra, dels possibles xocs, els traumes, els conflictes que la inspiren, una servidora, ni mitja paraula».

Mrs. Death. Pere Pedrals. Programa de mà

Això ens porta a destacar un aspecte important de l’art com a font d’inspiració i de reflexió. L’ artista expressa el seu punt de vista, però son les mirades externes les que afegeixen un sentit o un altre a una obra. No deixen de ser mirades subjectives totes, les de l’artista i la del espectador. Seguint amb aquest fil, el que és evident és que la visió del anomenats “objectes cruels”, no pot deixar indiferent a ningú. Sents en la pròpia pell la cruesa del que es representa, vius les situacions doloroses, però al final, tens la sensació de que la dona, acaba estant per sobre de totes aquestes situacions.

Cal remarcar la innegable importància del muntatge de l’exposició. El color fosc de les parets, la il·luminació triada, la distribució de les sales i les peces, tot plegat, facilitava la immersió en l’obra de Amèlia Riera.

Com passa sempre després de veure una exposició tant engrescadora com aquesta, és inevitable buscar més informació sobre l’artista, cercar en quins Museus es pot trobar obra seva i en definitiva, es desperta el cuquet de voler aprendre més i més.

(Ja és curiós constatar les diferències en la seva edat que apareixen en diversos mitjans, en uns posa que va morir als 85 anys i en altres, consta la que va ser en realitat, 91 anys (Barcelona 28 de gener de 1928 – 28 de desembre de 2019)

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

• 

• 

• 

• 

  Antoni Miralda. Éssais d’amélioration. 1978

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.

Helena Cánovas: Premi Carmen Mateu Young Artist European Award, Opera & Dance

El passat dia 9 de novembre, va ser lliurat a la compositora Helena Cánovas el premi instituït per la Fundació Castell de Peralada, Carmen Mateu Young Artist European Award, Opera & Dance, en la seva segona edició.

El compromís de compondre una òpera que serà estrenada l’any 2024 dins del Festival Castell de Peralada i que posteriorment es representarà al Teatre del Liceu de Barcelona i al Teatro Real de Madrid, representa sens dubte, un gran repte per a la compositora.

Segons es destaca a l’article de Fernando Sans Rivière a la web ÓA Ópera Actual, els aspectes que va valorar el jurat per a concedir aquest premi van ser:

El jurado del II premio Carmen Mateu ha distinguido a Helena Cánovas de entre 39 candidaturas de 15 países, poniendo en valor su capacidad de generar un lenguaje compositivo original con voz propia en la ópera y específicamente en la relación con la música y el texto, así como su visión escénica y teatral. También se ha valorado su talento excepcional y un claro potencial con un planteamiento caracterizado por su sensibilidad, frescura, compromiso y carisma, considerando que, en un futuro, su manera de componer se puede convertir en una voz importante y de peso en el mundo de la ópera.

És una bona notícia pel món de la música. Anar incorporant noves composicions operístiques, contribueix a deixar enrere la idea equivocada, que l’òpera està obsoleta i és una antigalla. El que és important és que expressi a través de la música, emocions i sentiments que arribin a tothom, amb independència de l’edat. Resulta també engrescador constatar l’elevat nombre de candidatures presentades, el que porta a esperar noves obres en el futur.

Tal com explica Helena Cánovas en l’article anteriorment citat, acostuma a cercar en la història i els costums per trobar temes per les seves obres. Ja apunta alguna línia concreta sobre la que està treballant. Llàstima que caldrà esperar tres anys!

La part amagada dels museus

Tothom ha visitat en un moment o altre de la seva vida un museu i, és quasi segur, que hagi preguntat, on son la resta de peces que te el museu?, on es guarden?, de quina manera?, etc.

He pogut fer una visita als fons del MNAC i se m’han resolt alguns d’aquests dubtes que tenia i m’he afegir d’altres.

Una primera dada important és que més del 90% de la seva col.lecció està en les sales de reserva i per tant el públic no te accés a ella. La conservació i manteniment de tot aquest fons museístic te un cost elevat i per tant la següent pregunta és qui i com es paga tot aquest cost. És interessant diferenciar entre el model europeu i el model anglosaxó i americà dels museus. Per norma general i si es parla de museus públics a Europa, més de meitat del pressupost és assumit per l’administració pública, variant el percentatge en cada país. Es percep un canvi d’orientació en la mesura que es busquen altres formes de finançament, on lloguer d’espais, cessió temporal d’obres a fundacions privades, campanyes per incrementar la venda directe d’entrades, etc.

MNAC. Sala oval

Evidentment, la part més interessant és veure com s’actua amb les peces. Una primera cosa curiosa és que les peces, quan arriben al museu, passen “una quarantena” en un espai especial. L’objectiu d’aquesta acciónés aconseguir l’aclimatació progressiva de l’obra a la temperatura, humitat i condicions noves. Per això, ni tants sols es treuen de l’embalatge en el que arriben, sinó que aquest es va obrint poc a poc.

Un cop passat aquest període es registra la peça, assignant-li un número que l’acompanyarà per sempre més, tant si es cedeix, s’intercanvia, o s’exposa o no.

A partir d’aquí s’inicia el procés d’anàlisi de la situació de l’obra per determinar el seu estat de conservació i si requereix d’alguna actuació. Evidentment, en funció del material: fusta, paper, fotografia, pintura, moneda, pedra, etc., anirà a una sala de reserva o un altre. Les condicions de conservació son molt estrictes i segueixen un protocol establert.

• 

  MNAC. Fons de reserva. Imatge de fusta

• 

  MNAC. Fons de reserva. Imatge de fusta

• 

  MNAC. Fons de reserva. Imatge de pedra. Tirants de subjecció

• 

  MNAC. Fons de reserva. Imatge de pedra

• 

  MNAC. Fons de reserva. Espai pedres

• 

  MNAC. Fons de reserva. Imatge de fusta

• 

  MNAC. Fons de reserva.Pintura

Nau Gaudí. Col.lecció Bassat. 1990-1999

La visita a la Nau Gaudí de Mataró, te una doble vessant: l’espai en si mateix i les obres exposades.

La Nau Gaudí es troba en el mig d’un carrer, a un nivell més baix que aquest i es fa una mica difícil imaginar com era en els seus orígens. Aquesta nau formava part del projecte que en Salvador Pagès va encarregar al seu amic Antoni Gaudí per la Societat Cooperativa la Obrera Mataronense l’any 1978. Es destaca el fet que va ser un encàrrec que no va provenir ni de part de la burgesia catalana, ni tampoc de part de l’església, sinó d’una cooperativa tèxtil. Al ser una obra primerenca de Gaudí, és important destacar com en ella ja es poden trobar elements característics de la seva obra que amb posterioritat s’aniran veient en altres obres. Destaquen els arcs com elements sustentadors. Aquesta mateixa idea es troba en les golfes de La Pedrera i sobre tot en la cripta de la Colònia Güell. És molt interessant veure un audiovisual que es passa en la mateixa Nau Gaudí, on s’explica el procés de disseny i prova de la viabilitat dels arcs. És curiós com fan una maqueta, on els arcs estan al revés i van posant saquets amb boletes de plom de diferent pes, per anar verificant la solidesa d’aquest tipus d’estructura.

En el plànol que es conserva de la nau de blanqueig a l’Arxiu Municipal de Mataró, en el projecte inicial només havia set arcs, però es va ampliar fins els tretze actuals. De tot el projecte, actualment només es conserva aquesta nau i l’edifici de les letrines a l’exterior.

• 

• 

• 

El segon centre d’interès de la visita és l’exposició de obres corresponents a la Col·lecció Bassat. En els moments actuals hi ha una selecció d’obres de la dècada dels anys 90, és a dir, des de 1990 a 1999, encara que amb anterioritat ja s’havia fet un altre exposició d’aquest mateix període.

En aquesta exposició comparteixen espai tant obres pictòriques com escultures. Cal destacar també la gran presència de obres realitzades per dones.

Les obres pel sol fet d’estar fetes en un període determinat, ens parlen de la visió que tenien els artistes d’aquell moment. El text del fulletó de mà de Ricard Mas: Col·lecció Bassat. 1990-1999. Quan la modernitat esdevingué clàsica, em sembla molt aclaridor:

L’obra d’Elvira Fustero López, de l’any 1994 em va resultar molt suggerent. Des de la foscor i amb aquesta com a base, es va progressant i poc a poc entra la llum i la claror ocupa cada cop més espai. Com sempre he dit, m’agraden les obres sense títol, ja que donen llibertat per buscar i treure en cada moment, aspectes diversos

Hi ha tantes obres d’artistes que m’agraden i interessen, que no puc citar-ne només algunes. Però faig una excepció amb l’obra de Regina Giménez de l’any 1991 (i també sense títol). Aquí que cada persona inventi la seva història.

La Shubertíada a Vilajuïga

A finals d’agost va finalitzar la Shubertíada del 2021. A hores d’ara, el comité organitzador deu estar fent balanç i treballant ja per la propera edició. Les diverses crítiques i comentaris que han anat sortint al llarg del mes, han posat de manifest l’altíssim nivell assolit i la categoria dels diferents concerts. És evident que sempre existeixen coses per millorar, però és de justícia reconèixer, que a pesar de ser una edició en unes condicions anòmales, el resultat ha sigut bo.

Una de les novetats d’aquesta edició passada, ha sigut la celebració en diversos espais i territoris: a Barcelona, al País Basc i l’Empordà. En els dos primers emplaçaments, en dates anteriors a les habituals de la Shubertiada. En el cas concret de l’Empordà, dels dinou concerts, dos es van fer a la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i dos a l’Espai Misteri Deu d’Aigua de Vilajuïga.

Crec que ha sigut un gran encert aquesta obertura a altres poblacions. També ha sigut un encert la diversitat d’horaris. En el cas concret de l’Espai Misteri de Vilajuïga, un concert va ser al vespre, a les 8 i un altre al matí, a les 11:30.

L’Espai Misteri- Deu d’aigua de Vilajuïga, mereix un comentari especial. Aquest auditori es troba sota terra, on brolla l’aigua carbònica de Vilajuïga. La sensació no pot ser més especial. Les claraboies del sostre, deixen entrar el sol i la llum del dia, però al fer-ho a través de l’aigua, crea formes i dibuixos que es van movent i desplaçant. És un espai no gaire gran, de manera que els intèrprets els tens a una distància curta i pots apreciar els gestos, les expressions i la tècnica. Si es te en compte que en el concert del 29 d’agost, es van interpretar cançons relacionades amb l’aigua, el resultat final no podia ser millor.

Estic convençuda de que aquesta experiència tindrà continuïtat i podrem gaudir de molts altres concert

• 

  Espai Miracle. Rampa de baixada

• 

  Espai Miracle. Claraboies

• 

  Espai Miracle. Parets interiors

• 

  Espai Miracle. Auditori

El circ

El circ és un espectacle que s’integra dins de les arts escèniques. No sempre ha estat prou valorat, o potser millor, s’ha infravalorat.

Crec que s’ha produït una evolució i transformació del mateix, modificant la seva orientació i deixant de ser un espectacle que es considerava exclusivament infantil (aquesta afirmació caldria matitzar-la) per ser un espectacle adreçat a tots els públics.

Tant si es tracta de números individuals com d’un grup, és en el circ on es pot veure de forma palpable el que és la cultura de l’esforç, de la superació i de la constància. Si es tracta d’una actuació individual, ha de poder mostrar alguna característica que el faci diferent a d’altres semblants. Si és un número col.lectiu, els egos personals han de quedar diluïts en favor del grup. Tots s’ajuden de cara a obtenir un éxit del conjunt. Si una persona destaca molt però la resta no va alhora, el resultat és un desastre.

El circ ha estat sempre una de les meves passions. Això si, no tots els he considerat iguals. El risc pel risc, buscant l’esglai de l’espectador, no m’ha interessat mai. He valorat la seguretat dels artistes perquè així permetia gaudir i valorar la dificultat, la coordinació i l’estética del número en si mateix. En aquest sentit, els circs provenients dels anomenats antigament països de l’est, eren els que actuaven garantint sempre la seguretat dels artistes (amb arnés els trapecistes i amb xarxa). Gràcies a ells, em vaig enamorar del circ.

Es poden diferenciar els circs familiars, on el més important és el treball col.lectiu. El que es persegueix és l’éxit del conjunt, encara que algun número sigui més fluixet que els altres. Però es pot parlar dels espectacles de circs de grans figures, consagrades i amb prestigi internacional. En aquest cas, han hagut d’aconseguir un grau d’excelència que els destaca per sobre de la resta.

El circ és un espectacle per a totes les edats. Cada persona el veurà amb els seus ulls i l’emocionaran coses diferents i fins i tot pot ser que aquestes vagin canviant al llarg de la vida, o no. Les persones que vam poder veure en directe les actuacions del mític Charlie Rivel, amb una simplicitat total, sense parlar, només amb el seu údol caràcterístic i la cadira, mantenia a tothom en suspens, amb la rialla als llavis i encara que savies que passaria, era igual, t’emocionava. El circ és un espectacle d’emocions.

Va haver uns anys de sequera, no es programaven gairebé espectacles circenses. Aquesta sitació va ser provocada en part, per la desaparició dels números amb animals i va haver una cerca de noves formes. M’arriscaria a dir, que es va deixar enrera el mer espectacle per entrar de ple en el món de les arts escèniques. En aquest període es va anar consolidant el Circ du Solei. És un gran espectacle, tècnicament perfecte, pensat per a ser representat en grans espais. Personalment crec, que li falta la màgia i la proximitat del circ.

Per sort, la situació va canviant poc a poc. Hi ha espais permanents, como el Circ cric, o itinerants com el Circ Històric Raluy, o el Circ Raluy Legacy, escola de circ per a professionals o escoles per a infants i fins i tot un museu de circ a Besalú, el primer d’Europa. Segur que m’en deixo molts, però com a exemple de l’interés per aquest art escènic, crec que ja val.

En aquesta breu pinzellada pel món del circ, cal recordar també, actuacions que en els darrers anys s’han pogut veure tant dins de la programació del Festival Grec de Barcelona com en les temporades teatrals, per exemple la companyia de pallassos Rhum, amb les seves actuacions en el Teatre Lliure o actualment en el Teatre Borrás de Barcelona.

El circ és un magnífic exemple per a la vida professional. El cap o la directora d’un grup, ha de saber quedar en segon terme, perquè destaquin les persones del seu equip. Si no és així, és que no ha triat les millors o no ha sabut potenciar les seves qualitats i no els ha donat els elements de superació necessaris. Ha de saber també barrejar les persones de cara a obtenir un resultat òptim, de la mateixa manera que en un circ familiar, es busca un equilibri entre tots els seus integrants. En la vida professional, ha d’haver un suport entre totes les persones de l’equip. Si un element destaca molt però la resta no segueix, el resultat final no serà correcte. Pot haver la punta de llança que esperona a la resta, però no oblidant mai que es forma part d’un conjunt. Dins d’un número d’equilibri o de trapezi, normalment hi ha qui fa de pal de paller del grup i sense ell no es podria fer res, però si volgués anar a la seva, deixaria de ser important i caldria buscar una nova persona que asumís el paper.

Aquesta reflexiò sobre el circ i la seva importància, és conseqüència d’haver assistit a una de les sessions programades de Nits de Circ. A part de ser a l’aire lliure, sense carpa, els artistes que van intervenir son tots considerats excepcionals en la seva especialitat. Les cares de les persones, tant petits com grans, durant les actuacions, parlaven per si mateixes. Va ser una nit realment màgica.

Si aquest estiu teniu oportunitat d’assistir a un espectacle de circ, no us ho perdeu.

Margaret Hooks. Tina Modotti: fotógrafa y revolucionaria

Aquest comentari vol ser un homenatge a Margaret Hooks, periodista i activista dels drets humans, que va morir el passat 7 de juny.

Tot just estava llegint la biografia de Tina Modotti de Margaret Hooks editada l’any 2017 per La Fábrica, quan en el suplement Culturals de La Vanguardia, del passat dia 7 d’agost, va aparèixer l’article de Jordi Amat. “Cuando la biografía es conocimiento“. Com citava un llibre d’Anna Caballé (El saber biográfico. Ed. Nobel), considerada una referent d’aquest gènere literari, vaig començar a estirar del fil i buscar altres articles i referències que m’ajudesin a valorar millor el llibre que tenia entre mans.

És interessant conèixer l’evolució de la biografia i els diferents tipus i mètodes emprats en la seva construcció. El que es va denominar nova biografia, representada bàsicament per Lytton Strachey, Emil Ludwig i Stefan Zweig, prioritzava el posar de manifest el caràcter del subjecte biografiat, allunyant-ho del mer estudi històric. La biografia de Maria Antonieta escrita per Zweig és un clar exemple de l’ús de la psicologia en la construcció de l’obra. La biografia s’acosta a la literatura en tant que incorpora eines emprades en les novel·les i no es limita a un relat històric.

És imprescindible que es donin a conèixer les fonts a partir de les que s’ha obtingut la informació del personatge, sinó pot quedar en una mera suposició o presentació subjectiva d’uns fets reals o transformats. Aquest és una de les crítiques que es fan a Zweig o Ludwig, en contraposició a Lytton Strachey que com a historiador que era, sempre incloïa les cites de les fonts emprades.

Anna Caballé parla de tres potes bàsiques a considerar: la psicologia, l’antropologia i la història, i com a punt de partida plantejar-se perquè aquesta persona va fer tal cosa o perquè va reaccionar de determinada manera. En base a una sospita es pot anar buscant el QUI és o va ser.

Margaret Hooks ha escrit diverses biografies d’artistes i aquesta, diguem-ni, especialització, es reflecteix en el treball riguròs i en els resultats.

Tina Modotti (1896-1942) va destacar sens dubte, en els dos aspectes que consten en el títol de la biografia: com a fotògrafa i com a revolucionària. En el llibre de Margaret Hooks es poden veure moltes fotografies realitzades per Tina Modotti o relacionades amb ella. Aquesta informaciò és molt valuosa perquè ajuda a seguir la trajectòria artística i vital de la fotògrafa, al mateix temps que el text ens endinsa en la seva vida i el seu pensament.

Nascuda a Itàlia, va emigrar de joveneta a EEUU. Aquest és ja un apartat important. Primer va marxar el pare, després la germana més gran, a continuació ells i al cap d’un temps la mare amb la resta de germans, excepte una que va quedar a Itàlia. Va ser un primer desarrelament i un enfrontar-se amb una situació absolutament diferent. Els anys que viu a NY la introdueixen en un ambient d’artistes i la relació que estableix amb Edward Weston la posa en contacte directe amb la fotografia, encara que ella sempre havia tingut aquesta afició. Posteriorment es traslladen a Mèxic, on viu durant set anys.

El període de Mèxic és el més ric en quant a creativitat, arrelament en una cultura i en un país, fins el punt de prendre una decisió que la va marcar per al resta de la seva vida, com va ser afiliar-se al Partit Comunista de Mèxic. Queda molt ben explicada la confrontació dins del Partit Comunista, entre els estalinistes i els trosquistes, amb l’escisiò que va comportar i amb l’allunyament d’amics com Diego Rivera o Frida Khalo, defensors del trotskisme. En aquest període finalitza la seva relació amb Weston.

Durant un temps és capaç de mantenir el treball fotogràfic de retrats amb reportatges de fotoperiodisme, al narrar aspectes socials. Però la seva tasca a Socorro Rojo, la va anar separant d’aquesta activitat.

Al ser deportada, va aconseguir arribar a Berlín i a partir d’aquí la seva dedicació complerta al Partit i a les tasques que aquest li encomana, fa que vagi deixant la fotografia. Des de Moscú és enviada a Espanya on viu la Guerra Civil i al final emigra de nou a Mèxic on va morir.

La complexitat de situacions i les reaccions i canvis que es van produint en Tina Modotti, estan exposats de manera clara i objectiva. Quan una informació no ha pogut ser contrastada, es diu clarament, deixant obertes les diferents possibilitats.

No es d’estranyar que Margaret Hooks obtingués premi i reconeixement per aquesta biografia. És ben bé que davant dels dubtes que podia tenir sobre perquè va prendre determinades decisions Tina Modotti, va anar buscant documentació, fins que la va portar a poder explicar qui va ser Tina Modotti.

Nota: vull fer esment a la tasca de traducció realitzada per Margarita Esther González i Susana de los Ángeles Moreno

Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies

La Fundació Antoni Tàpies celebra els seus 30 anys. Pels qui tenim una certa edat, recordem perfectament tot el procés d’obertura de la Fundació al carrer Aragó. Primer va aparèixer als diaris la noticia de la seva ubicació, després es van anar seguin les obres de restauració i remodelació de l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Muntaner, fins que va ser inaugurat pel propi artista.

L’exposició que s’ha pogut visitar en motiu d’aquesta efemèride, va ser Tàpies als 30. És a dir, van voler mostrar les obres corresponents als anys 50 i començaments del 60. Aquesta dècada va ser molt important per a Tàpies, la seva obra i el seu posicionament en el mon de l’art. Segons constava en la mateixa exposició, una primera raó de la importància d’aquests anys, és que a partir del 1954, Tàpies va adoptar un llenguatge propi. La segona va ser la internacionalització i el reconeixement a nivell internacional, amb exposicions i premis tant a Europa com a Estats Units, i la darrera el seu posicionament clar en contra del règim franquista.

El viatge que va fer a Nova York a l’octubre de 1953, amb motiu d’assistir a la inauguració d’una exposició seva en una sala de Martha Jackson el va fer entrar en contacte amb artistes que formarien part del que es va anomenar expressionisme abstracte: Pollock, Tobey, De Kooning, etc. A més va sentir parlar de John Cage i va poder escoltar música de Varese, amb qui va mantenir una relació i a través del qual, va arribar a la música tibetana. Tot plegat li va fer percebre la influència que tenia el mon oriental, diferent de com es vivia a Europa. L’exposició no va ser un èxit, però en conjunt, les coneixences que va fer, el que va veure, sentir i el intercanvi d’idees i opinions, van deixa un pòsit molt important.

Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència

Continuant amb el tema de la Intel·ligència Artificial i els biaixos de sexe i gènere, he seguit amb molta atenció el cicle de conferències, debats i taules rodones, que han conformat el Projecte organitzat per la Fundació La Caixa conjuntament amb Barcelona Supercomputing Center i el Programa BioInfo4Women. Les sessions van començar el 16 de març i la darrera va ser el passat 16 de juny. Estic a l’espera de la publicació de les conclusions finals i dels reptes i línies de treball futures, però m’ha semblat tan interessant, que crec val la pena fer una petita ressenya sobre aquest projecte.

Encara que el tema estava focalitzat en relació a la salud, moltes de les coses que es van dir, es poden aplicar a altres sectors de la vida econòmica i social. Alguns dels aspectes que m’han cridat més l’atenció han sigut la constatació dels biaixos que es generen en el disseny dels algoritmes. Es pot parlar des de la selecció d’una mostra incorrecte o de les dades d’entrenament que siguin també poc acurades o directament esbiaixades. Segons com es construeixi un algoritme, si el que es cerca és l’eficiència en la resolució de casos, i s’aplica per exemple en el registre de nous pacients en un hospital, es podria rebutjar els malalts més greus per aconseguir una ràtio d’eficiència més elevada. L’experiència també demostra que les dones triguen més en anar a l’hospital, per tant quan s’està acumulant coneixement en l’algoritme, pot haver una desproporció important de persones d’un sexe en relació a l’altre, deguda a aquest fet.

Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.

En una de les visites a la Fundació Miró, havia una sala amb obres d’Antoni Llena relacionades amb Miró. Al parlar d’Antoni Llena, sempre em ve al cap l’obra Bestiola que forma part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas i que es pot veure a Can Framis.

Antoni Llena. Bestiola, 2012

Ara que es pot visitar aquesta exposició monogràfica fins el 25 de juliol als Espais Volart, no he volgut perdre l’ocasió i com sempre que m’és possible, he optat per la visita guiada. Ara bé, crec que és millor primer visitar-la un sol, parar-se davant de cada obra, veure el conjunt, percebre l’evolució i les diferents etapes creatives de l’artista, etc. Amb aquesta primera impressió, sentir les explicacions, ens ajuden a descobrir detalls que ens havien passat per alt, o aprendre coses que desconeixiem totalment.

Es tracta d’una exposició Comissariada pel propi Antoni Llena. No sempre això és possible o fins i tot aconsellable. Hi ha moments en que cal una visió externa, una mica allunyada, per poder trobar les relacions o la millor forma de presentar les obres. Però, en el cas actual, les obres forman tanta part del propi artista i del que vol mostrar, que el criteri triat és el més adient.

Els textos d’Àlex Susana emmarquen l’exposició i contribueixen a situarnos. És molt interessant la idea del concert de música integrat per diversos moviments en que el propi artista rellegeix les seves obres i les reinterpreta, donant-lis una nova tonalitat.

Les obres en tres dimensions, fan que moltes vegades no es pugui afirmar si ens trobem davant d’una escultura o d’un quadre. Si alguna cosa defineix a Antoni Llena és el desig d’expressió allunyat dels ismes i la imposibilitat de ser encasillat en un moviment concret. L’ús de materials reciclats o de baixa qualitat, el poden fer semblar com proper a l’art povera. Però ràpidament aquesta idea es difumina fins a trobar el sentit personal d’Antoni Llena. La manipulació del paper, de baixa qualitat, és molt interessant. Com explicava la guia de l’exposició, Llena havia comentat que de petit perquè s’estes quiet, l’enviaven a un racó i amb unes tisores i paper, començava a retallar. Deseguida es va adonar que el tall era irrevocable, no tenia retorn, cosa que no passava amb un dibuix que sempre el podies esborrar. Per això sempre ha considerat el paper com un objecte, que conté tots els atributs de la matèria i que es pot transformar. Aquesta idea em sembla molt interessant.

Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González

La relació que s’estableix amb les obres d’art i amb els seus creadors, abasta moltes parcel·les diferents. Ens toca directament a les emocions i al mateix temps ens provoca tot tipus de reflexions sobre el procés de creació i la seva relació amb el moment social. És cert que no sempre es produeix amb la mateixa intensitat, però quan has establert certa relació amb un o una artista en particular, totes aquestes sensacions s’expressen d’una forma més viva.

En el cas de Chema Madoz, aquest formigueig ja comença abans de veure una exposició seva. És el neguit del retrobament amb una obra que mai et deixa indiferent. Trobar-te envoltada de les seves obres, és com estar en un lloc acollidor, familiar, on saps amb certesa que et suggerirà un munt de idees i d’històries al mirar cada fotografia.

Perquè és això: cada obra et dona pautes per deixar que la teva imaginació voli lliurement. Es tracte de quedar-te mirant, amb la ment en blanc i escoltar el que l’obra et diu. Sempre m’ha agradat que Chema Madoz no posi títols a les seves obres, em sembla un acte de generositat amb les persones que les observen. Aquest diàleg i les idees que provoca, perduren en el temps. Recordo perfectament les primeres obres que vaig contemplar de Chema Madoz i el que em van suggerir.

Edatisme i sexisme en la publicitat digital

Buscava un accessori de cuina per obrir pots, i vaig cercar a Internet per veure quines alternatives existien. Gran sorpresa: en la resposta havia tot un seguit de productes que s’anunciaven com adreçats a persones grans, “dones” o en altres casos, mestresses de casa, o persones amb artritis:

Abrebotella para personas mayores, manos débiles, artritis, mujeres…

para personas mayores, personas con discapacidades o artritis y ama de casa…

Al veure aquests anuncis, vaig estar buscant i buscant, i puc assegurar que no en vaig trobar cap que poses: “para hombres”.

Aleshores en els cercadors preguntava directament: Accessoris cuina Dones o Accessoris Cuina Homes. Els resultats, no per esperats van deixar de ser significatius. En el cas dels productes adreçats a dones, hi havia olles, motlles per fer pastissos de diferents formes, i barrejats pel mig, joguets eròtics. El llistat de productes per homes era ben diferent: tot tipus d’estris per fer barbacoa, ganivets especials per tallar carn o pernil, davantals de cuina amb dibuixos que consideren divertits, estris diversos relacionats amb el vi, etc.

Res d’això és gratuït. Sabem que els algoritmes que estan al darrera dels cercadors d’Internet, han sigut construïts, en la majoria dels casos per persones que assumeixen el rol masculí i que han plasmat els criteris o els rols que les empreses els hi han explicitat com a propis de cada sexe. La intel·ligència artificial que s’aplica està construïda en base a un seguit de conceptes, situacions, paraules, criteris, en els que no es vigila la neutralitat dels mateixos, al contrari, es busca arribar a sectors de població determinada. El resultat és una base de dades absolutament esbiaixada, discriminatòria i perpetuadora d’aquests rols. Només cal parar una mica d’atenció en els resultats que s’obtenen per a confirmar-ho.

Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte

Estem ja a Sant Jordi i he pensat en fer una proposta d’un llibre que reuneix diverses qualitats: és sobre art, presenta una selecció de 50 dones artistes, des del s.XXIII fins els nostres dies, te unes il·lustracions magnífiques i pot tenir interès per una públic molt ampli. A més es tracta d’un llibre escrit i il·lustrat per Rachel Ignotofsky, de la que ja tenim coneixement d’altres obres com Mujeres en la ciencia o Mujeres en el deporte.

Conté a més d’una fitxa per artista un apartat dedicat a les Fons que ha emprat l’escriptora. No es limita només a llibres publicats, sinò que incorpora publicacions on es poden consultar dades estadístiques, diverses pàgines web i material audiovisual: pel·lícules i videos.

Tot el que és sòlid s’esvaeix. Fundació Suñol

Ja en diverses ocasions he anat manifestant les meves preferències en relació a l’art i això marca els espais que amb més freqüència visito. La gran sort de poder comptar amb uns referents concrets, és que mai et deceben. Així dons es pot dir que anar a la Fundació Suñol, suposava la garantia de trobar-me en terreny conegut. Accedeixes a l’exposició i vas localitzant artistes coneguts: Uslé, Fina Miralles, Carmen Calvo, Tàpies, Ràfols-Casamada, Robert Llimós, Susana Solano, etc. És difícil explicar el que es sent en aquests moments devant de totes aquestes obres.

Però anem poc a poc.

La primera sorpresa ja es te abans d’entrar. El frontal de la Fundació Suñol, és un gran vidre. Però ja es nota que no és un vidre normal. Es tracte de la primera obra d’art de la Fundació que surt a l’encontre dels visitants i de totes les persones que passen pel carrer. És una obra de Martín Vitaliti.

Crec que val la pena veure-la i descobrir-la. Una bona idea és seure una estona en el banc del carrer que just està davant de la Fundació Suñol.

Però si algú està interessat en saber-ne alguna cosa abans de contemplar-la, deixo l’enllaç al document que està disponible en la web de la Fundació: Martín Vitaliti. La idea d’una imatge.

Martí Vitaliti. La idea d’una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol

Aquesta exposició forma part d’una trilogia pensada per a donar a conèixer una part de la col·lecció. La primera exposició va ser: Obres mestres conegudes i la segona és la que actualment es pot visitar: Tot el que és sòlid s’esvaeix

Amb el perill de repetir el que darrerament tantes vegades se sent a dir en relació al increment de la informació en línia, en el cas de la web de la Fundació Suñol, crec que el valor no està en la quantitat d’informació sinó sobre tot en la qualitat de la mateixa. I no em refereixo només al grau de resolució de les imatges que ofereix, sinó sobre tot pel contingut didàctic del mateix.

És molt enriquidor poder seguir una visita virtual de l’exposició de la ma del seu comisari Valentín Roma. Em va cridar l’atenció el moment en que parla que en els moments actuals es dóna tal sobrecarga d’imatges hiper-realistes, que crear art abstracte és quasi una heroïcitat. És sorprenent. Certament s’agraeix veure art abstracte per la llibertat de pensament que otorga i per les possibilitats que obre de reflexió.

En la presentació d’aquesta exposició es pot llegir:

Tendim a pensar l’abstracció com un revers depurat de la realitat, com aquella part del que és invisible que per fi podem «veure davant els nostres ulls». De la mateixa manera, apreciem del pintor o de l’escultor abstracte que s’hagi atrevit a sintetitzar en un gest, en una taca i en una torsió de la matèria aquelles pulsions que animen el món. Tot i així, també és possible la hipòtesi que sigui el temps allò que registren les obres no figuratives, que el que està documentat per qui practica l’abstracció sigui un instant fugaç, una mena de parpelleig en què fins i tot el que és sòlid també s’esvaneixi.

Anant una mica més enllà, les obres d’art que no tenen títol, sempre m’han semblat d’una gran generositat per part de l’artista: és un acte de lliurament de la seva obra al públic, sense posar cap condició.

Per a les persones que volen conèixer una mica més a fons algunes de les obres que es presenten, és molt recomanable fer la visita guiada. És una visita participativa, amb comentaris dels presents i respostes a les preguntes que la persona que dirigeix la visita va plantejant.

Donant per sentada la subjectivitat dels comentaris que podria fer de les obres, crec més interessant posar-ne algunes de les que es poden veure. I sobre tot, una recomanació: No se la perdin.

• 

  Fina Miralles. Sense títol, 1979. Fundació Suñol

• 

  Susana Solano. Ballarí / Ballarina, 1979. Fundació Suñol

• 

  Mireia Calafell. Cartel·la en diàleg amb l’obra de Susana Solano. Fundació Suñol

• 

  Juan Uslé. Sense títol, 1999. Fundació Suñol

• 

  Ràfols-Casamada.Dijous, 1979. Fundació Suñol

• 

  Eva Lootz. Sense títol, 1980. Fundació Suñol

• 

  Martí Sales. Cartel·la corresponent a l’obra d’Eva Lootz. Fundació Suñol

• 

  Virginia Costa. Sense títol, 1996-2000. Fundació Suñol

• 

  Joan Hernández Pijuan. Paisatge, 1978. Fundació Suñol

Òpera de quatre notes de Tom Johnson

El cap de setmana passat es va representar al Teatre de Sarrià, L’òpera de quatre notes de Tom Johnson, en una versió de Paco Mir.

De manera habitual el Teatre de Sarrià programa un cicle dedicat a l’òpera de cambra, on tenen cabuda aquest tipus d’obres musicals que no és fàcil veure. Però a més ho fan amb un nivell de qualitat altisim. En aquest sentit cal destacar també que és una gran oportunitat per conèixer veus encara no consolidades, però de gran bellesa i amb futur.

En aquesta ocasió es tracta d’un obra del compositor i crític, Tom Johnson. Es tracta d’un músic que com es defineix ell mateix és minimalista.

La idea del minimalismo es mucho más grande de lo que muchas personas creen. Incluye, por definición, cualquier música que funcione con materiales limitados o mínimos: piezas que usan solo unas pocas notas, piezas que usan solo unas pocas palabras de texto o piezas escritas para instrumentos muy limitados, como platillos antiguos, ruedas de bicicleta, o vasos de whisky. Incluye piezas que sostienen un ruido electrónico básico durante mucho tiempo. Incluye piezas hechas exclusivamente de grabaciones de ríos y arroyos. Incluye piezas que se mueven en círculos sin fin. Incluye piezas que configuran una pared inmóvil de sonido de saxofón. Incluye piezas que tardan mucho tiempo en pasar gradualmente de un tipo de música a otro. Incluye piezas que permiten todos los tonos posibles, siempre que se encuentren entre Do y Re. Incluye piezas que reducen el ritmo a dos o tres notas por minuto.

Tom Johnson. «Minimalist Music | Music 101». 

Pàgines: Pàgina 1, Pàgina 2

Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona

Crec que puc començar dient que vaig tenir el privilegi de veure l’òpera Lessons in Love and Violence al Liceu de Barcelona.

Al tractar-se d’una obra nova, vaig voler preparar-me una mica i conèixer millor tant al compositor, George Benjamin, com la seva música. En paral·lel vaig cercar informació sobre el “llibretista” Martin Crimp, dramaturg britànic d’amplia trajectòria o sobre Katie Mitchel que signa la posta en escena. En aquesta línia, vaig seguir la conferència preparatòria que la Sra. Rosa Mesegué va fer pels Amics del Liceu, que em va semblar molt interessant i molt ben documentada. Evidentment no podia deixar d’escoltar les altres òperes i composicions de George Benjamin. Per sort, estan disponibles tant a Youtube musica com a Spotify i a medici.tv

A l’anar un parell de dies després de l’estrena, em va permetre llegir les crítiques i comentaris escrits en post, per persones especialitzades. Amb tota aquesta “motxilleta” plena vaig anar al Liceu.

La veritat és que vaig gaudir moltísim. Vaig tenir la sensació d’haver assistit a un espectacle complert: música, teatre, escenografia, bons texts, etc. Com moltes vegades s’ha dit, l’òpera és un gènere que no pot desaparèixer mai perquè ens presenta els sentiments i emocions humanes, i aquestes, poden presentar-se de formes diferents, però la realitat és que no han canviat gaire al llarg del temps. L’ambició, el poder, la passió, la violència, han estat sempre presents en totes les èpoques.

D’aquí que una temàtica que podria semblar fora de lloc i ja superada, esdevingui tan actual. La posta en escena recolzava en tot moment el sentit del drama que s’estava desenvolupant. La transformació dels elements feien percebre clarament l’ambient de destrucció que es produïa. La presència del acuari al començament, amb l’aigua neta, plena de peixos de colors vius, amb les plantes verdes i el canvi que es va produint fins a ser un espai mort, brut, de color marrò, aconseguia que es percebés aquest ambient de degradació. Fins i tot un detall que pot semblar mínim om va ser el canvi de cobrellit, passant d’un més ric i de color al començament, per canviar a un blanc, senzill, era tota una declaració d’intencions.

Zapato de Chema Madoz: Imatge del confinament

En el País Semanal del 13 de Març, havia un article titulat:”Coronavirus: Un año de confinamiento visto por Alberto Corazón, Blanca Li y otros cuatro creadores”.

Dins d’aquest article, es troba un fotomuntatge de Chema Madoz en el que es veu una sabata d’home, d’una talla gran, i a dins unes cames, des de els genolls als peus, nues. El títol és “Zapato”. Des de la primera obra que vaig veure de Chema Madoz, sempre m’impressiona la força que tenen i com és capaç de suggerir tantes coses amb una imatge senzilla. Immediatament es percep la sensació del confinament, d’estar tancats i sense saber si es veurà en algun moment la llum o no. El cap queda en la foscor, dins de la sabata, no sap que passa fora, si hi ha persones, i si hi ha vida o no. Tampoc es pot saber si aquesta situació durarà molt o poc i, a l’estar aïllat, no es te cap informació de com ho estan vivint les altres persones: és la incomunicació total.

Segur que moltes persones en el primer moment del confinament van tenir aquestes mateixes sensacions, de no saber que passaria, de quan temps duraria, de que feien les altres persones, etc. El poder resumir en una imatge totes les sensacions, pors i angoixes que les persones vam poder tenir al començament de la pandèmia, em sembla d’una lucidesa extraordinària.

Chema Madoz ha utilitzat una sabata, tan d’home com de dona, en altres obres seves. Només que es faci una cerca a Internet o millor, accedir al seu web, es poden contemplar les diferents propostes i gaudir d’elles.

El Perceverance arriba a Mart. Qui hi ha al darrera?

Aquests dies ha estat notícia de capçalera de tots els mitjans, l’arribada amb èxit a Mart del Robot Perceverance. Gràcies a ell, s’han pogut veure algunes imatges del planeta anomenat roig.

De retruc, hem pogut saber que Diana Trujillo és la directora del vol Mart 2021. L’entrevista de la BBC News Mundo, apareguda el passat 18 de febrer i signada per Alejandra Martins:

Perceverance llega a Marte: Diana Trujillo, la colombiana detrás de la misión espacial de la NASA que busca vida en el planeta rojo

Ens mostra alguns aspectes molt interessants. En quant a la missió, voldria destacar la importància del treball en equip. Quan fa referència al fet que la posada en comú de les diverses idees dels diferents grups, és el que permet trobar solucions i tirar endavant, no deixa de fer-nos pensar en la importància del treball col·laboratiu. El tenir un objectiu comú, fa que cada persona, deixi de banda els seus afanys individuals, i posi a l’abast de tothom els seus coneixements. Les imatges de com totes les persones presents a la sala de control, celebraven de forma conjunta, l’èxit de la missió, va ser una bona prova d’aquest treball conjunt.

És eloqüent el comentari que fa Diana Trujillo en relació a la seva decisió d’anar a EEUU, perquè no estava d’acord amb les expectatives que s’esperaven d’ella:

Reflexions entorn al debat sobre estereotips en l’entorn de les dones i la ciència

El passat 11 de febrer, vaig seguir el debat organitzat per la Fundació La Caixa : Mujeres en la ciencia, superando estereotipos y desigualdades, que van organitzar en ocasió del Dia Internacional de la dona i la nena en la ciència.

Avui dia 22, és el Dia de la igualtat Salarial i m’ha fet venir al cap de nou, algunes de les idees que en va suggerir el debat abans esmentat.

Primer aspecte a destacar: totes les dones que van intervenir eren científiques i investigadores en el sector biosanitari i havien realitzat estudis de medecina, farmàcia o biologia, que com ellles mateixes van admetre, la població estudiantil és majoritàriament femenina. Cap del mon de l’enginyeria, física, tecnologia, matemàtica, etc. Davant d’aquesta realitat, una es planteja si la les pròpies entitats que consideren que estan fent accions en favor de la no discriminació, no son les primeres que presenten una panorama esbiaixat, que estan perpetuant els tòpics de les professions més aptes per a ser desenvolupades per dones.

En relació a aquest primer punt, va ser sorprenent que les dones més joves, consideraven que com en el seu sector eren majoritàries les dones, no havien sentit mai que haguessin estat discriminades. Va ser curiós com una dona de més experiència, va començar a posar exemples on ens constatava la discriminació real, encara que fos subtil i no barroera. Deia: quantes vegades en una reunió una persona es refereix al Dr. Fulanito i la Joana. Perquè s’avantposa el títol en el cas masculí i directament el nom per anomenar a una dona que és igualment doctora? Quina reacció tenen les dones presents a la reunió? Moltes vegades s’accepta i el més greu és que ni tans sols perceben aquesta discriminació.

Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Vamos, Louison. Jean Frémon

Jean Frémon. Vamos, Louison. Barcelona, Ed Elba, 2019. 95 pàg.

L’obra de Louise Bourgeois moltes vegades és sorprenent i inquietant. La lectura d’aquests petit, gran llibre escrit per Jean Frémon, ajuda a endinsar-se en el pensament de l’artista. The Financial Times, el va considerar com un dels millors llibres publicats l’any 2018 i la seva lectura requereix del seu temps. No es tracta ni de lluny, d’una biografia de l’artista, sinó que fruit de les converses mantingudes al llarg del temps, entre l’escriptor i l’escultora, es recullen aquí els pensaments i la forma que tenia Louise Bourgeois de concebre i relacionar-se amb l’escultura i amb el seu entorn. Aquesta visió evidentment, no està deslligada de la seva pròpia història i es percep la importància que va tenir en la seva vida, el seu pare.

A mesura que es va llegint, es va comprenent el que significaven per a ella les aranyes. El seu esperit d’observació, de dedicar temps a entendre la forma de vida d’aquest insecte i conèixer diferents espècies, la va portar a construir unes escultures que tenen una gran força en si mateixes.

Concert de Cap d’Any per la Filarmònica de Viena

Poder seguir el Concert de Cap d’Any, va suposar per a moltes persones, retornar als hàbits i costums habituals del primer d’any. Però aquesta sensació, de seguida es va trencar al veure com la càmera ens anava passejant per la sala de concerts buida. En quan es va iniciar el concert, ràpidament, ens vam tornar a enganxar a la sensació inicial i la veritat, és que vam gaudir d’un concert d’una qualitat extraordinària.

Fins i tot, m’atreviria a dir, que en molts moments, el fet de que la producció no dediqués estona a mostrar-nos el públic, i es centrés més en els músics, ens va permetre seguir amb més intensitat el concert.

Les crítiques de tots els mitjans i alguns musicòlegs en els seus blogs, ja han opinat sobre el repertori seleccionat i la interpretació de cada una de les peces, així dons, no entraré en comentar-les.

Un capítol especial el mereix la direcció de Ricardo Mutti. Ja he escrit moltes vegades, que el paper del director/a d’orquestra em desperta molt d’interès. En els concerts, gairebé un 80% del temps, el dedico a seguir-lo. No cal dir dons, que ahir va ser un cas especial. Es feia realitat la dita que l’autoritat és guanya i que no calen gran gestos per aconseguir que tothom segueixi escrupolosament les instruccions. A vegades era una mirada adreçada a un music o fins i tot un moviment de cella, amb això n’hi havia prou. Però per sobre de tot, es notava una compenetració i un estar-ho passant bé. Quan enfocaven les cares, la majoria de les vegades es veien somriures i això no sempre és fàcil d’aconseguir.

Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021

Quanta més obra veus d’una artista i et vas endinsant en ella, descobreixes, no només aspectes de la vessant artística, sinó també detalls de la persona. Com he escrit alguna vegada, el retrobar-me amb antigues “conegudes” em provoca una sensació especial. De cop una obra que ja ha estat exposada en un altre lloc i que havia vist amb anterioritat, amb anterioritat, et surt al pas i sembla que et saluda i et pregunta, com em trobes avui? Perquè aquesta és la màgia de l’art, cada cop les obres son diferents. Tant pot ser perquè estan ubicades de forma diferent o perquè les altres peces que l’envolten li donen més o menys força. Per això acostumo a fer una primera ullada, per situar-me i a partir d’aquí, torno a començar el recorregut, llegint cada cartel.la i aturant-me tanta estona com la peça em reclami. Aquest és un altre fenomen curiós: no decideixes tu davant de quina obra t’atures, sinó que sense saber perquè, et trobes clavada al terra, sense poder treure els ulls d’ella.

En aquesta exposició de Fina Miralles², es poden veure fotografies relacionades amb algunes de les seves accions, pintures i instal·lacions. No segueix un ordre cronològic, sinó tal com s’explica en la documentació que l’acompanya,

Es tracta de treballs que qüestionen conceptes com la pertinença, l’autoritat, el poder establert i també que és el que els atorga valor. Les nocions d’art, d’artista i d’espectador es capgiren constantment en aquestes obres.

Alfons Borrell

El passat 6 d’octubre va morir el pintor Alfons Borrell. Tot just en la visita a Can Framis, havia contemplat l’obra que forma part de la col·lecció i a partir d’aquí vaig revisar el llibre Temporada d’Òpera 2019-2020 dels Amics del Liceu, que va ser il·lustrat per aquest pintor. Aquestes obres van estar exposades al Foier del Teatre del Liceu, a començaments de la temporada operística. Ara tinc el llibre sempre a l’abast, per a poder mirar un i un altre cop, les obres que va fer pel llibre.

Hi ha prou informació i bibliografia sobre aquest pintor, fet que ajuda a entrar en la seva obra i sobre tot a comprendre el personatge. Crec que ajuden en gran manera, les entrevistes en les que Alfons Borrell exposa el seu pensament, la seva trajectòria, quins van ser els seus referents, etc. Era tan planer, tan senzill, reivindicava els seus orígens de treballador en un taller de rellotgeria, de manera que quan parlava, el senties com algú proper.

D’altres artistes admires l’obra al marge de la persona, però en aquest cas, és impossible: és un tot.

Arnau Capel i Clara Borrell. 2015

El 8 de març ha passat, algú ho recorda?

Al voltant del 8 de març, van aparèixer molts estudis que d’una forma o un altre, giraven entorn de les dones: problemes de salud, llocs de direcció, diferències salarials, diferències en els nivells educatius, etc. Semblava que realment s’havien pres seriosament les mancances i deficiències que es donen en el mon i que en base a tots aquests treballs, es podria començar a introduir algun canvi i millora.

No es podia deixar de costat l’origen d’aquest dia, que en els seus inicis era el dia de la dona treballadora. El nom recordava la reivindicació per part d’unes treballadores de la fàbrica de camises Triangle Waist Co de Nova York, que denunciaven les deficients condicions laborals i les diferències amb els seus companys homes. Les portes de la fàbrica romanien tancades per evitar furts, fet que al provocar-se un incendi, no va permetre la sortida de les persones que treballaven en el seu interior. Recordar aquesta situació, sembla anacrònica i irrellevant avui en dia. Però hi han fets que ens recorden que segueixen estan vives i ben vives.

Després de tot el rebombori sobre el tema, en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, de cop ahir, en veure la fotografia de la inauguració de la fira Alimentària & Hostelco a Barcelona, on el rey Felip VI, apareix envoltat de senyors, molt trajats i només una senyora, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, vaig pensar que havia fet un salt en el temps i que s’havien equivocat mostrant una imatge d’anys enrera. Però no, aquesta és la realitat actual. No hi ha cap dona preparada i capaç de dirigir una empresa d’alimentació o distribució? No hi ha cap dona que pugui representar la patronal? És difícil de creure. Més aviat penso que son clans tancats, que es nodreixen ells mateixos i que reprodueixen estructures ja obsoletes.

Però no queda la cosa aquí, en les notícies del matí, s’ha comentat la diferència de salaris entre nois i noies, amb la mateixa titulació en FP.

En resum, on queden totes le proclames de realitzar accions per evitar aquestes incongruències del sistema? I com pot ser que devant d’aquestes evidents discriminacions, una part important de la societat, afirmi que el feminisme ha anat massa lluny?

Conclusió, el sentit del 8 de març, no es pot limitar a un sol dia.